El futbol gironí, i sobretot, el Girona FC, estan de dol des d’ahir a la nit, quan va transcendir la mort d’una de les llegendes indiscutibles del club i d’aquest esport a la província: Isidre Sala. L’excentral, que va viure els últims anys de Vista Alegre i els inicis de Montilivi, és un mite blanc-i-vermell després d’haver defensat els colors del club durant 13 temporades, el que representen més de 400 partits, 432 per ser exactes, una xifra encara insuperable avui per cap altre futbolista que hagi passat per l’entitat. Tota una institució, que ja duia uns anys allunyat de la vida pública per culpa d’una malaltia.
El central, nascut a Vilamalla el 29 de setembre de 1940, hauria fet, per tant, 82 anys la setmana que ve. Va ser capità de l’equip i un jugador d’altíssim nivell, que fins i tot hauria pogut jugar a Primera divisió, però mai van concretar-se les ofertes que li anaven arribant, un parell de cops, per exemple, de l’Espanyol. La seva família tenia una explotació agrària a Vilamalla i a Sala ja li anava bé ajudar a casa i combinar-ho amb el futbol. Va jugar al Banyoles i al Girona hi va arribar procedent del Figueres, fitxat per l’aleshores president Benjamí Colomer, i ja sempre més va vestir la samarreta blanc-i-vermella, entre 1963 i 1976. Sempre a Tercera divisió, i vivint mals tràngols com les promocions fallides contra el Plus Ultra (1966-67), i ja a Montilivi, davant del Vila-real i el Còrdova. Al seu il·lustre palmarès també llueix una participació amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. És l’únic futbolista del Girona que ho ha aconseguit. Espanya va acabar l’aventura a quarts, eliminada per Mèxic (2-0). La seva presència als Jocs va contribuir al fet que la premsa gironina el declarés «cavaller de l’esport». I un cop retirat, en un partit d’homenatge entre el Girona i l’Espanyol el 26 d’agost de 1976, la Federació Catalana de Futbol, en agraïment a la fidelitat de Sala pel Girona, li va atorgar la Medalla d’Argent al Mèrit Esportiu.
Durant les 13 temporades que va viure al Girona va compartir equip amb d’altres noms mítics del futbol gironí com Xavi Agustí (que va morir la primavera passada), Pere Pla, Nitus Granados, Miquel i Mantu Torrent, Llorenç Riera, Lluís Coll, Josep Ribera, Busquets, Benet Masferrer o Pere Moy. Com a entrenador va passar per les banquetes d’equips com el Lloret i l’Olot, i fora de l’àmbit esportiu, va arribar a ser alcalde del seu poble, Vilamalla.
Els quatre presidents que van coincidir amb el jugador (Benjamí Colomer, Pere Saguer, Narcís Codina i Maurici Duran) parlaven meravelles de les seves qualitats futbolístiques, però sobretot elogien les qualitats humanes. Colomer el va definir com «esportista exemplar»; Saguer va destacar la seva «honestedat esportiva»; Codina, «el vessant personal», i Duran va assegurar que «és una de les figures de més relleu que es pot recordar del futbol gironí». Aquest 2022 està sent especialment dolorós pel futbol gironí, que ja ha perdut Xavi Agustí, Pau García Castany i, ara, Isidre Sala.
