Stuani rescata el Girona a Vallecas (1-1)

Tres punts haurien estat or, gairebé el bitllet directe cap a la salvació. Perdre, hauria suposat la foscor màxima. La depressió total. I cap a la derrota s'encaminava un partit que convidava tots els fantasmes a seure a la taula del menjador quan Alemao ha fet l'1-0 a cinc minuts pel final. El partit dels de Michel havia estat gris, marcat per una sensació de por immensa que ha anat més a mesura que avançaven els minuts i que ha envaït les cases dels aficionats blanc-i-vermells des de casa amb el gol d'Alemao. Tothom estava abatut però amb Cristhian Stuani al camp, sempre hi ha un petita flama d'esperança. Encara que vagi coix i tingui trenta-nou anys, el capità sempre és una amença i amb un cop de cap a la sortida d'un córner ha sortit al rescat de l'equip per salvar un punt que pot ser decisiu en la lluita per la salvació. Sempre Stuani. Només Stuani. L'únic que ha posat llum a la foscor d'un Girona que, dijous contra la Reial Societat a casa tindrà l'oportunitat, sense tanta por, d'acostar-se encara més a l'objectui. Amb Stuani tot és possible.

A empentes i rodolons els rivals van esgarrapant punts i estrenyent més la zona baixa. Tres el Sevilla, el Llevant i el València, un l’Alabès, l’Elx i el Mallorca.. fins escurçar encara més el marge amb el descens i deixar-lo en només un punt. Tot plegat feia que el partit a Vallecas fos una -altra- bona oportunitat per al Girona de fer un salt endavant i dir ben clar als rivals que no hi comptin gaire per patir en la lluita final. L’escenari era, en principi, propici, perquè el Rayo arribava al partit amb l’eufòria de la classificació per a la final de la Conference League i en una situació còmode -si bé no completa- a la classificació. Tocava, doncs, fer la feina i demostrar des del xiulet inicial que l’equip havia vingut a guanyar. Per intentar-ho, Míchel es va inventar Lemar de fals nou en el lloc d’Echeverri en un onze sense Blind i amb Francés a l’eix central. A davant, un Rayo ple de titulars que no feia cap concessió en l’objectiu de no patir i, alhora, d’arribar a la setena posició.

El partit va començar ben fred, amb uns bons minuts de contemplació per part dels dos equips, sobretot d’un Girona molt responsabilitzat i amb la consigna clara de no cometre errades no forçades. Poca cosa passava fins que Joel Roca va accelerar el ritme ofensiu de l’equip amb un parell de fogarades. La més clara, després d’una pèrdua de Lejeune que va deixar Joel Roca sol davant Batalla. Se’l va driblar sí i el porter el va tocar, però no va caure i a seva rematada la va salvar Óscar Valentín sobre ratlla. El Girona havia avisat primer enmig de l’espessor general. Costava. O no li interessava als de Míchel, molt prudents i que corrien els riscos mínims.

L’invent de Lemar i Ounahi alternant-se la posició de fals nou no rutllava. El Girona tornaria a trepitjar àrea en una bona transició que finalitzaria Tsygankov, un pèl gana, amb una rematada a les mans de Batalla. Mentrestant, el Rayo tampoc feia la sensació de buscar el gol amb insistència. Tot i això, se’l podria haver trobar tranquil·lament en dues oportunitats ben clares de Camello. La primera, un cop de cap a centrada del figuerenc, Chavarría, sortiria llepant el pal; més clara seria la segona, ben bé abans de la mitja part quan Gazzaniga intervendria amb una bona aturada a l’un contra un davant el davanter local.

S’arribava al descans sense gols. Un escenari que no era del tot dolent. La represa va començar amb una rematada desviada de Tsygankov. Res. També quedaria en no-res el que podria haver estat l’ocasió més clara del partit quan l’àrbitre va indicar penal per mans dins l’àrea del Rayo. El VAR, tanmateix, el va corregir per fer-li veure que no havien existit i no hi va haver llançament. A partir d’aquí i veient que l’invent no funcionava, Míchel va retirar del camp Lemar i Ounahi per fer entrar Iván Martín i Echeverri.

El Rayo també refrescaria l’equip i canviaria tot el front d’atac. La sacsejada no beneficiria el Girona. Al contrari. El partit s’enverinava. Les coses no sortien i les cames començaven a tremolar. Els de Míchel havien desaparegut en atac i se centraven a defensar amb el risc que comportava. I és clar qui juga amb foc, se sol cremar. Ja amb Stuani al camp, una badada entre Francés i Rincón en un servei de banda va acabar amb el gol d’Alemao. Cares llargues, gesticulació no verbal claríssima. Estava perdut. O no. Perquè, hi havia Stuani al camp. Il’uruguaia va sortir al rescat per salvar un punt en un cop de cap a la sortida d’un córner. Sempre Stuani. El capità evitava la depressió d’un equip que continua ben viu i que és un punt més a prop de l’objectiu.

Subscriu-te per seguir llegint