Quan ni els més eixelebrats somiaven en la Champions

Molts aficionats més joves del Girona han crescut amb la idea que el conjunt gironí és un club habitual de Primera o dels grans de Segona. Es pot guanyar el Barça, el Madrid i qui faci falta perquè ho han vist i n’han guadit en directe. És el que han viscut i mamat i ningú els pot pas dir que no tenen raó. Tanmateix, és bo sovint, per tocar de peus a terra i no perdre mai la humilitat ampliar la mirada històrica i veure com fa quatre dies, per dir-ho d’alguna manera, el Girona no era ni un club consolidat al futbol professional ni, encara menys, un aspirant a tocar la Primera Divisió. De jugar la Champions ni en parlem. Ara bé, a còpia de feina ben feta i d’estabilitat als despatxos amb l’arribada dels actuals màxims accionistes, el Girona ha pujat dos cops a Primera, on hi viu la cinquena temporada i demà s’estrenarà a la Lliga de Campions al Parc dels Prínceps. 

Per adonar-se de la dimensió del que ha fet el club, només cal repassar on era el Girona fa cinc, deu, quinze, vint i trenta anys per aquestes dates, entre el setze i el vint de setembre. No cal anar més lluny. Així, el record més fresc d’aquesta llista és el del 2019, quan el Girona en aquest punt de competició sortia escaldat del camp de l’Almeria (3-1) en partit de Segona Divisió. Marc Gual va fer el gol de l’equip que dirigia Juan Carlos Unzué, que seria destituït al cap de poc. Gassama (2) i Lazo serien els golejadors andalusos. Per la seva banda, el PSG golejava al camp del Niça (1-4) amb gols de Di María (2), Mbappé i Icardi. Una dècada enrere, a mitjan setembre del 2014, el Girona començava a posar la primera pedra d’una aventura que el duria on és ara. L’equip de Pablo Machín guanyava al camp del Sabadell amb dos gols de Felipe Sanchón (0-2). Aquell Girona, amb el límit salarial més baix de Segona es quedaria a un minut i mig de pujar a Primera contra el Lugo. Mentrestant, el PSG empatava al camp de l’Ajax en la primera jornada de la Champions amb gol de Cavani (1-1).

Reculant cinc anys més, al 2009, ens trobem un Girona més desorganitzat. Un club petit que feia un any que havia aterrat a Segona i que lluitava, amb pocs mitjans, per consolidar-s’hi. En aquestes dates, l’equip sortia derrotat amb claredat de Sòria pel Numància (3-1) amb Kiko Ratón d’autor del gol visitant. El canari seria l’heroi d’una salvació miraculosa a final de curs. Mentrestant, el PSG empatava contra el Lió amb gol de Ludovic Giuly (1-1). Fa vint anys, al setembre del 2004, la realitat del Girona era radicalment diferent de l’actual. L’equip vivia el segon curs consecutiu a Segona B amb l’objectiu de lluitar per l’ascens. Amb Agustín Abadía a la banqueta, els gironins perdrien al camp del Gramenet (2-1) amb gol de Postigo i amb Delfí Geli entrant des de la banqueta. Al final d’aquell curs, l’equip baixaria a Tercera...

Un quart de segle enrere (1999), dos gols de Manel Murillo superarien el Mataró (2-1) a l’estadi en partit de Tercera. El cop d’ull a la història es remata trenta anys enrere (1994), amb el Girona agonitzant en una Segona B que s’acabaria perdent a final de curs. L’equip d’Alfons Muñoz cauria, per aquestes dates, a Premià (2-1) amb gol de Jordi Frigola pels gironins, que van acabar el curs avantpenúltims.