Machín: "Els punts i els rècords només són xifres; tots hem ajudat a construir el Girona actual"

Sense voler-ho, el nom de Pablo Machín acompanya el Girona tota la temporada. Batre els 51 punts que va fer en el curs de l’estrena a Primera és l’objectiu que va marcar Míchel als seus homes des de principi de temporada. El sorià, que ni se’n recordava de quants havia fet exactament, animarà de valent avui el seu Girona en l’intent de classificar-se per Europa. «S’ha de ser ambiciós i no frenar-se. Si arriba bé i si no, no passa res», diu el tècnic que, alhora, avisa dels perills de jugar tres competicions el curs que ve. «Si no s’hi està acostumat, pot condicionar i limitar a la Lliga», diu d’acord amb les seves experiències amb el Sevilla i l’Espanyol. Destituït de l’Elx fa uns mesos, espera nou destí mentre gaudeix veient el Girona jugar i com el seu desig de més samarretes blanc-i-vermelles que del Barça és més que una realitat.  

-Si el Girona guanya a Pamplona, superarà el seu dels 52 punts i es convertirà en el millor de la història. Ho signa?

I tant. Serà símptoma que el club creix i té opcions de ser a Europa cosa que, no ja a la meva època sinó l’any passat mateix, només quatre il·lusos podien imaginar-se. Hi ha una base molt sòlida. Els punts i els rècords són només xifres i hi són per ser superades. Més enllà d’això jo crec més en els records i sensacions que s’han viscut i tots són especials i tenen un entorn i idiosincràsia diferents.

-El molesta o li és igual que Míchel focalitzés de seguida batre el seu rècord de punts com a objectiu?

Per què m’ha de molestar? Ni me’n recordava de quants havia fet...Em sembla bé. Cadascú cerca la motivació on considera convenient. L’important per a un club com el Girona sempre és mantenir-se i a partir d’aquí, que els aficionats gaudeixin i que l’entorn creixi. Si per això és necessari superar unes xifres, endavant.

-Què li sembla el debat sobre qui és el millor entrenador de la història del club?

Hi ha dades que són irrefutables. Cal contextualitzar-ho tot i no basar-ho només en els punts sinó en les circumstàncies. No és pas per treure pit; jo sempre seré l’entrenador del primer Girona que va pujar a Primera. Són moments. No es tracta de qui és millor o pitjor, sinó que tots hem col·laborat perquè el club creixi i els aficionats se’n beneficiïn. Cal gaudir del moment, que hi ha molta gent que no recorda l’equip a Segona B o patint per salvar-se a Segona A no fa tant.

-M’ha dit un ocellet que vostè i Míchel s’han vist les cares en algun partit de pàdel. Parlen de punts i rècords?

Algun cop hem jugat, sí, quan les nostres obligacions ens ho han permès. Tenim relació. No és diària ni gaire íntima, però ens coneixem. Fins i tot he tingut la possibilitat de veure els seus entrenaments. 

-Qui és més bo jugant a pàdel?

Ell juga per l’esquerra i jo per la dreta... A tots dos en queda molt per millorar. 

-Vostè, el català l’entén perfectament i alguna paraula deixa anar.

I tant. L’entenc perfectament des que vaig arribar per un tema familiar i perquè estiuejava a la costa de Barcelona. Tot i això, m’expresso més bé i estic més segur parlant en castellà. Míchel ha tingut molta valentia de fer públic que volia aprendre’l i que s’atreveixi a fer les conferències de premsa en català.

-Al 2018, el seu Girona va estar forces jornades sisè i també va somiar amb l’Europa League. Com recorda aquells partits i què va faltar per entrar-hi?

Llavors ho vèiem molt difícil, suposo que com Míchel ara. El dia a dia està ple de dificultats que no es veuen. Ho vam intentar fins al darrer moment, però el nostre principal esforç el vam fer abans, assolint un objectiu que era quasi una utopia:mantenir-se sobradament. L’experiència em diu que als darrers partits, els millors equips demostren que ho són. Nosaltres no teníem tanta capacitat per lluitar contra grans plantilles. 

-Per al que pugui venir, vostè va competir a Europa amb el Sevilla i l’Espanyol. És gaire complicat estar en tres competicions?

Sincerament, condiciona moltíssim. Té moltes coses dolentes i alguna de bona, entre les quals l’experiència de ser-hi, la motivació pels jugadors i els aficionats. També és positiu pel que fa a la gestió de plantilla perquè és fàcil pels entrenadors repartir quota de protagonisme entre els jugadors. Per contra, sí que despista i limita en l’objectiu de la Lliga. Hi ha mitjans per recuperar bé, però es necessita tota l’energia i concentració en cada partit i els jugadors que no hi estan acostumats ho noten més. Al Sevilla hi estaven avesats i fins i tot es feia estrany no jugar entre setmana. A l’Espanyol no tenia res a veure. Físicament no hi estaven acostumats i no donava per competir tant. 

-Què els diria als aficionats que hi volen ser?

Puc parlar com a entrenador i com a aficionat, que també ho sóc. Cal ser ambiciós per tots dos costats. Realment serà difícil que el Girona tingui més oportunitats com aquesta per arribar a Europa. S’ha d’anar a totes i aprofitar-ho;després ja es gestionarà. Si arriba, fantàstic i, si no, no passa res. Mai s’ha de posar el fre.

-Què sent quan veu jugadors que va tenir vostè com Juanpe, BernardoStuani o Borja competint i rendit a Primera?

Al final es genera un vincle afectiu. Amb Borja, que ha estat lesionat, hem vist plegats algun partit. Me n’alegro molt per ells, algun dels quals, van arribar amb mi i eren d’un nivell inferior perquè jugaven a Segona. Ara competeixen contra els millors del món. Tots hem evolucionat futbolísticament, personalment i econòmicament. M’omple de satisfacció veure’ls. També m’agradaria estendre el reconeixement als treballadors i la gent del club. Per exemple Quique Cárcel que, des de l’ombra, ha anat aguantant sempre i assolint tots els objectius de pujar o fer play-off. Ha sabut reconstruir l’equip sempre i es mereix el seu reconeixement. 

-Troba que Cárcel està poc valorat per l’entorn?

No sé com n’està de valorat ni com es mesura. Jo que el conec i he treballat amb d’altres, puc dir que la seva feina és boníssima i que la relació amb els entrenadors és sincera, propera i honesta. Treu molts problemes als entrenadors. No sé quina opinió en té l’afició però si la gent fa balanç la nota que es mereix és un excel·lent. 

-Des de fora, com va veure la transició postMachín que va acabar amb el descens?

Amb Eusebio, d’entrada, els jugadors podien tenir certa inèrcia positiva de la bona temporada anterior, tot i això, el futbol és traïdor i quan et relaxes, ho pagues car. El Girona era candidat a lluitar per evitar el descens però no van ser normals tantes derrotes consecutives.

-I després dues patacades al play-off contra Elx i Rayo. 

Considero que es va encertar fent el màxim esforç econòmic per mirar de pujar el primer any. La idea era bona i es va estar a punt, ara bé, és difícil amb tants galls al mateix galliner.

-Veient aquelles dues finals, pensava «ostres, pobres, altre cop»?

Si el dia del Lugo amb mi va ser dramàtic, contra l’Elx va ser súper injust. En dos partits, l’Elx va xutar un cop a porteria i va pujar sent un equip eminentment inferior al Girona, com havia demostrat a la Lliga regular. Per això el futbol és l’esport rei. Després, considero que, tot i que podia haver guanyat el Girona, el Rayo va merèixer pujar. La tercera va ser la bona i s’ha competit bé a Primera. El Girona ha tingut la sort de jugar com sent l’entrenador i això dóna resultats. Així és més fàcil convèncer els jugadors. 

-Recorda com va viure l’ascens a Tenerife?

El vaig veure a la tele amb els nervis propis d’un aficionat. Hi ha moments que ets entrenador, però també sóc fan de l’equip on he estat molt de temps. Sento el Girona molt endins i el considero el meu equip juntament amb el Numància. Si em pregunten quin és el meu equip, sens dubte, responc que el Girona. 

-Se n’ha penedit algun cop d’haver-se’n anat?

No. Les coses no tenen marxa enrere. Mai se sap què hauria passat. Era el moment just després d’haver tingut moltes opcions o temptacions. De vegades, les coses han conjugar. Vaig dir que era una oportunitat irrebutjable i, entre aquell Girona i aquell Sevilla, tothom que fos professional, hauria triat el mateix. També hi ha cicles. Després de cinc temporades de molta exigència, el club ja no era el mateix de quan havia arribat. No me’n penedeixo mai de les decisions. 

-Quina relació té ara amb els responsables del Girona?

Bona. Amb en Delfí (Geli), l’Elena (Sanjosé), en Nacho (Mas-Bagà), en Pere (Guardiola) i la resta de treballadors és bona. De vegades m’agradaria anar-los a veure més però per temps o per no despistar-los no hi vaig gaire. Això sí, vaig estar una setmana sencera veient els entrenaments de Míchel i analitzant el mètode que fan servir. És de ben parit ser agraït. Jo estic enormement agraït al Girona igual que ells reconeixen la meva feina aquí. 

-És soci?

Sí. Tot i que quan vaig a Montilivi volen que m’assegui a la llotja i llavors les meves filles s’enfaden perquè no poden estar amb mi. A la llotja no puc celebrar els gols, tot i que mai he estat gaire efusiu. Això sí, me n’alegro moltíssim per dins. 

-El club no para de créixer. Botiga, Ciutat Esportiva, mirant a Europa...Sent enveja sana?

Enveja sana i admiració. Que tingui aquestes infraesctures i alhora continuï sent un club familiar m’encanta. Jo sempre deia que s’havia d’invertir en instal·lacions perquè això quedaria per la ciutat amb el temps. També és molt important la feina al planter i aquí es fa molt bé. En Quique va incorporar en Santi Pou a la meva època per potenciar-lo. Fa poc parlava amb l’Albert Síria per felicitar-lo i recordàvem que fa uns anys no hi havia nanos per ajudar als entrenaments. Tot i això, vam tenir la sort de treure jugadors de la casa com Pere Pons, Granell també, a més a més de Mas, Coris, Rovirola, Carbó...Ara els que pugen tenen més base. És important invertir en el planter perquè pot permetre algun ingrés amb el temps. 

-Sempre ha dit que una de les seves grans satisfaccions havia estat equilibrar el nombre de samarretes del Girona que es veien entre la mainada respecte a Barça i Madrid. Va fer molta feina aquí. 

Sí. És inqüestionable i ja fa temps que se’n veuen moltes. Miri a l’escola de la meva filla no es poden dur samarretes d’equips de futbol per evitar problemes, però l’endemà que el Girona guanyés el Madrid 4-2, n’hi havia un piló. La meva filla també, per descomptat. No sé si vaig posar les bases, però sí que s’ha canviat moltíssim i no té res a veure. Tots hem col·laborat a construir el que socialment ara és el Girona. 

-Enguany ha estat uns mesos a Elx. Què es planteja per la temporada que ve?

Els entrenadors, ara no és el que volem, sinó el que se’ns ofereix. Es mouran situacions tot i que no pas gaires. Per sort, no hi ha tants problemes per sortir a l’estranger com fa uns anys. El futbol és global i internacional i cal valorar situacions de fora. Estic carregant piles i formant-me.

-Cada cas té les seves particularitats, però quina explicació hi troba a les quatre destitucions amb Sevilla, Espanyol, Alabès i Elx?

Cada cop és més difícil per a un entrenador acabar una temporada. Tothom vol resultats immediats però construir cal temps. Cada situació va ser diferent. Al Sevilla vam fer una bona feina. Érem líders a la tretzena jornada, que no és gens fàcil. Vam pagar l’eliminació a l’Europa League al darrer segon i també hi va haver altres coses a més de les esportives. Després vam arribar a l’Espanyol, últim, i amb la promesa que amb els fitxatges d’hivern seria diferent i no ens van permetre continuar. A l’Alabès ens van destituir fora del descens. Llavors amb els altres entrenadors l’equip va anar a pitjor. Al’Elx va ser una manera de tornar al futbol espanyol.