Gazzaniga és un petit poble d’Itàlia, a 18 quilòmetres de Bèrgam conegut per un tipus molt especial de marbre. Extret durant molts segles de les coves del Val di Plaz, el marmo nero va ser famós i preuat per la seva resistència i fortalesa. Qui sap si d’aquí els ve a Paulo Gazzaniga, i a tota la seva família, la passió impedir que cap rival perfori la seva porteria. L’argentí, que es va estrenar diumenge passat amb el Girona en l’empat contra l’Osasuna (1-1), és la tercera generació d’una nissaga de porters que va començar amb el seu avi Mario. El pare, Daniel Osvaldo la va continuar i va arribar fins i tot al primer equip de River Plate, amb qui va viure el títol de la Copa Intercontinental el 1986 contra l’Steaua de Bucarest, i també va passar per Eslovàquia i la Primera Divisió de Bolívia, Equador, Perú. La nissaga no es va aturar aquí i els dos néts, Paulo i Gianfranco, han continuat la tradició.
«Era inevitable», comenta el pare, que recorda com quan eren petits el porter del Girona i el seu germà, actualment al Racing del Ferrol, es passaven el dia «al carrer jugant». «Els partits continuaven a casa i els marcs de les cadires del menjador eren les porteries improvisades», explica el Daniel, que no té constància que li trenquessin res de gaire valor entre partidet i partidet. «Si ho van fer, ho van dissimular molt bé», diu. Una de les imatges que li quedaran per tota la vida al pare Gazzaniga és més recent, de tot just diumenge passat. «Veure el meu nét Mario amb els guants i l’uniforme de porter a coll de Paulo a la gespa de Montilivi no té preu. Se’m va posar la pell de gallina». Qui sap si el petit Mario serà la quarta generació de Gazzaniga sota pals.
«Quan sortim?» Aquesta va ser la resposta de Paulo i Gianfranco quan el seu pare, ara fa uns divuit anys els va preguntar si volien anar a viure a Europa i instal·lar-se a València. «Els veia fusta i capacitats per arribar a ser professionals». Els dos germans van incorporar-se a les categories inferiors del Torre Levante i d’aquí, Gianfranco va passar al planter de l’Almeria i Paulo, al del València. El porter del Girona va estar-se un parell d’anys al València, però sense oportunitats al filial ni al primer equip, va decidir, amb només 18 anys acceptar una proposta del Gillingham, de la League 2, quarta divisió d’Anglaterra. Allà va haver de picar molta pedra. Sol i sense parlar anglès va madurar de cop i créixer futbolísticament fins al punt de cridar l’atenció del Southampton, on va coincidir amb Oriol Romeu i amb Mauricio Pochettino d’entrenador. Després d’una cessió al Rayo Vallecano, a Segona on va coincidir amb Míchel, el tècnic argentí el va reclamar pel Tottenham Hotspur amb qui va viure els millors moments de la seva carrera (2017-20).
«Fa molts anys que persegueix aquest somni. Ha anat assolint objectius i realment és una gran satisfacció i una alegria enorme com a pare», diu Daniel que revela també que Paulo es fixava molt en ell quan jugava. «No m’agrada gaire explicar-ho, però sí. De la mateixa manera que jo vaig fer amb el meu pare. Quan va ser més gran, el porter que li cridava l’atenció era Petr Cech del Chelsea», revela.
L’Elx i el Fulham han estat les darreres etapes de Gazzaniga abans que d’aterrar al Girona el darrer dia del mercat d’estiu. Internacional absolut una vegada amb l’Argentina, un dels reptes del porter és fer bones actuacions amb el Girona, i de etruc, cridar l’atenció dels responsables de la selecció. El tren de la selecció no va passar per al pare de Paulo que recorda, això sí, que va fer d’espàrring de l’Argentina campiona del món a Mèxic 1986. «L’entrenador Carlos Bilardo va organitzar uns partidets d’entrenament abans d’anar a Mèxic contra els juvenils de River i ens vam enfrontar algun cop», confessa Daniel que va debutar amb River «el mateix dia» que Canniggia i Troglio».
