Quinze anys del penal de Kiko Ratón

‘El Girona ha arribat a la Champions gràcies a tu, papa’. És Pablo González, de divuit anys, fill de Francisco José González, popularment i futbolísticament conegut per Kiko Ratón. «Aquest any mirant els partits de Champions, el meu fill sempre m’acollonava i ens les teníem. No sóc pas cap llegenda del Girona, jo!», diu des de Puerto de la Cruz, l’exdavanter del Girona, que amb 48 anys ha renovat contracte amb el club del poble, on cada cop és més a prop de coincidir -ja ho va fer en un partit l'any passat- a la plantilla amb el seu nano, de 18, encara juvenil. «Aquesta temporada he jugat poquet per la feina i només he marcat tres gols». Al final, en futbol, es tracta d’això, de fer gols, sobretot en el cas dels davanters. I en el seu cas, sempre n’ha fet: amb el cap, amb la dreta, amb l’esquerra, amb el cul, si cal, o amb la col·laboració del porter, com aquell penal contra el Múrcia del qual demà en farà quinze anys i que va suposar la salvació del Girona a Segona en un guió dramàtic i ple de suspens que va acabar amb final feliç. 

Diu Kiko Ratón que no és "cap llegenda". És discutible. Cristhian Stuani és el referent modern del Girona. Una icona i, sense discussió, el millor jugador de la història del club. Tanmateix, abans de l’uruguaià n’hi ha hagut moltes altres de llegendes blanc-i-vermelles que, segurament, els aficionats més joves no coneguin. Eren altres èpoques, ben diferents de l’actual. I no, no fa pas tant que el Girona era un club petit que suava sang per mantenir-se a Segona. Ho feia amb gent de la casa i també amb reforços de fora, alguns dels quals es convertiren en herois. És el cas de Kiko Ratón, un home que per sempre més serà considerat ídol dels aficionats blanc-i-vermell gràcies a aquell famós penal a Montilivi.

Poques vegades l’adrenalina passa de zero a mil en menys d’un segon. I això és el que va passar aquell 19 de juny de 2010 quan, en l’afegit i amb 0-1, el porter del Múrcia Alberto Cifuentes va aturar, en primera instància, el xut de Kiko Ratón, però la pilota se li va escapar i va acabar al fons de la porteria. Montilivi esclatava i celebrava una permanència angoixant que s’havia fet pregar fins al darrer sospir (1-1). Ascensos, play-offs, remuntades, la classificació per la Champions, victòries contra el Barça i el Madrid...A Montilivi s’hi han vist grans coses els darrers temps. Per a molts aficionats, tanmateix, cap supera el grau d’angoixa i tensió, i posterior felicitat, d’aquell dia contra el Múrcia. 

Tot en contra

Situem-nos. El Girona arribava a la darrera jornada fora del descens i amb vuit equips per sota. En joc, tres bitllets cap a Segona B. L’empat servia als de Narcís Julià, però no pas al Múrcia que estava obligat a guanyar per no baixar. El 0-1 de Capdevila (m.28) i veure com, de seguida, els marcadors en els altres cinc partits eren desfavorables al Girona va envair de por Montilivi. Fins que arribant al minut noranta, Albiol va obstruir Juanma dins l’àrea i l'àrbitre José Antonio Teixeira Vitienes va indicar els onze metres. El Girona tenia l’ocasió d’empatar i salvar-se i, de retruc, enviar el Múrcia a Segona B.

«Feia setmanes que en els entrenaments deia que si hi havia un penal, el xutaria jo, que en tenia ganes. Peragón no era al camp i recordo que se’m va acostar Xumetra i em va dir que si no ho veia clar, que xutava ell. Tenia clar que el xutaria jo», revela Kiko. Albert Dorca confirma que el canari no era l’especialista però que «tothom» hi va estar d’acord. «Ell era força fred i tranquil; ho feia tot amb calma. Molt canari. Això sí, segurament el cor li anava a dos mil», diu l'olotí. 

«Falla’l!»

A partir d’aquí, una munió de jugadors del Múrcia se li van acostar com si tingués un imant. Sergio Fernández, Pedro, Bruno Herrero, Iñaki Bea i companyia intentaven dissuadir el canari de marcar. «Em deien que amb el 0-1 ens salvàvem tots dos. Que xutés a fora expressament. Jo els deia que no volia saber-ne res», continua Kiko a qui van destrossar el punt de penal i va tenir dificultats per fer que la pilota s’aguantés. En la mateixa línia ho recorda orca, que va tenir feines a treure el visitant Pedro -que després seria company seu- de l’àrea. «Deia a Kiko que el Vila-real B empatava i que fallés perquè ens salvàvem tots dos. Jo li vaig dir que no m’expliqués històries, que havíem de marcar i punt». 

Dorca i Pedro van ser els últims de sortir de l’àrea. Després de les protestes, va arribar el moment. Era el tercer minut dels tres d’afegit. «Vaig seguir la mateixa rutina de sempre. Tres passos enrere, dos de laterals, i fort a la meva dreta», detalla el canari, a qui el porter va endevinar el costat. «Quan vaig veure que no l’agafava només pensava a córrer per acabar-la d’empènyer. Llavors no sé com s’ho va fer i la pilota va acabar a dins. Aquell penal havia d’entrar i va entrar» (riu). La invasió de camp estava justificada. Les cares de joia de futbolistes i aficionats locals contrastava amb les del Múrcia. L’autor del penal, Albiol es va desmaiar a la gespa fruit de la tensió i de la responsabilitat.

El Girona i les històries de por amb final feliç

L’èxtasi inundava Montilivi i evitava la desaparició d’un club, que devia uns quants mesos de sou als jugadors i que, si hagués baixat, estava condemnat a morir. Aquell miracle va donar una vida extra al Girona que, quinze anys després, s’ha consolidat a Primera i ha tastat la Champions.