El Girona feia cinc mesos que no estava tan a prop del perill

Que n’arriba a ser de capritxós el futbol. Ben pocs donaven un duro pel Girona al setembre, a l’octubre o fins i tot al novembre quan l’equip estava enfonsat en la zona de descens i no donava senyals de vida. La reacció dels de Míchel a partir de l’any nou va fer que l’equip s’impulsés a la classificació i arribés a tenir vuit punts d’avantatge respecte al descens. No en fa tant d’això. Ni un mes. Ara bé, d’ençà de l’empat al Santiago Bernabéu (1-1), ha tornat a fer-se fosc de cop i l’equip ha encadenat tres derrotes consecutives que han reduït el marge amb el descens a només dos punts. És a dir, en el pitjor moment de la temporada, quan només resten quatre jornades, el Girona s’ha tornat a enfangar i torna a tenir les brases a la mateixa distància que fa cinc mesos.

I a partir d’aquí què? Doncs allò de veure el got mig ple o mig buit. D’una banda, l’equip continua fora del descens i continua depenent de si mateix per certificar la tan desitjada permanència. És a dir, depèn de si mateix, cosa que no poden dir ni Alabès, ni Llevant ni Oviedo, els tres equips que ocupen les tres darreres posicions i que serien els que, ara, baixarien. L’altra postura possible, i que ni Míchel ni el vestidor contemplen, és la de l’angoixa. Lògicament, hi ha preocupació al club, però també el convenciment que hi ha matèria primera per acabar d’arribar a bon port i no haver de patir fins al final. El primer pas, és clar, hauria de ser dilluns a Vallecas, contra un Rayo que arribarà al partit virtualment salvat, amb quaranta-dos punts, i qui sap si amb la ressaca d’haver-se classificat per la final de la Conference League. Reial Societat Atlètic de Madrid i Elx seran els tres rivals dels gironins.

La victòria del Sevilla dilluns contra la Reial Societat (1-0) va estrènyer encara més la part baixa de la classificació. Els andalusos surten del descens i hi fan caure l’Alabès alhora que ho comprimeixen tot encara més. Així, el Girona veu com passa de quatre punts de coixí, a només dos. Una distància de menys d’un partit que els de Míchel no tenien des del primer partit de l’any quan l’equip va guanyar a Palma (1-2). Llavors era un gran què perquè era el primer cop de tota la temporada que l’equip sortia del descens i estava amb números positius. Ara, tanmateix, la situació és ben diferent i els dos punts semblen una renda mínima per encarar amb garanties la recta final del curs.

Aquell dia contra el Mallorca, el Girona va fer un clic per convertir-se en un equip competitiu i resolutiu capaç de guanyar, o de no perdre, sense la necessitat d’haver de jugar com els àngels. Així van venir més victòries contra l’Osasuna (1-0) i l’Espanyol (0-2) i es van salvar punts agònics contra Getafe (1-1) o Llevant (1-1). També es va guanyar el Barça (2-1) i el Vila-real (1-0) en dos molt bons partits i sumar al Santiago Bernabéu (1-1). Tot plegat, per anar escalant posicions i situar-se amb vuit punts d’avantatge a manca de vuit partits. Vuit, que podrien haver estat algun més si no s’haguessin escapat punts al tram final contra el Sevilla (1-1) o Alabès (2-2), dos partits que s’haurien d’haver guanyat.

El futur, doncs, dibuixa un escenari tan apassionant com perillós en què el Girona necessita sumar, peti qui peti, una victòria, pel cap baix, per esquivar el descens. En aquest sentit, tot i la situació de cert pànic que s’ha generat a l’entorn, caldria saber quants aficionats haurien signat durant els mesos foscos de tardor arribar a manca de quatre jornades pel final fora del descens i amb la paella pel mànec. La dinàmica de tres derrotes seguides, això sí, no és la millor.  

Subscriu-te per seguir llegint