Montilivi encara batega, la calculadora treu fum

Algú explicava a X, abans del partit, històries d’aficionats del Girona que havien fet 600 quilòmetres en cotxe per ser ahir a Montilivi. D’altres s’havien demanat festa a la feina. Alguns havien avançat hores, canviat torns, corregut contra el rellotge i contra la vida quotidiana per arribar a temps a una cita que Míchel havia batejat, sense terme mig, com «el partit més important de la història». I potser sí. Perquè a Montilivi no s’hi jugava només un Girona-Real Societat. S’hi jugava resistir. S’hi jugava la por, l’orgull, la fe i aquella frontera tan fina entre caure i continuar dret.

La grada ho va entendre des del primer minut. Va fer olor de final. De nit grossa. De partit amb nus a l’estómac. De cita marcada en vermell, o en blanc-i-vermell, al calendari de la supervivència. Les 12.519 ànimes que van omplir Montilivi van empènyer més que mai, com si cada crit pogués guanyar un duel, com si cada bandera pogués defensar una centrada, com si cada batec pogués sumar un punt. Però un altre cop no n’hi va haver prou per guanyar. O potser sí per no perdre-ho tot. L’empat final va deixar l’objectiu a mitges, però també va deixar una certesa: el Girona continua viu. Ferit, tardà, castigat, però viu.

«Blanca i vermella. Ciutat Immortal», es llegia al mosaic que el Jovent Gironí va desplegar al gol sud. El club havia repartit banderes a tots els seients i, des que els jugadors van saltar a la gespa, van notar l’alè d’una afició disposada a fer el que calgués. La pilota al pal de Tsygankov només de començar va encendre Montilivi com una metxa. Aquest cop sí: l’equip semblava portar una marxa més, com si finalment hagués entès que ja no hi havia marge per calcular, contemporitzar o esperar que el calendari fes miracles.

Però el futbol, que té una especial habilitat per clavar agulles quan més fa mal, va tornar a ensenyar les dents. Un córner regalat per Gazzaniga i el gol de Jon Martín van glaçar l’estadi. La pluja que havia amenaçat Montilivi una estona abans del partit havia acabat amainant. El 0-1, en canvi, va ser un ruixat d’aigua freda.

I llavors va aparèixer Stuani.

No només un davanter. No només un capità. Stuani és una institució emocional. L’home que es mereix una estàtua, o dues, o que directament doni nom a alguna cosa que encara no existeix. Veure’l sortir a l’inici de la segona part va tornar a aixecar la grada. I aquest cop ni ell ni Montilivi van fallar. Feia temps que no es veia l’estadi tan encès, tan decidit a no acomiadar-se de res. El gol de l’empat es va sentir des de Perpinyà. Si arriba el de la victòria, algú hauria trucat a emergències pensant que hi havia hagut un terratrèmol a Girona. Al camp, Stuani va fer el que fa Stuani. Centrada d’Arnau a l’àrea petita, aparició de golejador vell i etern, rematada, empat i la flama que continua encesa. No era la salvació, però sí una manera de recordar que aquest equip encara respira.

Venien cinc dies força tràgics per a l’esport gironí. Diumenge, l’Spar Girona quedava eliminat a les semifinals de la Lliga Femenina per un sol punt de diferència. Dilluns, a Vallecas, el Girona ja feia molt sumant un punt en una actuació discreta. I dimarts era el Bàsquet Girona qui la pifiava en el derbi contra el Manresa, desaprofitant 14 punts d’avantatge i llençant un partit que semblava guanyat a dos minuts del final. Europa i el desè lloc a l’ACB es compliquen. Des de la tribuna de Montilivi, diversos jugadors de l’equip de Moncho Fernández —Pep Busquets, Maxi Fjellerup, Cameron Hildreth i Guillem Ferrando— van ser testimonis directes de l’empat. També hi era el blaugrana Èric García, que va voler fer costat als seus excompanys en una nit tan transcendental.

No es va poder celebrar una victòria que hauria acostat molt la permanència. Però l’afició va sortir del camp, almenys, convençuda que aquest Girona encara pot mantenir la categoria. La llàstima és que, fent el símil de l’estudiant, l’equip s’ha posat a pelar-se els colzes massa tard, després de tot un curs mirant els apunts de reüll i confiant que l’examen final encara quedava lluny. Jugant com ahir, el Mallorca no hauria guanyat a Montilivi i ara tot seria més fàcil. Però el futbol no perdona els dies deixats passar.

Ara la calculadora treu fum. n