El Girona de Míchel homenatja al Girona de Xavi Agustí

El Girona de Míchel rendirà tribut al Girona de Xavi Agustí en un escenari imponent, el Santiago Bernabéu, aquest vespre, aprofitant la iniciativa de la Lliga, que per primera vegada en la història ha programat una jornada retro. Míchel i Xavi Agustí, cadascú abraçat al seu estil, han fet més gran el club gironí. De la mateixa manera que ho han fet Cristhian Stuani, Cristian Portugués, Juan Carlos, Paulo Gazzaniga, Arnau Martínez i Daley Blind, de l’època actual i per citar-ne alguns, i Josep Maria Soldevila, Joan Sagué, Rafael Alonso, Juli Sunyer i Josep Boada, per esmentar-ne uns altres d’aquella etapa en què el Girona va flirtejar amb l’ascens a Segona. Ara, està a un pas d’assegurar una nova permanència a Primera.

Quan els jugadors es vesteixin amb l’equipació inspirada en el curs 1991-92, amb l’escut antic, la corona i els pantalons blaus, milers d’aficionats gironins tancaran els ulls i recordaran passatges i anècdotes d’un camí que és preciós pel simple fet de ser el seu. Reviuran partits, gols, companys, alegries i desgràcies, a tall del qual, d’aquí a uns anys, molts altres seguidors repetiran, fent ús de la memòria per explicar les peripècies d’un equip humil que va atrevir-se a anar a la Champions amb un entrenador madrileny que parlava el català. Perquè el Girona d’avui no s’entendria sense el d’ahir, com el de demà tampoc no ho farà sense el d’avui.

No només les equipacions li faran una picada d’ullet al passat (el Madrid, que menja a part, no participa). També ho faran els àrbitres, la pilota, dissenyada especialment per a l’ocasió, i les retransmissions televisives, adaptades amb la intenció que l’espectador no només vegi el partit, sinó que senti que està viatjant en el temps. Una idea fantàstica per part de la Lliga, cert, i que no mereixeria cap però si no fos perquè el partit està programat un divendres al vespre. Si volien ser retros de veritat i no només pel que els interessa, no costava gaire unificar la jornada i fer servir els horaris de tota la vida. Bé, sí. Costa calés, això. Com en tot, hi ha contradiccions.

El Girona també ha sigut, és i serà un club de contradiccions. No podem pretendre que sigui perfecte -com tampoc no ho fa tot horrorosament malament, com alguns escampen-, perquè no ho és. Això sí, durant molt temps, ha tingut una bena als ulls amb persones que han tingut cura i estima per l’entitat en èpoques complicades. De fet, aquí té deures pendents, perquè encara hi ha massa gent arraconada, amb talent, coneixements i un sentiment gironí profund, d’aquell amb el qual no t’omples la boca pregonant-lo, sinó que es demostra quan toca, sense posar-se medalles.

En aquesta promoció, el Girona ha estat impecable. Hauria de recordar d’on ve més sovint, sense necessitat d’obligacions, i fer-ne bandera. Tant de bo aquesta jornada li serveixi per ser millor. «Tenim una història i és molt bona. Sempre és bo recordar què van fer els altres perquè nosaltres estiguem aquí ara», va dir Míchel. Ell sí que entén de què va, la vida. Potser per això la gent se l’aprecia tant. I el recordarà. Com recorden a Xavi Agustí.

Subscriu-te per seguir llegint