Juan Carlos: «Tinc clar que vull continuar jugant i, si pot ser al Girona, millor»

-Diumenge s’acaba la temporada. És una setmana especial?

Perquè és l’última de l’any. Tots tenim ganes d’acabar per poder descansar. Per res més, perquè el grup no serà el mateix i ha estat un any en què hem compartit moltes coses, amb moments bons i dolents. Tristor perquè no serem els mateixos tant si marxem com si ens quedem.

-L’hi dic perquè acabes contracte i no sé quin plantejament tens o té el club amb tu?

Encara no hi ha res clar. Sé que el míster i el club estan contents amb mi. Són ells els que han de decidir què volen fer. Jo sempre he intentat estar al costat del club i l’equip. Decideixin el que sigui, jo no seré cap problema.

-Han parlat?

He parlat amb el míster i sé què pensa. També el club. Al final, les dues parts hauran de prendre decisions i serà el moment de decidir. 

-I què pensen?

(Riu). Jo sé que estan contents amb mi. Al final depèn de diversos factors. Estan satisfets amb rendiment, comportament i actitud, però la planificació la fan ells. 

-Amb 37 anys té corda encara i ganes de jugar?

Sí! No em plantejo ni de bon tros la retirada en cas de no continuar aquí. Gràcies a Déu estic bé físicament i em veig amb ganes, força i il·lusió. Evidentment el Girona sempre serà la meva primera opció per tot el que m’ha donat i el que sento pel club. Si no pot ser, s’haurà de continuar endavant perquè el futbol i la vida són així. Mentre tingui salut per continuar fent el que m’agrada i hi hagi algun equip que vulgui comptar amb mi, seguirem. Si és el Girona, millor. 

-Li genera incertesa i nervis?

No és la millor situació, però ja són molts anys de professional i he viscut situacions d’aquesta mena. No és la situació ideal, però és la que hi ha. Sé portar-ho.

-A Donosti Krapytvsov va ser titular. Espera jugar diumenge?

Jo intento jugar cada dia. Al final és decisió del míster. Si jugo, fenomenal i si no, també; intentaré ajudar i sumar. El meu compromís amb el club va més enllà de jugar tots els partits. Els meus objectius són els del club i no canviaran per jugar un partit o no. El futbolista sempre vol jugar i el míster decidirà què és millor per l’equip. Si jugo, estaré feliç i si no, també perquè ha estat temporada especial. 

-Què li passarà pel cap diumenge tant si juga com si no?

Com cada any. Mai saps si pot ser l’últim. Sempre penso que gaudeixo del camí, del que em toca. Si ha de ser l’últim, estaré agraït i si no, continuarem a la roda. Em sento un privilegiat i és així. 

-Com ha viscut aquestes jornades en què el descens era una amenaça real?

Ha estat una situació complicada. Sabíem que era un any bonic però que seria dur. Jugar una competició tan exigent com la Champions ens duria al límit físicament i mentalment. Mai m’hauria imaginat que estaríem fins gairebé al final lluitant per la salvació. Al final però, la viabilitat del club implica jugar a Primera. Tant de bo d’aquí a quatre anys, parlem que jugar a Europa sigui una obligació. Seria una gran notícia. Ni l’any passat érem tant i tant bons, tot i que érem un grandíssim equip, ni ara som una banda per salvar-nos a manca de dos partits. Cal saber on és el terme mig i quina és la situació real del club. S’ha de celebrar l’objectiu assolit.

-En quin moment o partit veu que tocarà patir?

Si li sóc honest, per l’experiència que tinc, sabia que no seria un any fàcil. Veia certes coses en l’àmbit de l’equip al dia a dia i temia que el tema de la Champions pogués ser una bombolla que quan es rebentés, ens podia trastocar. No hi ha un dia concret. Sí que veia que l’equip pel que fa a conjunt, no era tan fort com altres anys. Pel que sigui, l’adaptació dels jugadors, els canvis, la Champions...Veia que ens costaria més que altres cops. Jo estic adaptat però hi ha gent que ve de fora, altres lligues, llengües diferents i no és fàcil. Cal aconseguir adreçar-les totes cap a la mateixa direcció i no sempre és fàcil. 

-Míchel va dir que l’exigència exterior i les comparacions amb temporada passada havien entrat al vestidor i era molt complicat treure-ho del cap dels jugadors?

Sempre hi ha comparacions, i és inevitable. Si s’ha fet la millor temporada de la història del club, que sent realistes serà difícil de repetir a curt termini, és lògic que tothom compari. Nosaltres mirem de ser més objectius. Any passat guanyàvem tots els partits i ara en perdíem dos de cada cinc i semblava que era un any dolentíssim. La temporada tan bona ennuvola una mica la realitat i fa pensar d’una altra manera. Sent realistes, hem salvat una temporada molt difícil. És un èxit perquè hi ha molts equips que no estaven preparats per juar a Europa, com potser nosaltres tampoc ho estàvem, i ho han pagat amb un descens. Hauria estat dramàtic. 

-Es va fer equip per jugar Champions, però han hagut de ser Stuani i Portu els que sortissin al rescat de l’equip quan estava en caiguda lliure. Què significa això?

És una cosa de tots, òbviament. Sí que amb gent com Portu, Stuani o Juanpe que senten això d’una manera diferent, sempre s’hi podrà comptar. Ho donaran tot mentre tinguin forces i al final, encomanen el seu caràcter i lideratge a la resta. I això és el que ha passat. No es pot discutir la qualitat d’ells o de David López. Els anys passen però la qualitat d’aquests jugadors pel que fa al grup, dóna molt. 

-No s’ha anomenat. Vostè també hi deu haver ajudat a fer arribar el vaixell a bon port.

Sempre intento ajudar i transmetre els valors que tenim els que hem viscut moltes coses aquí. Sent un exemple entrenant cada dia al màxim tot i saber que possiblement no jugarem. Mirar de fer grup i fer veure a la gent la realitat de les coses tot i que n’hi ha de molt joves que entenc que estiguin en un procés diferent. Important és remar en mateixa direcció i això és el que ha passat al final. 

-Com va viure el partit de Valladolid?

Uf! Fora del camp és complicat...Sempre he tingut ben clar que ens salvaríem. Mai vaig pensar que baixaríem. Però és clar, es pateix. Ens hi jugàvem molt i malgrat que sabíem que hi havia marge, ningú volia arribar com arribarà el Leganés o l’Espanyol al final. 

-El míster va revelar que a Leganés es va passar de frenada i va demanar perdó. Què va passar?

Hi ha gent compromesa amb tot i hi ha moments de molta tensió. Passa a les millors famílies, que hi ha discussions. Ho he viscut en molts vestidors i fins i tot n’he estat protagonista. Hi ha gent tranquil·la i d’altres que som d’una altra manera. Forma part del futbol. Els problemes que hi va haver s’han arreglat perquè no hi havia cap mena de mala voluntat per part de ningú. Era l’escalfada del moment quan s’escapa quelcom que tenies a prop i tothom volia. Sempre des de l’estima. El míster sovint és molt visceral però si ha de fer marxar enrere, demostra que tot ho fa amb el cor. Per això molta gent hi empatitza. No va mai a fer mal; al contrari. El dia que no et digui, sí que caldrà amoïnar-se perquè potser no l’importes gaire...

-Des que hi va haver el relleu al novembre del 2022, Gazzaniga ha estat el titular. S’ha vist amb opcions mai de treure-li el lloc, sobretot ara quan hi havia la mala ratxa, canvi de dinàmica?

La situació dels porters és complicada. Normalment en juga un i no hi sol haver gaires canvis. Jo quan vaig sortir, la dinàmica no era bona, vaig fer un parell d’errors i el míster va decidir canviar. Aquest any, també mala dinàmica i ha decidit no fer-ho. Té i s’ha guanyat tot el meu respecte i confiança. Jo continuaré entrenant jugui o no perquè els meus objectius són els del club. El meu ego està aparcat, no necessito sortir a les fotos ni res del que molta gent busca. Me n’alegro que l’equip guanyi i el company ho faci bé perquè vol dir que sóc allà collant-lo.

-Quina relació té amb Gazzaniga?

Ens portem bé. Sempre hi ha hagut bona relació. Des que va arribar m’ha mostrat respecte en tot moment. Quan no jugava em respectava i em donava suport, igual que jo a ell ara. És una relació sana i de respecte tot i ser competència directa. Ara en Vlad s’ha unit a la molt bona dinàmica que tenim. És un pencaire i té una capacitat de creixement impressionant. 

-Ha viscut la Champions, impensable quan va arribar, però no sé si li ha quedat una sensació agredolça per no haver pogut estar inscrit. Com s’ho va prendre quan l’hi van dir?

El club no es va pas equivocar. Em van dir abans de renovar que segurament no es podria inscriure tota la plantilla i que hi havia la possibilitat pel tema dels requisits UEFA. Ha estat molt dur. Hauria estat la cirereta a la meva carrera jugar un partit. El club va tenir el detall de dir-me que volien que viatgés i en gaudís, perquè jo també n’era part. Va ser dur, però n’he gaudit molt i això no m’ho traurà ningú. Vaig arribar a Segona i qui havia de pensar que jugaríem a la Champions i m’enorgulleix haver-ho viscut. 

-Amb quina imatge i quin record es queda de la Champions?

El dia de París, sens dubte. Em queien les llàgrimes i tot. Era quelcom molt guai. Som un club que creix molt però jugar la Champions al Parc dels Prínceps després d’haver perdut dos ascensos, sent-hi jo, emociona. Em sento orgullós d’haver-ne format part. Veure Stuani amb el braçalet i tot l’ambient va ser molt idíl·lic i romàntic i jo sóc molt sentimental. 

Juan Carlos, el sacrificat per a la Champions

-I de la seva etapa al Girona? 

Hem viscut coses molt ben parides els darrers anys. El moment clau va ser l’ascens a Tenerife. Aquell dia va suposar poder somiar i a uns quants ens va treure un pes de sobre i tot el que vingués llavors seria diferent. També tinc guardada la samarreta del dia del 4-2 al Barça que ens vam classificar per la Champions, que va ser memorable. 

-Què va suposar l’arribada de Michel i què representa la seva figura pel club?

Doncs un canvi molt gran. Amb Francisco la manera de plantejar el joc era diferent. Estàvem encantats amb ell però les coses no van sortir bé. L’arribada del míster va suposar un canvi mental sobretot a l’hora d’encarar els partits. Ens va costar assimilar-ho però des que ho vam fer, hem anat creixent. El míster ha suposat una evolució a tots els nivells. Ens va estabilitzar a Primera i ens ha dut a jugar a Primera. Té el reconeixement del club, companys i aficionats. S’ho ha guanyat i és molt merescut. 

-Veu el Girona tornant a Europa a curt termini?

És una possibilitat però no hauria de ser cap exigència. No s’ha de voler esprintar abans que trotar. La tendència de creixement és bona. No és ni ha de ser objectiu jugar cada any a Europa. Pot ser que es faci una altra bona temporada i s’entri a Conference o Europa League, però la realitat és continuar consolidant-se a la categoria i estabilitzant-se.

-Com porta el català?

Molt bé. Els meus fills el parlen i jo ho intento. El parlo una mica. La meva filla em parla en català sovint i jo la contesto com puc.

-Què s’estima més, anar a fer un toc amb el delegat Javi Galiano o sortir de festa amb els companys de vestidor més joves?

Un toc amb Gali, sens dubte. La nit, puntualment, està bé, però m’agraden més altres plans

-Una cançó catalana que li agradi o se sàpiga?

El Jardí, del Pot Petit. La meva filla Mia sempre la canta i ja me la sé...

-Vacances a Marchamalo o a la Costa Brava?

Una mica de tot. En la varietat hi ha el plaer. Estaré per aquí, després a casa i ja veurem què passa. 

-Quin és el plat típic de la seva terra?

La mel és el producte estrella. També els bizcochos borrachos, que quan en porto al vestidor volen. A mi m’agrada tot. Tant un bon esmorzar de forquilla i ganivet d’aquí com un cafè amb torreznos i truita de patates a casa meva.

-A què es dedicava la seva família?

No som terratinents. Per part de pare són set germans i cadascú ha fet coses diferents. El meu pare i un tiet són socis d'una botiga de sabates.

-Qui era el seu ídol de petit?

Raúl González. La meva tia em va dur un dia al Bernabéu i em va enamorar. Després l'he admirat juntament amb Carles Puyol pels valors que transmetia.