Amb permís de la Copa del Rei, que celebra aquest cap de setmana la primera ronda d’aquesta edició i ho fa amb el Girona visitant Quintanar del Rey, la competició s’atura perquè ben aviat comença el Mundial de Qatar. Setmanes perquè la majoria dels jugadors desconnectin, marxin uns dies de vacances i després s’hi posin de nou amb una altra pretemporada, tot esperant reprendre l’acció a finals del mes de desembre. Enrere queden 14 jornades intenses, una mica més d’un terç del calendari. Les ha superat l’equip de Montilivi amb una trajectòria ascendent, esvaint els dubtes de les primeres setmanes gràcies a uns últims partits en els quals, a les bones sensacions, els han acompanyat resultats positius. Després de guanyar dimarts a Elx (1-2) ja s’ha parlat prou d’aquests 16 punts al comptador, de les quatre jornades consecutives sense perdre i el seu corresponent 8 de 12, així com també d’haver escapat del descens malgrat encaixar algun gol com a mínim a cada jornada. Els números del Girona fins l’aturada. Però, i els seus protagonistes? Quins són els noms propis, en clau positiva i també negativa, d‘aquests primers mesos? La pausa és el millor moment per fer un cop d’ull enrere i recordar-ne alguns.
Míchel Sánchez
Ell no juga, però com si ho fes. En el seu segon any, es repeteix la història. Amb matisos, per descomptat. Va arribar l’estiu del 2021 i es va trobar un vestidor amb moltes cares noves i uns costums arrelats. Va introduir una manera de jugar i d’entendre el futbol que va necessitar el seu procés d’adaptació. Passades unes primeres jornades irregulars, amb mals resultats i dies grisos, acabaria veure la llum. Tres quarts del mateix del que ha passat aquest curs. Manté pilars de l’última temporada, la de l’ascens, però li han arribat fitxatges i no pas pocs. Congeniar el grup, fer-lo homogeni, necessita el seu temps. Sobretot si, veient que la cosa no acaba de rutllar, s’hi fan retocs. Ha sabut trobar els punts febles de l’equip i alguns els ha pogut arreglar, passant dels tres centrals i dos carrilers a jugar amb quatre defenses, ordenant el grup i fent-lo més solidari, sobretot a l’hora de defensar. És un líder indiscutible i això es nota, perquè els seus jugadors l’escolten i el respecten. Totalment adaptat a Girona, és habitual escoltar-lo de principi fins al final parlant en català a les rodes de premsa, a més a més. Ara té el repte de mantenir el bon moment de l’equip un cop torni la competició, millorant aquells punts més febles i fent realitat un objectiu que ha repetit més d’una vegada:superar la puntuació de Pablo Machín en el primer any del club a la màxima categoria. De moment, el seu percentatge de victòries (44,4%) ja és superior al del preparador sorià (43,92%).
Oriol Romeu
Són 13 els fitxatges que s’han anat anunciant durant l’últim estiu a Montilivi però n’hi ha un d’ells que destaca i amb diferència. Per impacte, en el moment de produir-se, i pel que ha significat després. Oriol Romeu va apostar per abandonar la Premier League, el seu hàbitat natural durant deu temporades -Chelsea i sobretot Southampton-, i tot el que això comporta -una Lliga prestigiosa i un sou considerable- per aterrar al Girona i convertir-se’n en un dels seus futbolistes franquícia. Ha acceptat el repte i l’ha desenvolupat amb naturalitat. És un líder al camp i al vestidor. Per galons, per currículum. També per rendiment. Des que es va estrenar, a Palma i amb només un entrenament a les cames, ho ha jugat tot. 900 minuts consecutius. Indiscutible al mig del camp, destrueix i si s’escau, construeix, amb un gol inclòs -molt valuós- contra el Valladolid.
Juan Carlos i Gazzaniga
La porteria ha sigut un dels temes de debat per excel·lència en aquest primer tram del calendari. Míchel, mantenint la dinàmica de l’última temporada, va apostar per Juan Carlos sota pals tot i el salt de categoria. El manxec, un dels artífexs de l’ascens, va disputar les deu primeres jornades, en les quals va encaixar 18 gols. Massa irregular, no va acabar de transmetre la seguretat necessària que exigeix la Primera Divisió. Després d’Almeria, la derrota que el va acabar d’assenyalar, Míchel va entendre que havia arribat el moment de fer el canvi. Va apostar per Paulo Gazzaniga, incorporat l’últim dia del mercat d’estiu. L’aposta ha donat els seus fruits. El porter transmet més tranquil·litat i seguretat i, si bé ha rebut gols en els quatre partits que ha jugat, també ha realitzat intervencions de mèrit -per exemple al Bernabéu o contra l’Athletic a casa- que s’han traduït en punts. Després de l’aturada, i si no hi ha hagut cap contratemps en forma de lesió, Gazzaniga continuarà mantenint aquest estatus.
Cristhian Stuani
Passen els anys, però Cristhian Stuani sempre hi és. Respon a la crida. De l’equip, l’afició, el club. Per més alt que sigui el llistó, encara que li arribi competència, l’uruguaià es manté fidel a les expectatives. Ha canviat de rol i ha perdut la titularitat, però això no evita que continuï sent el màxim golejador de l’equip. Ha vist porteria en quatre ocasions, i això que ha disputat 413 minuts, perdent-se alguns partits per culpa d’un problema al cor detectats a principis de setembre. Amb 36 anys, té corda per estona i anirà alimentant de ben segur aquestes xifres a mesura que vagi avançant la temporada.
Aleix Garcia
La tercera aventura del migcampista d’Ulldecona a la Primera Divisió amb el Girona ha sigut la bona, sense cap mena de dubte. Massa irregular en les dues etapes anteriors, amb Machín i Eusebio, s’ha erigit en un futbolista important per a Míchel, que no dubta en posar-lo al seu onze partit rere partit. Ha aparegut en totes les jornades i és el segon futbolista, només superat per Santi Bueno, amb més minuts aquest curs. En suma 1.247. És el màxim assistent de l’equip, amb tres passades de gol, i l’encarregat d’executar les accions a pilota aturada. S’entén a les mil meravelles amb Oriol Romeu i es complementa a la perfecció amb la resta de companys. Per fi ha explotat i Montilivi ho agraeix.
Rodrigo Riquelme
No és pas un descobriment, perquè l’últim curs va sobresortir a Segona, jugant cedit al Mirandés -8 gols i 12 assistències-, però Riquelme ha demostrat que té fusta de futbolista i un talent infinit. Barreja tècnica i verticalitat, i s’ha destapat com un dels golejadors del Girona -ja n’ha fet tres- malgrat haver perdut presència a l’onze. Amb encara 22 anys, s’està guanyant a pols que l’Atlètic, club del qual n’és propietat, se l’acabi quedant més aviat que no pas tard. Les seves bones actuacions han tingut premi perquè la selecció sub21 l’ha cridat més d’un cop.
Samu Saiz
No deixa mai a ningú indiferent Samu Saiz, que ha desaparegut del mapa des que el 18 de setembre va estar ben desafortunat durant els 20 minuts que va jugar al camp del Betis. Des de llavors, no ha jugat més. Al criteri del cos tècnic se li sumen els problemes físics com a justificacions. Dotat d’una tècnica exquisida, amb ell al camp solen passar coses, però enguany només ha participat en 190 minuts. Està per veure com acabarà la cosa, perquè el seu és un cas ben especial i alhora delicat.
