Juanpe: «Encara no sóc conscient d’haver-me’n anat del Girona»

-Ja se li ha enganxat l’accent mexicà?

(Riu). Bé, a mi no encara, però als meus fills, que tenen amics d’aquí i van a jugar amb ells, sí. Ja el tenen una mica amb només sis mesos...

-Ha canviat Girona per San Luis Potosí que, amb la seva àrea metropolitana, té un milió d’habitants. Nota la diferència pel que fa a la calma o per bellugar-se per la ciutat?

A la zona on vivim ho tenim tot prou a prop. Tenim l’escola a set minuts de cotxe i la ciutat esportiva a deu. Les distàncies són curtes. La ciutat és molt més gran que Girona, sí, però no és el caos o l’angoixa que pot ser Ciutat de Mèxic o Guadalajara.

-Són festes de Nadal i està de pretemporada a Mèxic. Aquesta no la va veure venir...

No, la veritat. I tampoc fer dues pretemporades en mig any. Aquí la competició se separa en Apertura i Clausura. Al primer, no ens vam classificar per la lligueta pel títol i ara estem fent la pretemporada per començar el Clausura després de Reis. És tot nou per mi i força emocionant. Fins a les dues últimes jornades teníem opcions d’entrar a la fase de lluitar pel títol.

-Com li va anar, així, l’Apertura? Va tenir gaire protagonisme?

Quan vaig arribar, vaig jugar sempre fins que em vaig haver d’aturar durant un mes i mig per uns problemes d’esquena. Després vaig tornar a jugar.

-Tenen jugadors com Joao Pedro ex del Hull City o el fill de Diego Klimowitz...A què aspira l’Atlético San Luis al Clausura?

L’objectiu sempre ha estat posar-nos entre els deu primers. Al Clausura només hi van els vuit primers a la lligueta i lluitarem per ser-hi. Tenim bon equip, amb Dourado, un pivot brasiler, un francès molt bo (Salles Lamonge) i Sanabria un uruguaià esquerrà que vola.

-Aventura, repte, feina? Com s’ha pres aquesta nova etapa a Mèxic?

Buscava un canvi perquè a Girona veia que perdia protagonisme. Em sentia bé físicament i volia jugar i tenir minuts. Vaig arribar amb il·lusió d’ajudar el club a continuar creixent. Una mica com amb el Girona que em vaig trobar quan vaig arribar el 2016.

-El Girona va jugar l’altre dia contra l’Atlètic mig any després del seu darrer partit amb l’equip. Com recorda aquell dia? Va ser un comiat un xic deslluït per tot plegat?

Va ser una mica amarg sí, per com va anar el partit i per la calor que feia. La dinàmica de la temporada no havia estat bona i a la gent no li havia semblat gaire bé haver de patir tant per salvar-nos, sobretot perquè veníem d’un any molt bo en què ens havíem classificat per la Champions.

-Tot i això, la seva trajectòria al Girona és impecable i plena d’èxits.

Encara no sóc conscient d’haver-me’n anat de Girona. Entre que vaig sortir de Girona i venir cap aquí només vaig tenir deu dies de vacances perquè volia arribar aviat per adaptar-me i preparar-ho bé tot amb la família. La veritat és que no vaig tenir temps d’aturar-me a pensar tot el que deixava enrere. No és fàcil estar tants anys en un club tal com està el futbol i gaudir de l’època més daurada de l’entitat.

-Tenia l’esperança de renovar?

No. Ja tenia clar que volia sortir i anar-me’n. El club no em va tancar la porta al cent per cent perquè em va dir que dependria una mica del mercat i potser hauria d’esperar, però jo tenia clar que volia sortir. Quan vam aconseguir l’objectiu de la salvació, ho vaig anar perfilant tot.

-Així, va ser decisió seva.

Sí. Un cop assolida la permanència, en Quique (Cárcel) es va reunir amb mi i em va preguntar com ho tinc. Jo li vaig dir que volia jugar i buscava ser important. Ell em va dir que no tenien la decisió presa i potser m’haurien ofert la renovació i tot, però els vaig facilitar la feina. Va ser tot molt respectuós i mai hi ha hagut cap problema amb el club. Va ser un comiat indolor, gens traumàtic.

-Míchel sempre l’incloïa al cor del Girona amb Stuani, Portu, Juan Carlos, ara Iván Martín, Arnau... Troba a faltar més jugadors així?

No és fàcil pels nous arribar i sentir-se part d’una cosa així de seguida. L’Iván va arribar més tard i ja és un gironí més. Les experiències, sobretot les dolentes, permeten anar sentint el club. Tothom s’hi involucra més i el fa seu.

-Parlem de l’any passat. La segona es va enverinar a base de bé...Què pensava veient que no arribaven les victòries?

Passaven les jornades i no venia la bona ratxa que esperàvem. Els que ja hi érem en l’anterior etapa al 2019 vèiem similituds amb l’últim descens. En parlàvem i ho recordàvem per no repetir-ho. Teníem clar que havíem d’esgarrapar punts com fos i d’on fos. Al final ho vam fer a Leganés i Valladolid.

-Míchel ha dit alguna vegada que hi va haver gent que, un cop eliminats de la Champions, es va deixar anar. Quins van ser els motius perquè l’equip es desfés i caigués?

No ho sé...Va ser un tram força dur per l’equip. A la Lliga no sortien gaire les coses i després havíem de donar la cara en partits de talla mundial. Tots ens pensàvem que després de la Champions estaríem centrats en la Lliga i aniria bé, però se’ns va fer molt dur i complicat.

-Parlant de la Champions. Aquell gol a l’Slovan de Bratislava se l’endurà a la tomba, oi? Què va representar per a vostè?

Aquí a Mèxic encara me’n parlen! Més que el gol en si, va ser un dia especial perquè a suposar la primera victòria del Girona a la Champions, que és el màxim per un club. I a més a més, a Montilivi, amb la nostra gent. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi. No ho oblidaré mai.

-Aquesta temporada el Girona l’ha començada malament. Com el veu des de fora i quin considera que potser el problema?

Per horaris, no he pogut veure gaires partits. Els últims sí i veig bé l’equip. Ha crescut pel que fa al joc i noto còmode i segur. Costa aconseguir resultats però van arribant i continuaran arribant. Segur.

-Què li arriba del vestidor? Està en contacte amb els excompanys?

Xerro de vegades amb Stuani, Juan Carlos...N’han vistes de tots colors, ells. Al principi em deien que ho passaven malament, lògicament. No és fàcil. Ara remen per intentar revertir la situació.

-Si li faig triar un moment de les seves nou temporades al Girona, quin seria?

Uff! Difícil. Qualsevol dels dos ascensos. Tot el que envoltava aquelles festes amb la nostra gent va ser meravellós, fantàstic i inoblidable.

-Té contracte fins al juny del 2027. Amb 34 anys té corda per estona encara?

Em trobo bé físicament. Ja veurem quan arribi què passa.

-Va fer cagar el tió a San Luis?

(Riu). No, aquí som molt a prop dels Estats Units i segueixen més les tradicions americanes.