Ilyas Chaira: «Tinc l’espina clavada de no haver pogut debutar amb el Girona»

«Jugar a Primera és espectacular. Desgraciadament no pot ser, però tant de bo totes les persones que juguen a futbol poguessin estar algun dia a Primera, experimentar aquestes sensacions. És increïble», somriu Ilyas Chaira (Zaouiat Cheikh, Marroc; 2001), a les portes de retrobar-se amb el Girona. Serà un partit «especial» en el pla personal i a la vegada «més que una final» per l’Oviedo, cuer a nou punts de la salvació després d’enllaçar set empats i set derrotes. «Hem de guanyar tan sí com no. Ara ja són finals de veritat. O guanyes o te’n vas al pou. S’ha de ser realista. Estem molt fotuts. O comences a guanyar o l’any que ve estàs a Segona», admet l’extrem, el jugador de camp de l’Oviedo amb més titularitats: 16 en 21 partits. Dilluns farà 25 anys. «El temps passa més ràpid que jo què sé», diu.

El camí va començar a Zaouiat Cheikh, una ciutat de 25.000 habitants de la zona de l’Atlas. De tant en tant jugava a futbol al carrer, però no era ni una prioritat ni «una passió». El gran record de la infància és una bicicleta blanca que li va regalar el seu pare. En Lahcen va emigrar a Catalunya mesos abans del naixement de l’Ilyas, perseguint un futur. Al Marroc tenia una botiga. A Ripoll va treballar de paleta i tal·lant arbres. Quan l’Ilyas tenia sis o set anys van «pujar» cap a Catalunya amb la seva mare, l’Aicha, i el seu germà gran, en Mustapha. No ha oblidat la tristesa de l’adéu, el camí cap a l’aeroport de Casablanca amb aquell Mercedes antic i verd del seu tiet en un dia assolellat. «Aquest moment el recordaré tota la meva vida. Vaig plorar molt. Va ser un dia bastant fotut perquè ho deixava tot allà. Però ha valgut la pena al final», explica. Recorda la por de pujar al seu primer avió i l’impacte d’arribar en un món nou, aliè fins aleshores: «Em van sorprendre els edificis, les carreteres, tot el que era infraestructura».

La seva història és extraordinària perquè no va començar a jugar en un equip fins als 12 anys. «Un dia estàvem jugant al pati i uns companys de classe em van dir que m’apuntés a l’equip. Quan vam sortir vaig anar tot sol al camp i vaig preguntar si podia jugar. Després ho vaig explicar a casa i em van acompanyar a apuntar-me de veritat. En aquell moment era per divertir-me, per jugar. No pensava en res de tot això que ha vingut després», explica. «El futbol professional ja és diferent perquè és la teva feina i hi ha més patiment i tot això, però jugar una costellada amb els teus col·legues és una de les millors sensacions que hi ha», subratlla Ilyas.

Va començar a destacar a l’Escola de Futbol del Ripollès i el següent pas havia de ser el Manlleu, però a última hora va poder fer una prova al Girona: «Era una prova d’una setmana i al primer dia ja em van dir que em podia quedar», explica. Va aterrar al club gironí amb 14 o 15 anys i va anar cremant etapes. Recorda els «nervis» dels primers dies amb el primer equip, «un somni». Em cridava moltíssim l’atenció en Borja García per la seva qualitat i l’Aday. Cada cop que el veia deia: ‘Collons, quin bitxo’. Físicament era un animal». Francisco Rodríguez el va convocar pel duel de l’última jornada de la lliga regular de la temporada 2019-2020, a Alcorcón: «Recordo la il·lusió que vaig sentir. I penjar un storie amb el meu nom a la convocatòria a Instagram». Al final es va quedar amb la mel als llavis, però destaca que «només anar convocat ja era un regal», matisa. Aquell dia va debutar Pau Víctor. Era l’any de la final del play-off perduda contra l’Elx.

És la vegada que va estar més a prop de debutar com a blanc-i-vermell perquè després vindrien les cessions a l’Eivissa, a Segona B, al Costa Brava (antic Llagostera) i al San Fernando, a Primera Federació, i al Mirandés, amb cinc gols i quatre assistències a Segona. L’estiu del 2024 estava profundament «convençut» que es quedaria a Montilivi i que per fi tindria l’oportunitat que havia anat perseguint per tot Espanya, després d’una pretemporada notable, però «a última hora» tot va canviar. «En Míchel em va dir que em podia quedar si volia, però que no m’assegurava cap minut, que potser no jugaria ni un minut. En aquell moment vaig veure que si em quedava potser no donaria el nivell per jugar i no tindria minuts i vaig prendre la decisió de sortir i intentar créixer fora del Girona», explica Ilyas.

«Sempre m’ha quedat l’espina de no haver pogut jugar amb la samarreta del Girona, de no haver pogut debutar. No ha pogut ser. Al final, el camí ha estat més lent, però el destí ha estat el mateix», diu, radiant. Va sortir cedit a l’Oviedo amb una opció de compra obligatòria en cas d’ascens d’un milió i mig i va ser un dels principals artífexs del retorn del club a Primera Divisió després de 25 anys, amb vuit gols i tres assistències. Va marcar el gol que va forçar la pròrroga en la final contra el Mirandés, davant la mirada orgullosa dels seus pares i el seu germà. No sap ni com el va celebrar: «Anava fent gestos sense saber què coi estava fent», somriu. Tampoc oblidarà l’alegria d’aquell 21 de juny del 2024: «Era com: ‘No pot ser que estigui vivint això. No pot ser que tanta gent estigui contenta pel que hem aconseguit’».

Ha fet realitat el somni de conquerir la Primera Divisió, però sembla que encara es veu com un estrany en aquest món d’extraterrestres: «La setmana passada vam anar a jugar al Camp Nou i mentre anàvem cap al camp amb l’autobús vaig escriure a la família: ‘M’estic sentint com una súper estrella, com algú important’. Anàvem amb policia a davant i darrere, escoltats. Són ximpleries al final, però aquelles dues hores et sents futbolista, però futbolista de veritat». El Barça va guanyar per 3 a 0, amb un «golarro» de Lamine Yamal per arrodonir la victòria: «Ho fan tot fàcil. No m’estic menyspreant eh, però si a ell li dius que faci aquesta xilena 20 vegades te la fotrà a dins 20 vegades i si m’ho dius a mi potser te’n faré set de 20». «Són tots uns animals a nivell físic i òbviament la qualitat es nota, però per mi el canvi més gran és el ritme. És increïble», explica.

Fa tres setmanes va marcar el seu primer gol a Primera Divisió, amb un gran xut des de fora de l’àrea en l’empat amb el Betis al Carlos Tartiere (1-1). «Estava tenint ocasions, però m’estava faltant l’efectivitat. Va ser una alegria total. Vaig flipar. Vaig pensar: ‘Collons, per fi, ja tens el primer’. Ara si n’han de venir més que vinguin, però, si no, ja en tinc un».