El «moment més esperat» és tot just el principi per a Artero

«Després del partit tornava al cotxe amb ell, però vaig preferir quedar-me calladeta als seients del darrere per veure com ho celebraven amb el seu germà Gabriel. Internament, no podia deixar de pensar que el nano ens acabava de debutar a Primera Divisió i que, a sobre, ho havia fet amb el Girona. És fort», reconeix Mònica Ruiz. Ella és la mare de Ricard Artero Ruiz (2003), el jove futbolista de la Bisbal d’Empordà que divendres passat va estrenar-se a la màxima categoria amb els de Míchel en la inoblidable victòria contra l’Almeria (6-2). El migcampista porta «tota una vida» al club blanc-i-vermell. Va arribar-hi amb 10 anys, sent aleví de segon any, procedent de l’Atlètic Bisbalenc. «No és que hagi debutat a Primera amb qualsevol club d’Espanya, és que ho ha fet amb el Girona. A casa. Fa quatre dies anàvem amb ell a Montilivi per veure els partits, després va fer de recull pilotes..., i ara està jugant al primer equip. És un premi magnífic perquè ha aconseguit el que més desitjava del món», afegeix el seu pare, Sendo Artero. 

L’espera d’aquest moment, però, s'ha fet llarga. Sobretot, tenint en compte com de prometedora havia sigut la temporada passada a Segona. Artero va estrenar-se amb el primer equip el passat 4 de novembre de 2021 en la victòria contra l’Alcorcón (2-1), jugant un total de 12 partits amb la final del play-off a Tenerife inclosa. A Primera, entre l’alta competitivitat que hi ha al mig del camp amb els titularíssims Oriol Romeu i Aleix Garcia i que dues lesions van privar-lo de debutar abans, havia estat inèdit fins ara. «Feia moltes setmanes que estàvem pendents del debut. En Ricard sempre ha estat al peu del canó, entrant a les convocatòries, encara que sense participar. Un altre potser s’hauria desesperat o deprimit veient que els seus companys jugaven i ell, que treballava igual de fort, no. Ha sabut estar tranquil, seguint treballant en els moments baixos per buscar l’oportunitat», comenta en Sendo. Artero «rep ajuda externa per centrar-se i tenir el cap ben moblat». Els pares insisteixen que «l’alegria és controlada perquè l’eufòria és una mala acompanyant»: «Ara que ha debutat sembla que estigui a dalt de tot. No és ni una cosa ni l’altra. El futbol és com una muntanya russa. No costa només arribar, sinó mantenir-se».

El primer entrenador d’en Ricard al Bisbalenc va ser Josep Sors. «Quan era aleví de primer any, ja jugava amb els d’un any més a Preferent. Ha destacat des de petit. És un jugador molt complet, tant tàcticament i tècnicament com físicament, amb un comportament exemplar. Continua sent tímid, però es nota que ha fet un pas endavant», explica el tècnic. Sors diu que «no ens va sorprendre que fitxés pel Girona perquè aquella temporada va tenir un gran rendiment i havia estat fent proves al Barça unes quantes setmanes». Al club blaugrana no s’hi va quedar perquè ja hi havia Xavi Simons amb un pes molt important. «Anar al Girona és el millor que li podria haver passat. Està molt ben acompanyat i portat», apunta. La família també parla de l’entitat blanc-i-vermella: «La situació era una mica precària, -als entrenadors els costava cobrar-, quan vam entrar, tot i que ja ens van dir que el Girona era una aposta sòlida. El representant, Carlos Vázquez (Wasserman), que és com un bisbalenc més, li ha recordat sempre que el club està en creixement. Ha pujat el nivell. En Ricard mai ha valorat cap sortida, és gironí i va a mort amb el Girona».

Un referent a la Bisbal

La Mònica i en Sendo se senten orgullosos amb tantes felicitacions pel debut d’en Ricard a Primera Divisió. A la Bisbal els coneixen pel seu negoci familiar, l’agència de viatges Rigatours (el nom del negoci està inspirat en els seus fills Ricard i Gabriel). «És molt bonic. La gent està molt contenta per en Ricard i perquè un bisbalenc estigui a prop de l’elit. Tota la ciutat està il·lusionada», diu en Sendo. La Mònica comenta que «tinc el telèfon ple de fotos que m’arriben de mainada amb la samarreta amb el nom Artero i el dorsal 36 estampats». Això no és tot: «Tenen pòsters d’en Ricard enganxats a les habitacions». «És una passada. Increïble. Se’ns cau la baba», assegura la mare. 

Fins fa poc, en Ricard feia d’entrenador a la base del Bisbalenc. El coordinador del Bisbalenc i també amic d’en Ricard, Arnau Ruiz, explica que «és un orgull que un nano format a la base i que és de la Bisbal de tota la vida arribi a Primera». «Tots ho esperàvem molt i estem molt contents que per fi es donés. És un referent a la Bisbal. Els nens posen els partits del Girona per veure’l a ell. Sempre ha tocat de peus a terra i s’ha comportat igual, sent humil i proper amb tothom, malgrat ser més conegut», afirma l’Arnau.

Joel Velarde, amic d’en Ricard des de la llar d’infants, comparteix la felicitat: «Va ser molt especial, fins i tot vaig posar-me nerviós quan el van cridar. Només desitjava que fes un bon paper, i crec que el va fer. Ha renunciat a moltes coses, perquè gairebé sempre té entrenament i ha de tenir cura de l’alimentació, descansar bé, etc., per arribar fins aquí. S’ho mereix».

En Ricard tot just ha fet el primer pas perquè «el més important és consolidar-se». Així li ho recorda constantment el seu entorn. És fonamental. «Anem tots a una. Nosaltres, en Gabriel, en Carlos, la seva xicota Laura, les amistats... Som pilars per elevar-li els ànims d’una manera mesurada i no deixar-lo decaure mai», conclouen els pares.

Subscriu-te per seguir llegint