Montilivi, diferencial i al costat de l’equip, en l’esclat final d’alegria

Era el dia. No hi havia cap altra oportunitat més propera per marxar a l’aturada no ja amb bones sensacions, sinó allunyant les pèssimes, que s’acumulaven a la memòria. El Girona no va fallar i Montilivi tampoc, malgrat que l’entrada va ser la més baixa del qual portem de temporada, amb 10.867 espectadors. Prous per convertir-se en el jugador número 12 i posar el seu gra de sorra en la primera victòria a la Lliga.

El públic s’està acostumant a tenir una actitud més participativa que altres anys, i es deixa escoltar. Perquè ahir, lluny de col·laborar involuntàriament amb xiulets, o aquell rum-rum negatiu que sovint se sent quan les coses no van com s’esperaven, va aplaudir, va intimidar i també va llançar un missatge, tal com va fer en la derrota contra el Llevant, en què va cantar «directiva dimissió».

Contra el València no va renegar cap als que manen, tot i que no estava gens clar quin seria el futur de Míchel Sánchez si el resultat tornava a ser desfavorable als interessos gironins. Després de set jornades, i un trist balanç de tres empats, o es començava a sumar de tres en tres o potser algú prenia decisions respecte a l’estabilitat del de Vallecas a la banqueta. Afortunadament, no sabrem què hauria passat.

Càntics a favor de Míchel

De fet, Míchel també va rebre el suport de l’afició, que va seguir el càntic habitual del Jovent Gironí, de «Míchel, català». A Danjuma se’l va xiular, recordant-li que no va agradar gens el seu rendiment l’any passat. Però la cridòria va ser respecte a Yáser Asprilla, el futbolista més car de la història del club. Quan va ser substituït, en el minut 83, Montilivi sencer li va dedicar una forta xiulada. El consens, en això, va ser general.

Amb el 2-1, celebradíssim, l’afició va lluitar per cada pilota, amb crits, ovacions i esbroncades, segons el que toqués. Isidro Díaz de Mera va trigar uns quatre minuts a validar el gol d’Arnau, i allà tothom ja es va començar a posar nerviós, amb ell. La cosa va acabar al límit en l’infernal temps de descompte de deu minuts, en què es va equivocar en algunes decisions de faltes a favor i en contra, i va mostrar-se molt perepunyetes en accions que, aparentment, eren senzilles de controlar.

Machín, atrapat i a la llotja

Amb el xiulet final, l’eufòria es va apoderar del personal, que va cantar i deixar-se anar com en les nits més glorioses. Tothom era conscient que el partit contra el València no era un partit més. I va acabar bé.

A la llotja hi havia un Pablo Machín que va ser atrapat per Míchel com el tercer entrenador amb més partits de la història del club blanc-i-vermell, 189. Al sorià se’l va veure al costat del director esportiu de l’Espanyol, Fran Garagarza.

La victòria també significa allargar la dinàmica positiva a tres jornades sense perdre, després dels empats a Bilbao i en el derbi català. Amb sis punts, el Girona va passar la nit provisionalment fora del descens i trenca una ratxa llarguíssima sense una alegria, des d’aquell triomf vital per a salvar-se a Valladolid, del mes de maig.

Després de l’aturada, l’afició tornarà a tenir un paper important en la visita de l’Oviedo, on estarà obligat a repetir un bon resultat. Abans, a domicili, caldrà visitar el Barça.

Subscriu-te per seguir llegint