«Aquell dia vam plorar molt. D’emoció i alegria. Va ser molt espectacular. Va ser un dia molt xulo. No l’oblidarem mai. I ens en recordem moltíssim. Sempre. Sempre que veiem l’Atlètic per la tele recordem aquell dia», subratlla, amb insistència, Esther Estrada, la mare de Valery Fernández. Menciona sis cops la paraula espectacular en poc més de deu minuts quan reviu la nit del dia 16 de gener de 2019, «inoblidable». Aquell dia va anar a Madrid en cotxe, en un Mercedes, amb el seu home i amb el pare i el germà d’Àlex Pachón, per viure la tornada de l’eliminatòria de vuitens de final de la Copa contra l’Atlètic després de l’1-1 de l’anada. «El viatge va estar molt bé. Vam riure molt», explica. Ja al Wanda Metropolitano va experimentar un dels moments «més feliços» de tota la seva vida, amb el gol del seu fill al minut 34. Vestit de groc, va empatar el gol inicial de Nikola Kalinić i l’eliminatòria amb una volea brutal amb la bota dreta. «Li va caure al pit i pam. Quan la gent va cridar el gol ens vam mirar amb el meu home i vam córrer cap avall, fins a la tanca que separa la grada del camp. De l’alegria, em vaig deixar el bolso al seient. També recordo que un home de seguretat es va pensar que el meu home volia saltar al camp i li cridava que tirés cap enrere, pobre. I que ell, molt exaltat, li deia alguna cosa així com ‘no, no, si no quiero saltar, pero es que ha marcado mi hijo’», afegeix rient. A la grada del Girona tothom els abraçava i els hi donava l’enhorabona.
Des de l’altra porteria, Gorka Iraizoz va somriure: «Parlant malament i clar, va ser un instant de dir ‘joder, què ha fet?’. Quan tens tanta estima per algú i hi inverteixes tantes hores, veure que aconsegueix alguna cosa així sempre és gratificant». Quan Valery i Pedro Porro, els seus dos carrilers aquella nit, començaven a caminar ell ja aturava pilotes al Gernika. «Sempre s’han de recordar els moments bonics i el camí fet», subratlla. Pere Pons, suplent aquell dia per rotacions, també parla de Valery: «A la banqueta vam saltar tots. Va ser una alegria immensa. Era un nano que tots apreciàvem: de la casa, català i molt humil i treballador. Haver pogut viure i haver pogut compartir totes aquestes experiències i alegries, les millors de la meva vida professional, amb gent de la casa és molt maco. Et queden per sempre». Havia saltat al camp al 72’, substituint Àlex Granell i amb el 2-2 al marcador: Stuani havia fet l’1-2, el seu únic gol de blanc-i-vermell a la Copa, al 58’, però Ángel Correa havia anotat el 2-2 al 64’. I Antoine Griezmann faria el 3-2 al 84’. «Va ser un moment dur. De dir ‘ostres, hem remat molt per arribar fins aquí i que ara ens guanyin així’. Però vam seguir forts, units com sempre. És el fort que teníem, que érem un bloc en tots els aspectes», apunta el migcampista des de Xipre.
Pren la paraula a Granell, avui al Lommel belga: «Recordo el soroll i l’explosió d’alegria del Wanda amb el 3-2 i, al cap de pocs minuts, el silenci absolut i l’explosió d’alegria de 25 persones davant tot un estadi que es va quedar mut amb el gol de Doumbia. Em va impactar molt aquest contrast». «Doumbia era una persona molt noble, però no va acabar de connectar. I recordo que aquell dia, com a capità, em vaig sentir orgullós perquè hagués pogut sentir la felicitat de portar la samarreta del Girona. Sé que ho havia passat malament, però crec que aquell moment va fer que, per ell, valgués la pena haver vingut al Girona», assegura.
El gol va néixer d’un contraatac vertiginós al 87’: Douglas Luiz recupera la pilota, la cedeix a Borja García, Borja a Aleix Garcia i Aleix a Porro, que centra des del flanc dret perquè Borja xuti i Doumbia, de primeres, desviï la pilota cap a la xarxa. Eusebio Sacristán havia ordenat als carrilers, Porro i Valery, que ja no baixessin i que actuessin com a extrems per buscar el gol a la desesperada. Ho explica Onésimo Sánchez, segon d’Eusebio. Guarda una imatge d’aquell duel: «Recordo molt la reacció de la banqueta. És el que et demostra quan un equip està implicat».
Stuani, substituït per Borja cinc minuts abans, encara no havia tingut temps de posar-se la jaqueta. Onésimo parla amb nostàlgia: «En aquell moment l’equip estava en un dels seus punts àlgids. El final (el descens) va ser una llàstima, perquè hagués set l’inici de quelcom important. Va ser una molt bona època amb un molt mal final: un conte molt bonic que no va tenir l’epíleg adequat, perquè durant moltes pàgines l’equip va fer molt bon futbol i en camps on la gent defensava nosaltres atacàvem. Va ser breu, lamentablement, perquè volíem més». Diu que aquella alegria al Wanda, però, no els hi podrà prendre ningú.
Des de la distància, tant Onésimo com Gorka emfasitzen el caràcter resilient, lluitador, orgullós, ambiciós i somiador del Girona: en la jugada del gol van arribar a l’àrea rival fins a cinc jugadors (Doumbia, Borja, Porro, Aleix i Pere Pons). «Jo recordo córrer com un animal», admet l’últim amb un somriure. Prossegueix Gorka: «Aquell dia es va demostrar que el Girona sempre segueix lluitant. Com ho ha fet aquests últims tres anys per tornar a Primera, tot i les decepcions i els cops. El jugador del Girona és un lluitador nat i incansable que sempre creu. És un tret identitari de l’equip». El primer que recorda just després del xiulet és una abraçada amb Granell: «Els porters vivim en la solitud, allà darrere, i sempre que passa alguna cosa especial ens queda gravada. L’Àlex es va girar i va venir corrent a fer-me una abraçada. És un moment inesborrable».
Mentrestant, Valery s’apropava a la grada per saludar els seus pares. Durant la celebració del seu gol els havia buscat amb la mirada sense èxit. «Com que no ens havia vist ens va preguntar on érem. ‘Aquí, Valery, al mateix lloc!’. Estava molt nerviós i ens anava dient ‘he marcat, he marcat. He marcat al Wanda. I un golàs, eh’», recorda la mare amb felicitat. L’alegria habitual s’evapora per uns segons i parla amb pena per confessar que en moments baixos, durant les lesions, el seu fill parlava molt d’aquell gol: «Pobre, deia que allà estava en el millor moment de la seva vida i que volia reviure tot allò que havia viscut abans». «El futbol és complicat», sospira. Recupera el to normal per revelar que a casa tenen penjades les samarretes del debut a l’elit, contra l’Alabès, encara suada, i del duel amb l’Atlètic, neta. La foto de la celebració del seu gol il·lustra el grup de WhatsApp de la família. «Perquè sempre recordi que ell tornarà a ser el que era allà. És un record molt maco», reitera Estrada. Dissabte serà a Madrid amb el seu home i els dos germans de Valery, «per recordar tots junts aquell moment». Marxaran dissabte al matí, amb TAV, i tornaran a la nit perquè en Bruno i en Nacho tenen partit diumenge.
Aquella nit del 2019, Valery va acabar al jacuzzi del Wanda: en calçotets i sense samarreta i amb Porro, Pons i algun altre jove que ni Gorka ni Granell recorden. «Recordo eufòria i celebrar-ho ballant, cridant, cantant, tots ben molls. Tot era felicitat. Tot eren alegries noves, perquè érem un grup jove i humil i gairebé tots veníem de baix. I veure que pots competir i guanyar contra grans clubs i jugadors que has vist tota la vida per la tele t’omple d’alegria i emoció. I ser-ne partícip és increïble», diu Pere Pons. «Els joves, a diferència dels veterans, sempre són els que tenen més alegria i estan més desbocats al vestidor», afegeix Gorka rient i retornant a l’escena del jacuzzi. Primer va córrer l’aigua. I després, la cervesa. «Si va caure alguna Estrella era merescuda, eh. Endavant. En aquell moment penso que s’hi val tot», accentua Granell. «Recordo passar camí de la dutxa, mirar-me’ls i riure de manera totalment còmplice amb ells. I gaudir de veure’ls tan contents», reconeix. I continua: «Sabíem que no guanyaríem la Copa, però també érem plenament conscients que havíem fet feliç a molta gent, que havíem aconseguit una fita històrica i que havíem posat Girona al mapa, encara més del que ja ho havíem fet fins llavors. No hi ha 15 o 20 partits que recordis per sobre de la resta. N’hi ha cinc i aquest és un d’ells, evidentment. Perquè elimines l’Atlètic de Madrid a la Copa. Ja està, no cal dir res més. I a més a doble partit i allà. La magnitud és tal que uns anys després, a les portes d’aquest nou partit que ara jugarem amb l’Atlètic, encara ho estem recordant». Encara contesta en primera persona del plural i somriu quan reviu aquella nit en què els periodistes van haver de refer cròniques en minuts. Com diu Pere Pons just abans de penjar: «Si s’han de canviar per bé, és bo».
