Xipre cau bastant lluny. Això és així. I Pere Pons, fa poques setmanes, ni de bon tros hauria pogut pensar que s’hi acabaria instal·lant, acompanyat de la seva dona, per jugar-hi a futbol. Però la vida ja les té aquestes coses. Es pot marcar un full de ruta i tenir clars els objectius, encara que a l’hora de la veritat, les circumstàncies i d’altres factors sempre comporten alguna sorpresa inesperada. Amb 29 anys i corda per estona, tenia clar que volia competir a un cert nivell. Tancada una etapa a l’Alabès, amb bones experiències però també algun desencís, es va marcar el repte de jugar a Espanya. A Primera o Segona. Si podia tornar a Montilivi, molt millor. Entrava també la possibilitat de fer les maletes i tastar alguna lliga amb cara i ulls en un altre país d’Europa. Però ni una cosa ni tampoc l’altra. El calendari va anar avançant i ell continuava sense equip, pel que no va tenir més remei que obrir el punt de vista, les perspectives. El darrer dia d’agost es feia oficial el seu fitxatge per l’AEK Larnaca. Només tres setmanes després, quan ja hi viu i s’hi troba en ple procés d’adaptació, ha pogut debutar a Europa, mentre col·lecciona també minuts en una competició que l’ha sorprès positivament. L’aventura, això sí, té data de caducitat. Està centrat en el present, al cent per cent, tot i que alhora també té coll avall que tard o d’hora tornarà a elevar el llistó. Si pot ser tornant a casa, molt millor.
«He de ser sincer. No imaginava que acabaria aquí». Pere Pons explica, sense embuts, les seves perspectives i com ha encaixat els esdeveniments que s’han anat amuntegant al llarg de les últimes setmanes. «La prioritat era quedar-me a Espanya o, com a molt, anar-me’n a una lliga competitiva. Vaig veure que no tenia gairebé cap opció a Primera. Sí que vaig tenir la possibilitat d’anar a Segona, a formar part de projectes força bons, però per problemes amb el límit salarial va ser impossible tirar-ho endavant». Va aparèixer llavors una altra via, buscar una sortida a l’estranger. D’entre el ventall de possibilitats s’acabaria decidint per anar a Xipre (Grècia, Turquia o l’Aràbia Saudita n’eren les alternatives). «Aquí les coses estan bé, hi ha molta estabilitat, el director esportiu és català i l’entrenador és José Luis Oltra. Tothom em va parlar bé del club, de la ciutat i de la Lliga».
Va arribar el moment d’adoptar una «mentalitat positiva», de pair la realitat, i de llançar-se a la piscina. «He vingut aquí per retrobar-me amb mi mateix. A Vitòria no he tingut la continuïtat que esperava. No m’ha anat del tot malament, perquè he jugat més de 25 partits per temporada i he pogut estar tres anys competint a Primera. Però vaig marxar cap allà amb unes expectatives bastant altes que no he pogut complir. Ja sigui per lesions, per aspectes personals, per l’entrenador o pel que sigui. A més a més, vam descendir i això no és mai maco de viure. Jo venia de jugar gairebé sempre a Girona, a un nivell bastant bo».
Afronta aquesta nova etapa amb ganes de retrobar-se com a jugador, acumular més minuts i competir també per primera vegada a la Lliga Europa
Per tant, moment de fer un punt i a part. Amb data de caducitat, això sí. «Tinc ganes de tenir més protagonisme i estabilitat. Vull minuts, sentir-me important. Estic en aquest procés. Però he signat per dos anys i la meva idea és la de tornar cap a Espanya. Ja sigui a Segona o el que trobi, perquè mai se sap com aniran les coses». Posa el punt i final a un estiu «llarg i difícil» on les coses no li han sortit com esperava. Ara li toca viure «una experiència que sobta» perquè no la tenia prevista. Tot i això, no ha marxat a la babalà. «M’he informat molt, he vingut aquí sabent a on arribo. La rebuda ha sigut molt positiva, el grup és molt maco. He arribat per rendir, per donar el màxim i amb la intenció de tornar el més aviat possible».
El Girona, sempre present
Acabada l’etapa a Vitòria, Pere Pons esperava un nou destí. Tornar a Montilivi sempre ha sigut una de les seves prioritats i això li va fer «esperar fins a l’últim moment» un Girona que va contactar amb ell. «Sempre he tingut ganes de tornar a casa, ha sigut la meva idea durant molt de temps. Amés a més, fer-ho ara hauria sigut molt maco. Però també entenc el moment del club i el meu personal. Tant de bo en el futur es pugui produir». Hauria pogut ser aquest estiu. «Només acabar la Lliga hi va haver un primer contacte». Xerrada i fins i tot oferta, com a tret de sortida. «També és cert que vaig notar que el club tenia d’altres prioritats. Se’m va dir que jo no era la seva primera opció, però que em tenien molt present». Així van anar passant els dies, sense cap aproximació. «Arriba llavors el final del mercat i volia jugar en algun lloc, perquè mai havia estat sense contracte. Vaig tenir una última trobada amb el Girona, però llavors ja tenien molt encarrilada l’arribada d’Oriol Romeu. Això em va fer veure que jo no entrava en els plans. Icap problema, ho respecto. Igualment, el seu fitxatge és espectacular, és un tros de jugador».
Els contactes amb d’altres clubs de Segona, com ara l’Eibar, Las Palmas, Leganés o Oviedo tampoc van fructificar. El sostre salarial ho impedia. Li va tocar marxar a Xipre i el que s’hi ha trobat «m’ha sorprès positivament. Hi ha més nivell del que pot semblar. És clar que és inferior que el d’altres països, però hi ha jugadors de qualitat». També el va seduir el «projecte ambiciós» de l’AEK i la possibilitat d’estrenar-se a la Lliga Europa, cosa que ja ha fet: «Era un al·licient que m’ha dut fins aquí. De moment ja hi acumulo uns minuts (contra el Rennes i el Dinamo de Kíiv) i, tot i que som l’equip més feble del grup, encara estem vius». Tot plegat «una cosa més que m’emporto d’aquesta aventura» i que la posa a la maleta. De moment, l’ha desfet i Xipre és el seu present. El futur, mai se sap. Però en ment està clar que vol tornar. Fer-ho a casa es troba al capdamunt de la llista de desitjos.
