El dia que el Girona va demanar la cessió de Koke

«S’ho van pensar vint segons. Si és que s’ho van arribar a pensar... Potser encara riuen». Era l’estiu del 2009, finals d’agost i el llavors director esportiu del Girona, Javi Salamero visitava les oficines del Vicente Calderón, antic estadi de l’Atlètic de Madrid. «Necessitàvem un porter i un pivot», recorda el lloretenc que, sense cap mania es va plantar al despatx del secretari tècnic matalasser, José María Amorrortu, i va demanar les cessions de Koke, De Gea i Domínguez. «Em va atendre molt bé, però em va dir que no teníem cap possibilitat», detalla. Cap dels tres jugadors de l’Atlètic de Madrid pretesos pel Girona va aterrar a Montilivi i, només un, Koke, ha conegut l’estadi gironí. Curiosament, va ser testimoni del debut del Girona a Primera i dilluns hi tornarà. Ho fa consolidadíssim com un dels millors migcampistes de la Lliga i amb un palmarès que fa caure d’esquenes i que inclou una Lliga i tres Europa League, entre altres. Ja apuntava bé Salamero, ja. 

Lluny del glamour de la Primera Divisió o dels últims anys a Segona A en què ha estat sempre candidat a l’ascens, el Girona no fa tant era un club petit i humil que lluitava entre grans transatlàntics per mantenir-se, com fos, al futbol professional. Eren els primers anys a la categoria de plata, on s’hi havia arribat gràcies al gol de Migue contra el Ceuta el juny del 2008. El Girona havia tornat a l’elit mig segle després i tenia el difícil repte, no pas d’estabilitzar-se, sinó d’aguantar-s’hi un any com fos. Aleshores, la realitat era, més que mai, el dia a dia i, sobretot mirar de trobar recursos per sobreviure entre grans clubs caiguts de Primera o històrics del futbol espanyol. Ho sap en primera persona Javi Salamero, el director esportiu de l’equip (2006-10) i apagafocs en unes quantes ocasions com a entrenador. El salt al futbol professional va donar un nom al Girona, que a mesura d’anar col·leccionant permanències i anys a la categoria, es va anar fent gran. Tot i això, el Girona era un club modest, amb pressupost baix i dels que menys història tenia a la categoria. Això va fer que Salamero hagués de recórrer a les cessions molt sovint per completar la plantilla. A l’estiu del 2009, el director esportiu ja havia aconseguit el préstec d’Ernesto Galán i Juanma Hernández de l’Espanyol, però s’arribava al mes d’agost i la plantilla estava coixa. 

Juntament amb el secretari tècnic Miki Albert, durant tota la temporada anterior, Salamero havia vist molts partits de diversos filials de Segona B entre els quals l’Atlètic i el Madrid, el Castella, Saragossa o l’Athletic Club. El filial matalasser jugava al Cerro del Espino, a Majadahonda, on l’exmàxim responsable esportiu gironí assegura haver patit una fred «terrible» superable gràcies al «brou calent» que hi havia al bar. Allà va ser on es va enamorar de Koke. «Era un filial espectacular. David De Gea i el central Álvaro Domínguez de seguida van pujar al primer equip aquell any mateix. Koke era més jove, però era un portent físic. Un pulmó que no parava de córrer. També hi havia l’extrem Cedric, que després va jugar al Numància a Segona i era un canó per la banda», recorda Salamero.

L’amor per la ràdio i el Girona, de pare a fill

De Majadahonda a Valdebebas

Ni Koke, ni De Gea ni Domínguez van arribar mai al Girona. Sí que ho va fer, per contra, Marcos Tébar. La cessió del jugador es va coure el mateix dia que Salamero va rebre la negativa de l’Atlètic per Koke. Des de Majadahonda, el lloretenc va agafar el cotxe i va fer cap a Valdebebas on va veure’s amb representants del Madrid per demanar la cessió de Tébar. El migcampista no arribaria a l’estiu, però sí al gener i, després, faria carrera a Montilivi fins al 2013. «Per als joves jugadors de filials, un club com el Girona d’abans era una gran sortida perquè els formàvem i agafaven experiència a Segona Divisió. Una mica com fa ara el Mirandés», descriu. Aquell viatge a terres madrilenyes, doncs, va acabar sent prou productiu per al Girona.  

Subscriu-te per seguir llegint