Stuani i el gol: Dues dècades d’un amor a primera vista

Fa trenta-nou anys, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món i a més de deu mil quilòmetres de distància de Catalunya hi va néixer un botija (marrec en argot uruguaià) que canviaria la història del Girona. Els carrers de Tala, al departament de Canelones, a l’Uruguai, i el club Atenas van veure els primers passos d’un futbolista diferent. Tenia un do especial i el seu talent el faria volar de ben petit, amb tretze anys, de casa amb destí Montevideo. El Danubio el captaria pel seu planter i allà creixeria i es poliria en allò que sempre havia somiat: ser futbolista professional. La facilitat amb què feia gols l’impulsaria cap al primer equip de Danubio amb qui, avui fa vint anys, va estrenar-se com a golejador. Un cinc de novembre de 2005 el jove Cristhian Stuani, de 19 anys acabats de fer, va ser un dels protagonistes de la golejada de Danubio a Peñarol (7-2) amb el tercer gol d’un partit que els aficionats de l’equip de la Franja mai oblidaran. Els crits de «Matador, Matador, Matador» van néixer aquell dia i es van anar consolidant a mesura que Stuani les endreçava fins a originar el motiu del Matador de Tala.

A partir d’aquí, la història és ben coneguda. Gols i vinga gols a cascades d’un Stuani que va passar i marcar per Bellavista, Reggina Primavera, Reggina, Albacete, Llevant, Racing de Santander, Espanyol i Middlesbrough abans d’aterrar a Girona el 2017 i convertir-se en el pal de paller del club. Gràcies al seu compromís sí, però sobretot, als seus gols. Perquè n’ha fet a cabassos a Montilivi i de tots els colors fins a arribar als 146 i ser el màxim golejador de la història del club. I sort en té el Girona que aquest idil·li encara no s’ha acabat.

Al final, ser golejador és un ofici i, si es fa amb passió, res omple més a l’artista que veure com surt producte final. Com un fuster que fa cadires o un lampista que fa la instal·lació elèctrica, la feina d’Stuani és marcar gols. N’hi ha que surten més bé, alguns són més bonics, d’altres més importants, però tots sempre fets des de la passió. I això és el que fa la diferència. Aquesta passió amanida, és clar, amb talent és el que va cridar l’atenció de Gerardo Pelusso ara fa vint anys quan el tècnic charrúa va decidir pujar Stuani al primer equip de Danubio. Pocs mesos després, amb el dorsal 9 a la samarreta, el Flaquito, com li deia el tècnic s’estrenaria com a golejador en el famós 7-2 a Peñarol. Un partit que Danubio perdia 0-2 (m.6) i on Stuani faria el 3-2 (m.36) que obriria el camí de la golejada amb un gol que els aficionats del Girona ja li han vist fer algun cop a Montilivi. Un cop de cap regirant el coll gairebé cent vuitanta graus per enviar-lo a l’escaire contrari del porter en una imatge plàstica ben bonica i especial alhora que mai oblidarà Stuani.

Aquell 5 de novembre, Stuani va obrir una aixeta que, des de llavors, no ha parat mai de rajar. Aquell va ser el primer de gairebé tres centenars de gols (285) durant una carrera que s’allarga ja dues dècades. Pel mig, grans records amb ascensos amb el Girona i el Middlesbrough, gols inoblidables a Primera, la Serie A i la Premier League contra Barça, Reial Madrid, Atlètic, Siena o West Ham, entre altres, participacions a la Copa Libertadores i la Champions League i presència a dos Mundials i tres Copes Amèrica amb la selecció uruguaiana.

Ara frega els quaranta i ja no duu la mítica cinta al front perquè la cabellera no li tapi la vista, però continua fent gols com xurros amb la mateixa devoció per l’ofici que tenia en fa vint. Amb contracte fins al trenta de juny del 2026 i una opció per una temporada més, s’aplica la filosofia del carpe diem per gaudir de cada moment, cada partit i cada gol i cada sensació que li brinda l’ofici que volia fer quan era botija.