El germà gran de Roro Riquelme també juga a Girona

Riqui torna a gaudir del futbol després de superar una greu lesió amb el Can Gibert de Primera Catalana

Riqui Riquelme és jugador del Can Gibert de Primera Catalana.

Riqui Riquelme és jugador del Can Gibert de Primera Catalana. / MARC MARTÍ

Es diu que la família unida mai serà vençuda. També que cada casa és un món; i que al final es tracta de ser feliç gaudint del dia a dia. La passió pel futbol va unir els germans Riquelme Reche, Alejandro (Riqui) i Rodrigo (Roro), amb un vincle molt fort des de ben petits. Amb el pas dels anys, però, va separar-los perquè cadascú va seguir el seu camí al darrere de la pilota i ara, per fi, tornen a estar junts a Girona. Riqui, el germà gran, ha trobat al Can Gibert de Primera Catalana l’oportunitat de sentir-se futbolista una altra vegada després de superar una greu lesió al genoll i Roro, el petit, s’està guanyant un lloc a Primera Divisió en aprofitar al màxim la cessió al Girona per part de l’Atlètic de Madrid. Sempre que poden, aprofiten qualsevol instant per estar junts amb el seu gos Roger -un Buldog anglès. Només se separen pels compromisos amb els seus respectius equips, o ni això perquè Roro quasi sempre que pot és al camp del Can Gibert per acompanyar Riqui. A Girona, els germans Riquelme estan recuperant el temps perdut.

Roro i Riqui Riquelme quan eren petits.

Roro i Riqui Riquelme quan eren petits. / DdG

«És una alegria enorme estar junts de nou. Vam estar molt temps separats perquè jo vaig marxar als Estats Units per estudiar i jugar a futbol (Siena college), després ell se’n va anar a Anglaterra (Bournemouth) i jo em vaig quedar a Espanya… Ara que hem tingut l’oportunitat d’estar junts un altre cop no ens ho hem pensat dues vegades. Vam decidir-ho així. Creiem que era la millor decisió per als dos perquè ens retroalimentem amb moltes coses… Un cobreix els petits defectes de l’altre i viceversa. Estem encantats de compartir l’experiència a Girona», explica Riqui.

No es perd cap partit de Roro. O com a mínim, ho intenta... «Soc un fix a Montilivi i el seu fan número u. Sempre el veig en el 99% dels casos», comenta. Dijous va arribar just a l’entrenament amb el Can Gibert perquè estava seguint l’Almeria-Girona (3-2). Va tenir temps a veure la primera part, quan els de Míchel Sánchez perdien 3-0, però va perdre’s la segona i, en conseqüència, el gol de Roro al minut 47. «El veuré repetit, no passa res», diu. Els gols del ‘17’ del Girona per cert, sempre tenen una dedicatòria especial. «Quan marca, se’n recorda de mi i la meva família. És un orgull veure’l créixer i que ho faci d’una manera tan natural. És un noi molt senzill, el mateix que quan érem petits. A vegades intento guardar-me el que sento veient-lo progressar d’aquesta manera perquè això no pugui afectar-lo. Vull que sàpiga que soc el seu germà gran i sempre ho seré, independentment del que aconsegueixi en el món del futbol. Ell està molt centrat en el dia a dia i juga perquè l’equip guanyi. Venir aquí va ser la millor elecció». A Riqui, se li il·luminen els ulls quan parla de Roro.

Gerard Lechuga i Riqui Riquelme al camp del Can Gibert.

Gerard Lechuga i Riqui Riquelme al camp del Can Gibert. / MARC MARTÍ

L’etapa a Girona també està sent profitosa per ell. La temporada passada se la va passar en blanc per culpa d’una greu lesió al genoll amb afectació del lligament creuat i el menisc quan jugava al Mazarrón murcià de Tercera Divisió. «Va ser un desastre. Als Estats Units m’havia fet una fractura al cinquè metacarpià, però mai havia estat aturat tant de temps», confessa. Després d’haver passat pels planters de l’Atlètic i el Rayo Vallecano, entre d’altres, i haver tingut una experiència als Estats Units, quedant-se a un pas de debutar a la MLS a causa de la pandèmia, Riqui disfruta del futbol a Primera Catalana amb el Can Gibert. Encara no s’ha estrenat oficialment amb l’equip de Gerard Lechuga, tot i que cada cop ho té més a prop i en l’últim partit ja va estrenar-se en una convocatòria. «Va quedar tocat psicològicament. Primer li costava entrar fort o posar el peu (no va poder disputar els amistosos), però ha fet un pas endavant i s’esforça per estar preparat. Comença a ser un més a l’equip. Se’l veu que ha tingut una bona formació perquè tècnicament té coses diferents i molt bona visió de joc. Tindrà el seu moment durant la temporada perquè té mentalitat guanyadora», assegura l’entrenador. Per la seva part, Riqui afegeix que «estic molt agraït al Can Gibert per la confiança i l’oportunitat de seguir endavant per donar el meu 100%».

Roro va ser un gran suport per Riqui durant tot el procés de la lesió. «Va ser fonamental perquè no deixés de creure en mi i treballés per tornar. Ens hem ajudat tota la vida; quan un queia, l’altre feia un pas endavant per aixecar-lo. Probablement la meva recuperació hauria estat molt diferent sense el meu germà», assegura. Arran d’això, Riqui s’ha interessat en el coaching esportiu i està cursant un màster. A part, també s’ha graduat en el curs de director esportiu de la RFEF malgrat que explica, entre rialles, que «encara em falta moltíssim per assessorar algú del nivell del meu germà». Riqui va ser qui va animar Roro a jugar a futbol. «Jo vaig començar amb 5 anys al Rozal Madrid i ell no podia jugar perquè en tenia 3, però tot i així entrenava amb nosaltres. Aleshores, ell no sabia res de futbol ni entenia les regles... Quan li deien que corregués per les bandes, s’enganxava a la línia i la feia tota de dalt a baix com Coque en un capítol de ‘LQSA’. Ens feiem un tip de riure», recorda.

Roro i Riqui Riquelme, en un partit de futbol de petits.

Roro i Riqui Riquelme, en un partit de futbol de petits. / DdG

La passió pel futbol ha «unit» els germans Riquelme des de petits. «És un somni compartit», a part de les moltes altres aficions que tenen plegats perquè amb prou feines es porten dos anys de diferència. El destí va fer que se separessin per perseguir-lo i ara els ha tornat a reunir a Girona, on porten una vida «molt familiar i súper senzilla». Riqui també menciona als seus pares i al seu avi Antonio, que tot i que no viuen amb ells a la ciutat, són els màxims responsables que puguin gaudir junts del present ja sigui a Primera Divisió amb el Girona o a Primera Catalana amb el Can Gibert. «Mai podrem fer suficient per retornar-los tot el que han fet per nosaltres», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint