Ricard Artero: «He plorat de ràbia veient com el futbol no m’esperava»

El cap de setmana passat va ser titular amb el filial després de gairebé dos anys i va fer un gol. Any nou vida nova, que diuen.

(Riu). Sí, havia jugat tres estonetes fins ara, però, diumenge passat contra el Mollerussa vaig ser titular i va anar tot bé.

Es va lesionar el 30 de maig del 2023 amb el primer equip a Vigo contra el Celta. Es va operar i llavors la temporada passada el vam veure només una estona amb el filial davant el Vilafranca fins diumenge. Què ha passat?

A Vigo vaig caure amb tot el meu pes a sobre el turmell i em vaig fer una mena de trencament del lligament del turmell amb despreniment de l’os. Em vaig operar, però notava encara molèsties. Semblava que havien de ser les habituals de després d’una intervenció, però veia que la cosa no anava bé. El dia del Vilafranca (febrer 2024) vaig arribar-hi gens convençut i quan vaig acabar el partit vaig veure que el peu no estava bé, que se’m botia i em feia molt de mal. Llavors vam decidir tornar a obrir per veure què hi passava, treure uns ossets que voleiaven per allà i netejar tot el contorn.

Es devia fer una bona trencadissa ...

Sí, sí. Després de la segona operació em va tocar tornar a començar. A l’estiu vaig iniciar la pretemporada i tampoc estava bé del tot. I així vam decidir tornar a operar. Per això se’m va veure al camp de l’Olot amb crosses abans del primer amistós d’aquest estiu. En aquesta tercera intervenció jo ja no veia clar quan podria tornar a jugar. Va ser dur. Va ser ràpida la intervenció perquè només em van treure un parell de claus que duia. Això sí, la recuperació va suposar, altre cop, haver de tornar a aprendre a caminar, a córrer i fer tot el procés...

Com definiria aquests gairebé vint mesos amb una paraula?

Més que malson, aprenentatge o coneixement de mi mateix. El qualificatiu difícil l’aparto perquè és més important la paraula aprenentatge. Tot el que passa és per alguna cosa i ajuda i et permet conèixer i gaudir de coses que abans no feia. Per exemple, abans quan venia a entrenar amb el primer equip ho veia ja com una rutina; ara he obert els ulls i gaudeixo de cada dia i de cada instant del futbol.

Tenia la sensació que se li escapava un tren?

Al principi, una mica sí, perquè va ser l’any que l’equip volava i es va classificar per a la Champions. Veia que allò era la repera i no hi era. S’ha de fer una feina mental molt forta. Havia acabat jugant i, de cop i volta, una lesió m’havia aturat. La competició avançava, venien jugadors nous... Veia que el futbol continuava i no m’esperava. En futbol, un dia jugues i l’endemà s'obliden de tu. Tot va molt de pressa.

Ha arribat a plorar durant aquest temps? De ràbia, d’impotència...

Sí. Sobretot amb la primera operació. Em feia ràbia no poder estar amb l’equip més que no pas haver-me lesionat. Pensava ‘jo vull ser-hi també’. Arran de la segona i tercera intervenció, era ràbia de voler gaudir i no poder.

Enyorava la pilota?

Pensi que potser he estat més d’un any sense tocar pilota, fent només sessions de fisioteràpia, gimnàs i piscina... És el que deia, abans no era conscient del que tenia o no ho valorava tant. Ara després de la lesió, gaudeixo de cada toc, de trepitjar la gespa, de tot.

He fet treball mental amb algun psicòleg o coach?

Sí. Enguany el club ha incorporat en Xavi (Lucas) i ha estat una figura important des del primer dia que hi vaig parlar després de la tercera operació. Estic content que s’hagi apostat per una figura així. Estava en un cercle viciós de gimnàs, piscina, físio que no podia aturar. Ara vaig al seu despatx, em buido, em planteja els seus punts de vista i ho veig tot en perspectiva. Sense aquesta figura potser hauria estat tot més difícil.

Qui l’ha ajudat més aquest temps?

Sobretot la família i la parella. Em veuen cada dia, saben el que ha passat i han patit els meus plors i les meves enrabiades. M’han donat suport en tants moments que no em trobava bé.

I els companys de vestidor?

Per sort tinc uns companys molt macos i hi ha una pinya extraordinària al vestidor. Si ets bona persona i et portes bé, en moments així, estan al teu costat. I no és una frase típica per quedar bé. Ells m’ho han demostrat sempre, amb missatges de felicitació l’altre dia pel gol i la titularitat i abraçades en el primer entrenament posterior. Et feliciten de veritat, sense egos ni enveges.

I un bon túnel de calbots?

(Riu). També, també. Aquest merescut i molt benvingut.

Míchel sempre l’ha tingut present i l’anomenava quan enumerava la llista de baixes. S’agraeix en moments baixos?

Estic molt al dia de tot. Sóc un gironí des de ben petit i em sento com un aficionat al camp. Miro les prèvies, els partits i els posts com un aficionat més. Que el míster sempre m’hagi tingut present, és de valorar i tenir en compte. No només a les conferències de premsa, sinó també aquí a la ciutat esportiva, quan venia cada dia a veure'm quan estava amb el físio a preguntar-me com estava i donar-me ànims. Això encara ho valoro més.

Quins reptes es marca aquesta temporada?

Abans de lesionar-me tenia objectius molt més llargs. Ara he canviat la manera de veure les coses. Les miro molt més en present. Podria pensar jugar molts partits amb el filial i acabar pujant i jugant amb el primer equip, però m’estimo més centrar-me i gaudir de l’entrenament de demà.

A quin tant per cent de la versió de l’Artero que va trepitjar a un nivell notable a Primera Divisió està ara mateix?

Ui! Encara cal una bona feina. El cap, tot i haver fet força entrenaments ja, va més de pressa que el cos, que encara ha d’agafar el ritme que cal de competició.

El filial fa bona pinta aquesta temporada.

Estem bé. El club ha tingut l’encert de dur aquest cos tècnic i ho està fent molt bé. En Quique (Álvarez) és molt humà. No em coneixia de res i m’ha acollit com un més. M’ha ajudat molt. És un equip molt jove i un grup molt bonic. Ens espera un gran any.

Selvi Clua, Antal, Enric Garcia, Dawda, abans Gabri o Ureña... Són molts els nanos que treuen el nas, però no acaben de consolidar-se al primer equip. Què falta per fer aquest darrer pas?

Potser sí que abans se n’havien quedat més. Alguns han picat molta pedra, però no s’acaben de quedar. La diferència de categories és gran, també. Estic convençut que amb una feina mental d’entrenar i jugar amb el filial per agafar ritme i confiança en ells mateixos, segur que pujaran al primer equip i es menjaran el món.

El Girona té la mida presa al Sevilla

Com es viu el cas Ferran Ruiz al filial? Se’n parla? És un més?

És un més. Hi tinc una gran amistat perquè juguem junts des que teníem nou anys i érem alevins. Els temes de fora del futbol s’arreglaran fora del futbol. Ell ve a treballar seriós i compromès amb l’equip. És un més.

De moment Pau López continua, però la quota de gironins es va reduint de mica en mica.

La veritat és que semblaria impensable que no n’hi hagués cap. Quan va passar tot això d’en Pau, li vaig enviar un missatge i li vaig dir ‘ara pla, què haurem de fer ara?' Em va contestar que estigués ‘tranquil’. (Riu). De moment s’ha quedat i a veure si hi ha la sort que pugi algú de la casa i es consolidi. Considero que tenim un sentiment diferent que els de fora a l’hora d’adaptar-se a la terra, el club i l’afició. Els d’aquí ho valorem diferent.

Deixi’m ser dolent. Vostè es considera jugador del primer equip?

Fa quatre anys que entreno i estic en dinàmica del primer equip. La veritat és que una mica sí que me’n sento part. Per culpa de la lesió he hagut de tornar al fang per demostrar per què era aquí. Sense la lesió, estaria més per aquí.

A l’estiu es va parlar d’una possible cessió al Barça Atlètic?

Van aparèixer notícies, com és lògic en èpoques de mercat. A casa s’hi està la mar de bé. Sí que és veritat que hi va haver un moment que vam pensar que s’havia de fer un pas més respecte a la Tercera RFEF amb el filial per poder-me consolidar a la primera plantilla en un futur. La tercera operació ho va fastiguejar tot.

Es planteja sortir cedit aquest mercat d’hivern?

A l’estiu potser vam accelerar les fases per tornar a jugar perquè el mercat era obert i si podia sortir. Per això ara m’ho agafo més amb calma. Si hi ha res, ja arribarà. Si no, estaré aquí, feliç de la vida jugant amb el filial. No acceleraré res. El que hagi de ser, ja vindrà.

Va anar convocat al partit a Àustria contra l’Sturm Graz. Què representaria jugar la Champions per vostè?

Ara és el somni que tinc. A veure si puc jugar aquests dos partits que queden. Sempre he vist la competició a la tele i és un dels somnis més grans que podria complir.

Si no es guanya a Milà, li pot dir a en Míchel que el faci jugar contra l’Arsenal...

I si es guanya, també.

Com s’imagina el seu redebut amb el primer equip?

Me l’espero o me l’imagino a casa, amb la gent de Girona animant i la meva família a la graderia. Si hi puc afegir una victòria, ja seria tot rodó. 

Subscriu-te per seguir llegint