Jota, exencarregat de material del Girona: "El famós crit de guerra neix el 2007 amb Raül Agné"

-Què va fer l’endemà de jubilar-se?

El que faig cada dia més o menys. Tinc la mare molt gran que viu sola i vinc cada dia de Pals a ajudar-la. Li vaig a comprar, li faig el dinar, estic per ella. A la tarda, a Pals, faig el que feia sempre abans.

-Ha fet alguna cosa diferent de la rutina o no ha tingut temps?

De moment, l’únic de diferent ha estat no anar a treballar. Abans anava de bòlit entre una cosa i altra. Ara estic per la mare amb tota la calma del món.

-Troba a faltar el dia a dia?

De moment no, tot i que ja he anat a la Ciutat Esportiva tres cops per diferents temes. Ja els he dit que si algun dia van escanyats de feina, que m’ho diguin i hi aniré a fer-los un cop de mà. No em molesta pas, al contrari. Pel Girona, el que calgui!

-Va ser-hi en el partit contra l’Osasuna?

Sí. Al meu seient de tribuna, que per cert és molt incòmode. S’hi està molt més bé a la banqueta, on tenir les cames estirades. A tribuna hi ha files que són molt estretes.

-Estava gaire a prop de la banqueta local?

A la fila 3, sí. En Juan Carlos i algun altre jugador, en Galiano, l’Òscar em van veure i em van saludar però tampoc estava allà cridant ‘eh, que sóc aquí!’. (Riu)

-Té plans ara que no té obligacions laborals?

M’agrada molt anar a buscar espàrrecs, bolets, anar a pescar...De moment, ho tinc aparcat perquè no és l’època. També tinc intenció de comprar-me una bicicleta elèctrica i anar per Pals , que hi ha molts camins i ara no hi ha gaire gent. També vull caminar més quan tingui el peu més bé.

-El dia del seu comiat, va rebre algun missatge especial?

Ui, moltíssims! L’Eloi, en Granell, Felipe, Richy...També del Taty Castellanos. Només va estar un any aquí però vam congeniar molt.

-Ha estat més de vint anys d’encarregat de material del Girona, però havia jugat a futbol vostè?

Sí! A la Salle. Vam inaugurar el camp Fèlix Farró. Duia el dorsal 8 i vaig estar-hi fins als juvenils, que ho vaig deixar. I això que em deien que no plegués.

-Anava a veure el Girona de petit?

Quan vaig arribar a Girona amb set anys de seguida vaig anar a veure partits a Vistalegre. Ara a partir de dos anys fan pagar, però abans fins a catorze era de franc sempre que s’entrés amb un adult. Nosaltres érem una colla que ens esperàvem que vingués gent gran i passàvem amb ells.

-Qui eren els Stuani o Vanat de la seva època?

Recordo que hi havia Morchón, Gruart, Pla, NItus Granados, Ortega, Benet Masferrer, Pere Moy, Sido Sala...En Benet i en Moy eren boníssims. En Nitus un animal i en Morchón deien que rebentava les xarxes de les porteries dels canyardos que fotia!

- Ha estat un home molt vinculat al planter sempre.

Sí. Tot va començar allà al 1994, quan amb el meu fill, Marc, vam anar a fer xuts a la Devesa. Allà hi havien uns partits de mainada i vam preguntar per provar i s’hi va quedar. Era l’Escola Gironina que, després seria absorbida pel Girona FC, que no tenia base llavors. Jo ajudava fent de delegat del prebenjamí del meu nano i vaig anar pujant fins al juvenil A, quan ja havia començat amb el primer equip i m’era impossible de compaginar-ho.

-Anem aquí. Com es cou el seu fitxatge pel primer equip?

Doncs resulta que es va morir en Joan Tarifa que era l’encarregat de material del primer i van fitxar un altre noi, que al cap d’unes setmanes va dir que plegava perquè tenia una altra feina. Jo com que era sovint als entrenaments del juvenil em van dir per què no ho agafava. ‘Ho provaré. Si va bé, bé i si no, tampis’, vaig pensar. Em vaig entrevistar amb en Narcís Julià, que era el director esportiu i ens vam entendre. Tot i això, el primer dia, el noi que me n’havia d’ensenyar ja no va venir i em vaig haver d’espavilar sol. ‘Ho faré així i si algú no li agrada, ja ho canviarem’, vaig dir.

-Vostè s’ha fet famós pel crit de guerra al vestidor abans dels partits. El ‘«Girooooooooona!’. Ja el va fer el primer dia al camp del Vilassar de Mar?

Ui, poc que es feia abans! Això va començar el 2007 amb Raül Agné la temporada de l’ascens a Segona A. En Raül va entrar un dia al vestidor abans del primer partit i va dir ‘què coi és això? Ningú diu res?’. Jo vaig agafar i dir, ‘va veniu tots cap aquí’. I vaig fer el crit.

-N’és l’ideòleg així, a més a més.

(Riu). Si n’hi vols dir així...

-És conscient que ha fet furor?

Bé, sé que la gent en parla. També l’he sentit a l’estadi algun cop. Tot i això, al final, aquest crit jo ja el sentia de petit a Vistalegre. Era un càntic que es feia per animar abans dels partits i només el vaig recuperar.

-L’ha anat polint i perfeccionant amb el temps?

Ui no...I ara! Al contrari, algun cop he fet un gall de maria santíssima! De fet, fa poc vaig anar a gravar el podcast del club, me’l van fer fer i no em va sortir...Tenia la boca ben seca i no vaig poder. Vaig beure’m una ampolla d’aigua sencera i res. A TV Girona també me’l van fer fer i sí que em va sortir. Alguna vegada al vestidor estava amb rogall abans els partits tampoc m’ha sortit...(Riu).

-El delegat Javi Galiano li ha agafat el relleu. Li va fer classes particulars?

No! Ell ho fa a la seva manera i ho fa molt bé.

-Vostè ha estat amb el Girona a Tercera, Segona B, Segona A i Primera. Troba a faltar més gent de la casa i que hagi viscut aquest procés?

Sí que ho trobo a faltar, sí. Ja hi ha en Delfí (Geli) que és i serà sempre un referent. Representa molt bé el club i hi diu la seva però no decideix com ho feien els presidents d’abans. Els que tenen les accions són uns altres, que són de fora. Treballen amb tota la bona voluntat del món, és clar, però no és el mateix viure el club des de Barcelona o de més lluny que des d’aquí.

-Què va sentir el dia de l’estrena del Girona a la Champions League a París?

Miri, doncs, gairebé me la perdo! Érem al vestidor part del cos tècnic amb els assistents i fisioterapeutes quan l’himne començava a sonar. Resulta que els de seguretat no ens deixaven estar al camp i ens deien que havíem d’esperar que s’acabés la música. ‘Aviam si no ho podrem viure, per un cop que hi anem’, pensava. I ens vam colar tots. Només faltaria. Realment va ser molt emocionant. Se’m va posar la pell de gallina. ‘Que bonic!’ pensava per dins.

-Ha plorat gaire pel Girona?

Sí.Més d’alegria que de tristor. Un dia en què era previsible que el Girona no pujaria. Va ser a Almeria, a la tornada del play-off d’ascens a Primera del 2013 quan al final els jugadors que no continuaven com Jose, Mallo i d’altres se’m van posar a plorar. Em van encomanar...També el dia del Lugo, és clar. I el del Ceuta, quan pugem a Segona A el 2008. Aquell dia tothom era a la gespa de Montilivi celebrant-ho i jo vaig entrar al vestidor un moment i m’hi vaig trobar Agné i Matamala abraçats plorant i dient ‘ho hem fet!’. Em va venir la ploranera, què hi vols fer?

-Si li arriben a dir el dia del debut a Vilassar que el Girona arribaria a Primera i a la Champions, què hauria pensat?

Que està sonat. Ni tan sols arribar a Primera. La Segona A fins i tot ja es veia lluny. Amb el delegat Javi Galiano en parlàvem i dèiem ‘aviam si tenim sort i ens estem un parell o tres d’anys a Segona A’.

-Aquells primers anys devia ser com anar amb una sabata i espardenya en tema samarretes.

Ui! Hi havia la roba que hi havia i prou. Ara tots tenen el nom i dorsal; abans anaven e l'1 al 16 i sense ser fixos per jugadors. Normalment no se'n perdia mai cap. Si se'n perdia alguna, trucàvem a l''Artesana d'Olot, ens l'enviaven amb la Teisa i l'havíem d'anar a buscar a l'estació. Ara hi ha partits que en gastem més trenta samarretes.

-Qui el va batejar com a Jota?

En Dani Planagumà. Primer em deia Jota Ema, de Josep Maria i al final, es va quedar en Jota i prou.

-Ha passat de fer moltes hores de bus a volar amb xàrter? Ho enyora?

Ara no. Abans jugàvem a la potxa i ens ho passàvem molt bé. Javi García era un crac. Ara, això de dormir a casa la nit de partit és molt bo.

-Es parla de fer un nou estadi. És partidaride reformar Montilivi o de canviar d’ubicació?

A mi m’agradaria que refessin Montilivi, tot i que voldria dir deixar molta gent fora durant el procés, com ha passat amb el Barça. Però aquí no és com a Barcelona o Sevilla, on es pot anar a un camp de l’Ajuntament. A Palamós i Figueres no hi cabem. No sé què s’hauria de fer. Tant de bo reformar aquest, que és a dins de Girona. A partir d’aquí, a Vilablareix hi ha uns terrenys grandiosos a davant de la Ciutat Esportiva, però si ja hi ha problemes ara encara més per un estadi. Seria un bon lloc allà també.

-Què li falta per fer al Girona?

Estaria bé guanyar un títol o arribar a una final. Ja tenim la Copa Catalunya i la Supercopa catalana. Ara l’Albacete ha eliminat el Madrid i el Figueres va arribar a semifinals. Primer, però cal consolidar el club a Primera.

-Quina és la mania més estranya d’un futbolista?

N’hi ha que treuen Mares de Deú i resen. David Cañas ho feia. Ara també fa alguna cosa així Vanat.

-El jugador més afable d’aquests anys?

Els gironins molt. També Stuani, Felipe, Rangel, Imanol Idiakez. Amb el Tato Abadía ha estat el tècnic amb qui vaig congeniar més potser per edat. Fèiem moltes conyes i ens enteníem molt bé.

-I el més bromista?

Javi García, Jose, ara Iván Martín, potser. En Livakovic també em fa bromes sempre a mi però no les entenc i després m’ho tradueixen.

-La situació més surrealista que ha viscut mai?

El dia del xàrter a Jerez. Jugàvem a les cinc i encara estàvem volant. Vam haver de desembarcar de pressa i corrents i ens van escortar cap al camp. Jo estava sol i ho havia de preparar tot a correcuita.

-Té el llistó ben alt el seu relleu, en Pere Vilardell.

És bon molt bona gent. Tant ell com en Julius. En Pere ho viu amb passió, li agrada. De vegades massa. Algun cop veig que ja té a punt el que vol un futbolista sense que encara l’hi hagi demanat i penso ‘si jo feia el mateix!’.

Subscriu-te per seguir llegint