Els únics records de Càceres

El Girona es va enfrontar dues vegades al Cacereño la temporada 1978-79, quan el golejador de l’equip era el garrotxí Barto Pagès. «Si busques a internet grans anotadors blanc-i-vermells, el primer és Stuani i jo soc el segon», exclama feliç

L’exfutbolista Barto Pagès, al seu domicili.  | DIARI DE GIRONA

L’exfutbolista Barto Pagès, al seu domicili. | DIARI DE GIRONA / arnau segura. girona

Arnau Segura

«És maco recordar coses», exhala després de 38 minuts al telèfon. Barto Pagès, nascut l’any 1954 a Sant Jaume de Llierca, recorda bé els dos únics precedents contra el Cacereño, el rival d’aquest vespre a la Copa del Rei. Van ser el curs 1978-79 i a Segona B: una derrota per 2-1 a Extremadura i una victòria clara a Montilivi (3-0). Va ser l’autor del tercer gol en el partit de Girona. «Marcava sovint. Vaig ser el màxim golejador de l’equip els tres anys que vaig jugar a Segona B», explica. I encara més: «Si busques allà a internet els golejadors històrics del Girona a Primera, Segona i Segona B surt l’Stuani (105), que ha trencat tots els registres, i jo soc el segon (37)».

Pagès, en la seva etapa com a futbolista del Girona FC.  | ALBERT MATEOS

Pagès, en la seva etapa com a futbolista del Girona FC. | ALBERT MATEOS / arnau segura. girona

Aquell curs 1978-1979 el Girona va jugar, i perdre, a la Copa contra el València de l’argentí Mario Kempes, que just uns mesos abans havia alçat el Mundial. «Jo me’l mirava com un ídol i després del partit tots li vam anar a donar la mà. Aquests dies l’he vist a la tele, a Qatar, i pensava collons, qui l’ha vist i qui el veu. Ara va ben arreglat. Abans anava escabellat i amb una melena fins a mitja esquena. El veia i pensava jo he jugat amb aquest. Son anècdotes i coses que et queden per sempre», sospira.

Parla de la seva època amb emoció. I sobretot quan surt el nom del defensa Josep Serra, mort l’any 2008. «Ja és casualitat: un poble de 700 habitants i dos jugadors al Girona». «Quan anàvem a entrenar ja portàvem l’escopeta, la canya de pescar, la xarxa d’agafar guatlles o el cistell dels bolets al cotxe i a vegades paràvem pel camí», recorda. Més d’un cop s’havien endut en Javier Subirats, després llegenda a Mestalla: li deien paiella perquè venia de València. Sovint els entrenaments eren córrer per la muntanya. «Hi havia un entrenador que ens deia que entre setmana només veuríem la pilota a l’olla de l’escudella perquè així el diumenge tindríem més ganes de tocar-la», riu Pagès.

Ja eren professionals a Segona B, però no era com ara: «Jo potser guanyava el doble que un treballador, però és clar, sabia que allò s’acabava. No era pas per viure o retirar-te. Era un sou per viure bé. Si fos ara… Aleshores tots fèiem alguna altra cosa. Jo ajudava al meu pare i ell em donava alguna cosa». Quan era nen, el seu pare era cobrador del Banc Espanyol de Crèdit: «Era com un corresponsal del banc. Ara es fa tot per internet, però abans era molt diferent: anava per les cases i les botigues a cobrar les rebuts i després anava a portar els diners als bancs». Quan ja era adult, el seu pare venia pinso i feia assegurances i ell l’ajudava. El seu primer cotxe va ser un R-5 vermell.

Mirant enrere, continua: «Quan anàvem a jugar cap al sud marxàvem els divendres a les tres de la tarda. Fèiem nit a Saragossa, a Castelló o on calgués i el dissabte acabàvem d’arribar i dormíem allà. El diumenge jugàvem i tornàvem cap a Girona, amb un xòfer sol. S’adormia i l’entrenador ens feia estar mitja hora a cadascun al seu costat per distreure’l. Teníem un esprai per tirar-li aigua a la cara perquè no s’adormís i ens anàvem rellevant. Si no, haguéssim tingut una ventaiada (sic) que no s’hagués sentit a parlar més del Girona», rememora. «A mi m’agradava anar en autobús, molt. Algun cop havíem hagut de votar al vestidor si volíem anar en autocar o en avió i tothom votava l’avió perquè en una hora ja ets a Sevilla o on sigui, però jo votava l’autocar. I em volien matar. A mi m’agradava, perquè així podia anar mirant per la finestra. Passaves per la Meseta, per la Manxa, per Andalusia, i veies turons, algun cérvol, moltes perdius. M’agraden molt els animals perquè soc molt de bosc i jo m’ho passava pipa. M’agradava molt», afegeix Pagès, treballador d’una empresa de pinsos fins a la jubilació i tècnic del Sant Jaume de Llierca durant anys. «Jo soc del Sant Jaume i del Girona», accentua.

Es va fer soci del Girona coincidint amb l’ascens a Segona A (l’any 2008) i veu tots els partits des de la tribuna de Montilivi, feliç de ser ara a la Primera Divisió: «Pensava que era impossible. I no hi ha res impossible en aquest món. No m’ho hagués pas pensat mai». Els seus dos néts, de 8 i 5 anys, «ja són del Girona. Porten la samarreta amb el seu nom». Riu: els hi van regalar ell i la seva dona. Juga a futbol amb ells quan els van a veure: «L’altre dia en volia driblar un i em vaig fer un esquinç i vaig anar tres o quatre dies mig coix».

Subscriu-te per seguir llegint