Míchel Sánchez: «L’esport professional no és bo per a la salut mental, però jo m’allunyo d'això»
Entrevista a l'entrenador del Girona
Miguel Ángel Sánchez Muñoz, Míchel, sap que l’esport d’alta competició no és bo per a la salut mental i aplica els valors de solidaritat i humilitat que va aprendre a Vallecas, vivint en cases que la gent veia com a barraques. En aquesta entrevista, en el seu cinquè any a la banqueta de Montilivi, l’entrenador del Girona FC despulla com mai les seves febleses, que transforma en fortaleses en un entorn de diners i egos, com és el futbol professional d’alt nivell

Míchel Sánchez, aplaudint a l’afició del Girona en un partit a l’estadi de Montilivi. / David Borrat/EFE
Fidel Masreal
Si li dic carrer Monte Oiz, que és el primer que li ve al cap?
Felicitat. Vivíem en el que la gent de fora pot veure com a barraques, però era la nostra llar, casa nostra. I portes obertes.
Té clar d’on ve…
I tant. Tinc dos referents, que són la meva àvia i la meva mare…
La seva àvia el va cuidar perquè la seva mare treballava a la fruiteria...
Sí, són dues treballadores nates.
Quins valors li han inculcat?
Ser humil, sempre. Tenir orgull, tirar sempre cap endavant. No hi ha moment per a poder caure. Em passa tal cosa i haig d’afrontar-ho i seguir cap endavant. Són dues persones que han patit molt en la seva vida per diferents circumstàncies i sempre han mirat per la família. Han pensat més en els altres que en elles mateixes.
Parlant de tirar endavant, quan era jove i jugador, va necessitar ajuda psicològica. Què el va portar a demanar-la?
M’ha passat com a entrenador però molt abans com a futbolista. El món del futbol em va sobrepassar perquè des dels 12 o 13 anys que vaig entrar en el Rayo Vallecano fins als 17 que vaig debutar en la Copa del Rei passa molt poc temps i tothom em veu com un boom. Estava a l’aparador des del principi. Ningú en la meva família sabia res de futbol i no em podien ajudar. Des dels 17 fins als 20 anys vaig passar una etapa de trencar barreres, però, alhora, tenia una barrera que em travessava que era la mental.
Què vol dir?
Doncs que una crítica o una expectativa que tenien sobre mi era més gran del que jo podia donar. Vaig debutar contra el Barça amb 18 anys i no estava preparat.
Va arribar a esclatar?
Sí, sí. Fins al punt de no voler jugar. De tenir por. Tothom té por, però si et paralitza... Ara, en canvi, la por em fa buscar solucions.
Què li diria a la gent que encara associa anar al psicòleg amb estar boig?
És tot el contrari, anar al psicòleg és un bé necessari. Hi ha molta gent que té molta fortalesa mental, però sempre hi ha alguna cosa que et pot fer clic i no et funciona. I no té res a veure amb la teva condició laboral, és un tema personal que t’afecta, per un clic familiar, professional...
En el futbol, s’està sortint de l’armari de la salut mental, o encara hi ha tabús?
Hi ha encara respecte, però ja no és com la meva època, en què es considerava feblesa.
I ara?
Jo no ho veig una feblesa, i continuo interactuant amb un psicòleg esportiu. En l’àmbit personal, he vist al psiquiatre. A mi no m’avergonyeix això.
Li van fer algun diagnòstic?
Em van dir que era estrès i pressió. Això quan era jugador. I com a entrenador, en l’etapa dels 40 anys, entrenant al Rayo Vallecano, és una cosa semblant. Salvo a l’equip, el pujo a Primera Divisió, i amb tota aquesta responsabilitat, vaig fent, vaig fent... fins que exploto. I entro en una situació de pànic total.
Quan la gent llegeixi que parla d’explotar igual no entén de què estem parlant...
Perquè mira, pugem a Primera Divisió, i me’n vaig de vacances amb la meva dona i els meus fills. Anem a Astúries i després a les Canàries. A Astúries, a la nit no dormia, el cap continuava funcionant... Era la baixada. Em munto en l’avió per a anar a Tenerife i vaig sentir pànic, fins a tal punt que volia baixar. Li ho vaig dir a la Lara, la meva dona, i ella m’agafava. Arribem a Tenerife i vaig haver d’anar a l’hospital, vaig pensar que em moria, que m’agafaria un atac al cor...
És a dir, que va tenir un atac d’ansietat pur...
I allà em van dir això, que era un atac d’ansietat i que havia de controlar-me. I després vaig anar a un psiquiatre i em va dir que la crisi dels 40 se m’agreujava pel tema esportiu, per la pressió i la responsabilitat. Em va fer veure que tots els meus pensaments anaven enfocats a alguna cosa futura que em passaria. Em va dir que no necessitava medicació, no tenia un problema mental, però sí que havia de controlar i tenir pautes d’entrenament, com en el futbol, perquè el teu cap funciona així.
Som una societat empàtica?
Hi ha de tot. Quan veus coses que passen, t’adones que els diners mouen molta merda i molta maldat. Per què, si podem fer les coses empatitzant amb els altres? I, en canvi, tot va pel poder. A mi el poder no m’agrada gens. Però hi ha molta gent bona, i ens hem d’aferrar a això, que la societat pot conviure en pau.
No li agrada el poder.
No. Crec que és la part negativa de l’ego de les persones i crec que l’ego positiu, el de l’orgull, és bo. Però l’ego negatiu, el del poder, de sentir-te que ets més que... Aquest no l’aguanto. Per això soc de Vallecas.
Ho ha mamat d’allà.
Avorreixo les societats piramidals i classistes.
Perquè la nostra ho és, bastant...
Per això, quan parlem a l’equip, la nostra naturalesa del grup és circular. Mai estic per sobre dels jugadors, sempre els dic que les meves portes estan obertes, no soc el professor.
L’esport professional és bo per a la salut mental?
No, no és bo, però jo m’allunyo de tota aquesta part negativa.
En el Rayo Vallecano quins valors s’aprenen?
Evidentment, els valors d’humilitat, de ser reivindicatius. És l’ego bo, l’orgull. L’afició et marca el camí en les bones i en les dolentes. T’intenta ensenyar el barri, els valors de gent obrera, treballadora, que veurà al Rayo Vallecano a Europa i segons ve se’n va a treballar sense dormir, gent que d’un sou de mil euros es gasta 400 en l’abonament per venir-te a veure. Hi ha hagut moltes iniciatives del barri per a la gent immigrant, contra el racisme, contra la xenofòbia, contra els desallotjaments. Les associacions de veïns a Vallecas van ser les que als meus pares els van donar, després de viure en una casa baixa, en una barraca, un pis de protecció oficial. Imagina’t, de viure al carrer a ficar-te en un pis, tancar amb clau, pujar i baixar l’ascensor. El despenjàvem... Bogeries! [somriu]
Quin Michel diferent és respecte al qual va començar a tenir suport psicològic?
Ara sé que tinc les meves pors, que tinc a gent que m’ha ensenyat a combatre-les o viure amb elles, però que també tinc talent. Ara sé viure amb les meves fortaleses i les meves febleses, i les porto bé.
I no l’avergonyeix parlar d’elles...
No, perquè és la veritat. Tinc moltes febleses mentals. Soc una persona poruga. Em fa por la mort, em fa por perdre. Sempre els dic als jugadors: Sabeu per què soc bo? Perquè em fa tanta por perdre, que em preparo els partits a mort.
Subscriu-te per seguir llegint
- Mor l’actriu Nadia Farès després d’una setmana en coma per un accident en una piscina
- Cacen a Platja d'Aro dos membres d'un grup especialitzat a buidar caixes registradores
- «Gràcies a Déu i a Míchel, no em vaig equivocar venint al Girona. Prometo que miraré més a porteria»
- Denuncien cotxes en direcció prohibida per entrar al Barri Vell de Girona
- La Seguretat Social es posa seriosa: obliga a tornar la pensió als jubilats que facin això
- «Em van treure l’estrella Michelin quan vaig començar a la tele»
- Sindicats del Trueta alerten del tancament de quiròfans a la tarda per manca d’infermeres
- Set discoteques de Lloret de Mar, Platja d’Aro i Empuriabrava, candidates a entrar entre les 100 millors del món