El dia que el Girona va estar a prop d'Europa

Mig miler de socis i aficionats es desplacen a Pamplona en una traca final de Lliga en què Montilivi ha somiat de valent · La Conference League somriu als aficionats d'Osasuna

Aficionats de l'Osasuna i el Girona

Aficionats de l'Osasuna i el Girona / PENYA GIRONINA

Jordi Bofill

Jordi Bofill

En Josep, gironí de naixement, és un dels gairebé mig miler d'aficionats del Girona que era a Pamplona, somiant amb la classificació de l'equip de Míchel per a la Conference League. «Ens hem aixecat ben d'hora per venir, haurem trigat unes cinc horetes per carretera», confessava. Faltaven dues hores per a l'inici del partit, però pels voltants d'El Sadar la il·lusió estava intacta. «Si entrem a Europa seria super guai, però si no ens classifiquem, no passa res, perquè ens hem salvat i continuarem un any més a Primera», comentava la Sònia, que venia de Ripoll. El 4 de juny del 2023 serà una data gravada a foc pels socis blanc-i-vermells, que van rebre els seus futbolistes amb càntics de suport, minoritaris, si es comparen amb els de la gent local, enamorada, com ho estan els gironins, de la temporada realitzada pel seu equip. Va ser Osasuna qui es va imposar en la final per Europa.

Un conte de fades

«Nosaltres vam tocar el cel disputant la final de Copa. Aquell va ser el gran dia de la temporada», explicaven hores abans els aficionats locals, entre glop de sidra i gerra de cervesa, mentre gaudien d'algun dels monuments vestits de tapes que es poden degustar als bars de la ciutat. «Nosaltres també estem contents amb tot el que hem aconseguit aquesta temporada, tenim suficient», responia l'Andrea, arribada d'Olot. Que l'Osasuna i el Girona, dos clubs petits, lluitin per un lloc en competicions europees, sembla tret d'un conte de fades.

El 4 de juny

Però tornem al 4 de juny, on fa sis anys, el 2017, el club gironí va descobrir que la Primera Divisió existia, després d'aquell empat a 0 a Montilivi contra el Saragossa. «Jo hi era, i tant que sí», ens va descobrir l'Andrea, a qui se li il·luminen els ulls quan en parla. «Va ser un dels millors dies de la meva vida. Era molt joveneta, tenia tretze anys, i ho vaig viure al costat dels meus pares. Va ser increïble, ho recordaré sempre». Per al desplaçament contra l'Osasuna es va repetir la imatge: pares, mares, fills i filles van viatjar, en família, a la recerca d'una fita inaudita en la història del club. Tots ells podran dir que van ser-hi. Que ells van ser al camp el dia que el Girona es jugava l'accés a Europa. Desconeixen -o, en el fons, potser sí que ho saben- que són uns afortunats, perquè qui sap quan ho podran tornar a dir.

Avui, a treballar

Mentrestant, en Josep, que no feia rastre de cap mena de senyal que testifiqui el fet d'haver dormit poc, comentava que «mai no m'ho hauria imaginat i és un gran premi. Seria fantàstic anar a Europa, esclar. Tenim un gran equip i un entrenador magnífic». Tothom, a Montilivi, està encantat. «I quan acabi el partit, sigui el resultat que sigui, tornarem a agafar el cotxe i anirem cap a Girona, perquè dilluns, a primera hora, toca treballar. Però quan t'agrada i el Girona és un sentiment que portes dins, fas els quilòmetres que calgui. Si anem a Europa, algun viatge caurà segur», finalitzava. No serà l'any vinent.

Subscriu-te per seguir llegint