L’amor per la ràdio i el Girona, de pare a fill

Eduard Solà, de Catalunya Ràdio, i Nil Solà, de la Cadena Ser, són pare i fill i uns apassionats del futbol. Des de fa diverses temporades que ambdós cobreixen la informació del Girona; aquest any, de nou, a la Primera Divisió. El lligam que senten l’un cap a l’altre s’ha amplificat gràcies a les seves feines.

Eduard Solà i Nil Solà, micròfons en mà, davant del Diari de Girona.

Eduard Solà i Nil Solà, micròfons en mà, davant del Diari de Girona. / MARC MARTI FONT

Jordi Bofill

Jordi Bofill

«Demana-li què va fer l’endemà de tenir-me», llança Nil Solà. «La nit que va néixer la passo a l’hospital, perquè havia de passar la nit a l’hospital», respon Eduard Solà, provocant la primera rialla, i continua: «L’endemà hi havia la final de Copa del Rei al Santiago Bernabéu entre el Barça i el Betis. La final d’en Gaspart, en Figo i l’Amunike. I a la meva sogra li feia molta il·lusió quedar-se a l’hospital». Ni en Nil pot aguantar uns riures que s’encomanen. «Vaig anar a veure el partit, és cert». «Aquí no rajaré perquè no me’n recordo», puntualitza el fill. «La sogra va dir si voleu em quedo i jo ‘val, val, val, val’». Així va començar la relació entre pare i fill a can Solà, encaminada amb el pas del temps a un vincle emocional molt més fort del que deixen entreveure darrere de cada ironia. Ara com ara, Eduard, el pare, fa les transmissions del Girona a Catalunya Ràdio. El fill, en Nil, li segueix els passos i cobreix l’actualitat de l’equip de Míchel per a la Cadena Ser. «A diferència d’altres, jo no he tingut referents», afegeix l’Eduard. En Nil també ha tingut el mirall de la seva mare, la Marta Rodríguez, periodista. «Però ella ho és de coses serioses», recalca. És un no parar.

Els inicis

Criats en dècades diferents -«però del mateix segle, o sigui que no fardis gaire», accentua l’Eduard-, un el 1965 i l’altre al 1997, el futbol és el cordó umbilical que provoca que les dues èpoques siguin semblants. «Sempre he volgut ser periodista esportiu. I avui dia mantinc el cuquet. Em poso nerviós, però cada cop m’agrada més. Quan era petit, jugava amb els cromos i narrava partits de futbol. I ara, durant la setmana, encara visualitzo les coses que puc dir. Però en la nostra feina hi ha un component molt gros d’improvisació, perquè mai no saps com anirà», admet l’Eduard, que va començar a Ràdio Grup el 1986. Allà, un parell de vegades a la setmana, donava els resultats d’un torneig social de futbol sala. El 1989 entraria a Catalunya Ràdio. També treballava a Diari de Girona. Eren els anys del Palamós a Segona Divisió.

Amb l’aparició d’en Nil -també té una germana, Queralt, però ella mai no n’ha volgut saber res del periodisme-, l’Eduard aprofitava per endur-se el seu fill, també apassionat dels esports, als esdeveniments on l’enviaven. «Recordo un desplaçament, sobretot, a la ciutat esportiva del Vila-real. També hi havia en Francesc Sánchez Carcassés. Hi ha una foto molt bonica on sóc al seu costat. Allà em dona un paper i un bolígraf i em diu ‘has d’anar anotant tot el que passi durant el partit i després farem una crònica’. Jo, que adorava el món del futbol, sentia que viure d’aquella manera havia de ser una ganga», es transporta el fill, que «vaig aprendre els números gràcies als dorsals dels jugadors. Memoritzava: amb l’u aquest, el dos aquell, etc.». En Nil va trepitjar Montilivi, per primera vegada, en la històrica promoció d’ascens a Segona contra el Ceuta. Va començar treballant per a l’agència EFE, fent la guia de la plantilla del Llagostera que havia escalat fins a l’estrellat professional, el 2014. Després seria el corresponsal en els partits de casa. «Les prèvies les feia des de classe, amb el mòbil. Més d’un dia els professors m’havien enganxat i me l’havien tret. Quines discussions», exclama. A partir d’allà, ho seria del Girona i amb l’ascens a Primera del 2017, va signar per Mundo Deportivo. Des d’aquest estiu, ha abandonat la premsa escrita, fitxant per la Cadena Ser.

Dificultats laborals

«Ja pots posar que aquest d’aquí davant (el seu pare), no em diu elogis. De fet, soc jo qui em dic que ho he fet bé. Ara, amb el canvi a la ràdio, en els primers programes anava a cegues», diu en Nil. «Però els vaig escoltar, eh», interromp l’Eduard. I et van agradar? «Bé, quan va arribar a casa li vaig dir el que li havia de dir». «No vaig rebre cap missatge fins al tercer dia, que vaig fer un mínim error». L’Eduard ja torna a riure. «Té raó, és veritat. L’he marcat tota la vida, perquè si no es desvia massa. S’ha de ser humil. Li foto molta canya, en el dia a dia. De conya, sí, però també per putejar-lo. Perquè quan més et putegen, millor». «Si soc tan competitiu i vull ser el primer en tot, és perquè no em deixava ni guanyar amb tres anys quan jugàvem a futbol. I ara demostro que és per qualitat i mèrits propis, que sóc on sóc», opina en Nil, per a qui les xarxes socials han estat «claus» en la recerca de feina. «A mi m’han servit per a donar-me a conèixer, gràcies a la imatge que dones poden arribar-te oportunitats». «No et pots quedar enrere i jo tinc un perfil creat a totes. Les defenso, perquè si es fan servir bé són útils; però quan hi ha una repercussió per una cosa que no està ni contrastada fan mal», analitza l’Eduard. «Un bon periodista ha de ser creïble», afirma. «I informar amb fonts fiables», li dona suport el fill.

«Ara ho teniu molt complicat, els joves», declara l’Eduard, que segueix: «I per poder viure com ho hem fet nosaltres (els periodistes de la seva generació), encara més. La part bona és que teniu un camp més ampli de possibilitats». «La mare sempre em deia que em dediqués a una altra cosa, perquè el periodisme està molt cardat. Però mai no he dubtat i crec que no sabria fer res més. I tu, 100% que tampoc», li deixa clar en Nil al pare. «A mi em feia molta gràcia que fes com jo, però no les tenia totes. Jo li preguntava molts cops ‘vols dir que seràs capaç?’». «Em sento un afortunat, però jo vaig tenir un problema. Em vaig trobar amb disset anys fent cròniques i entrevistant a jugadors de Primera Divisió», observa en Nil. «Jo a Primera m’hi vaig estrenar amb cinquanta-dos anys», contesta l’Eduard. «Em vaig veure a dalt de tot, amb contactes i un bon posicionament, i de sobte el Girona baixa i la feina es torna inestable. El salari era una misèria, no hi podia viure, i l’esforç no havia servit per a res. No és fàcil, gestionar aquestes situacions. I la realitat és que si no entra la pilota, molts no sabem si tindrem feina», explica en Nil. «Recordo girar-me el dia del descens del Girona a Segona, mentre feia la retransmissió, i veure’l plorar», se sincera el pare.

El vincle creat és molt especial. «Tot el dia parlem: que si avui això, que si demà entrevisto a no sé aquí, del qual ha passat al partit, que si a quina hora quedem per anar a la roda de premsa, que si com has cantat el gol, que si quin tuit has fet. Tot el dia. Ni jo tinc la mateixa relació amb la mare ni ell amb la germana», manifesta en Nil. Parla l’Eduard: «Ens collonem molt, però passem temps junts». Marxen rient, esclar.

Subscriu-te per seguir llegint