El 6 de setembre de 2019, després de la tercera jornada de la temporada del retorn a Segona A, vaig escriure el següent, que també podria servir per a aquesta: «Els principals dubtes de la plantilla són a la part de darrere. Aparentment, està més pensada per atacar que per defensar. Molts jugadors ofensius i pocs de contenció (…) Els centrals tampoc van sobrats de velocitat». Un any més tard, el 21 de setembre de 2020, cinc dies abans de començar una nova lliga, vaig apuntar: «El problema del Girona comença, de fa temps, en uns centrals lents». I el passat 22 de juny, tres dies després de l’ascens a Tenerife, vaig comentar el següent sobre la confecció de la plantilla d’aquest any: «No passa res si algun dia es fitxa un central ràpid». Doncs, rien de rien, que diuen els francesos. Millorar aquesta línia no ha sigut mai una prioritat de la direcció esportiva. L’únic defensa central incorporat, David López, és de característiques (i d’edat) similars als que ja estaven a la plantilla. Es va justificar el fitxatge de Javi Hernández per la seva polivalència (lateral esquerra i central), però de moment no l’hem vist.

Per tant, no em va sorprendre el colador defensiu de diumenge passat. Fa temps que sostinc que el Girona té un problema amb els seus defenses centrals, amb el benentès que defensar també és una feina col·lectiva. S’ha dissimulat a Segona A, amb la rutina d’acabar jugant sempre amb tres futbolistes en aquesta línia, però contra la Reial Societat van petar totes les costures. El Girona juga amb els mateixos centrals de l’any passat, dos dels quals (Bernardo i Juanpe) ja hi eren la temporada del descens a Segona, ara quatre anys més grans. I dels quatre centrals purs, dos (Bernardo i David López) també formaven part de l’Espanyol que va baixar a Segona fa tres temporades. El Girona té uns centrals lents i poc àgils. Això ha provocat que tots els entrenadors s’hagin vist forçats a utilitzar-ne tres per intentar minimitzar riscos, al mateix temps que l’equip ha de defensar gairebé dintre l’àrea perquè, llevat de Santi Bueno, el millor de tots, perden tots els duels individuals.

L’únic central ràpid d’aquests últims anys ha sigut Arnau. També ho era Ramalho, però en aquest cas amb unes notòries limitacions tècniques. Recorden aquella remuntada final de la temporada 2020/21, amb Francisco a la banqueta? Onze victòries, dos empats i només una derrota en les últimes tretze jornades van permetre al Girona jugar el play-off i acaronar un ascens que es va malbaratar a Montilivi contra el Rayo. Aquella extraordinària ratxa va coincidir amb una doble decisió de Francisco: treure Bernardo de l’equip titular (també Samu Saiz) i fer debutar un jove Arnau, que va jugar a un altíssim nivell els últims dotze partits de lliga i els quatre de play off. El Girona, que mai ha estat un equip especialment defensiu, només va rebre quatre gols en les últimes vuit jornades de lliga i cap en l’eliminatòria de play-off contra l’Almeria. De rècord.

El Girona no ha aguantat el zero en les set primeres jornades quan el primer requisit d’un equip del seu nivell per aspirar a la permanència és ser molt sòlid en defensa, incòmode pels rivals. Una errada cada partit, com a mínim: les mans de Valery a València, la badada de David López a Mallorca, la de Juanpe contra el Celta, la de Samu al camp del Betis, les Juanpe en els dos gols del noruec Sörloth (només va marcar tres gols en tota la temporada passada), la de Bernardo i les de Juan Carlos contra la Reial Societat… Les temporades anteriors, els entrenadors tenien el recurs de passar a jugar amb tres centrals. Aquest any, el comodí ja està esgotat des del principi i tampoc es pot fitxar ningú fins al gener. Míchel s’haurà d’esprémer el cervell. O canviant algun central o arreplegant més l’equip, però el problema no és menor. De la porteria, un seriós maldecap per una pèssima gestió en la confecció de la plantilla, en parlaré un altre dia.