Que ni Míchel ni cap de nosaltres estigui content amb els set punts de 18 possibles no sorprèn. El Girona, que és un recent ascendit, ha arribat onzè a l’aturada de seleccions per davant d’equips com el Sevilla, Almeria, Espanyol, Valladolid, Cadis o Elx i amb la sensació que podria haver quedat molt més amunt si no fos per les greus errades que en moments puntuals l’han penalitzat. Segurament, abans de visitar el Betis al Villamarín la majoria pod a témer una derrota davant els de Pellegrini. Però ara ningú es conforma. I és normal.

No després de veure que el Girona va ser superior durant gairebé tots els 90 minuts del partit davant un rival que aquest inici de temporada s’ha guanyat el respecte de tots els equips lluitant pel lideratge de la lliga i avançant en la conquesta de l’Europa League. Perquè si no hagués sigut pel rigorós i també evitable penal i el desafortunat regal de Samu Saiz, diumenge passat s’hauria pogut sumar aconseguint fins i tot una victòria. El mateix podria haver estat en els duels amb el València, Celta i Mallorca.

L’equip de Míchel convenç. El grup cada cop s’entén millor i això es va fent evident -tret del triomf contra el Valladolid en què potser van estar més grisos. El joc ofert al camp del Betis, que ja de per si és un estadi que imposa, va exemplificar el «viatgem junts» del tècnic. Tothom anava a l’una en defensa i en atac, donant, probablement, la millor imatge des que va arrencar la temporada. Amb una excepció que no va passar desapercebuda, és clar. Per sort, el curs tot just ha començat, el Girona no es troba en una mala situació classificatòria, i Míchel de ben segur corregirà els petits detalls que resten. L’avala l’últim exercici, passant del no-res al tot. Segur que aquesta setmana d’estada a la Garrotxa serà profitosa pel que vindrà. Tant de bo el somni d’Europa mencionat entre rialles a la celebració de l’ascens es converteixi en realitat. Però això està en el futur i el futur en les estrelles (o futbolistes).