Montilivi torna a plorar un descens set anys després

El desenllaç que ningú desitjava a Girona, el que tothom temia, és el que finalment s'ha produït. Set anys després, les llàgrimes tornen a vessar-se a Montilivi. Llàgrimes de tristesa, no pas d'alegria. Plors per un drama consumat, que pràcticament ningú s'imaginava un parell de mesos enrere i que recorda, salvant les distàncies, al desastre de 2019 quan es tastava l'amargor del descens a Segona. La patinada contra l'Elx (1-1), el dia que més necessitaves la victòria, confirma que la Primera Divisió ja forma part del passat. El pas per la màxima categoria ha estat més llarg que l'anterior; també més prolífic, perquè ha vingut acompanyat de moments d'èxit incomparables, com la històrica classificació per a la Lliga de Campions, partits per al record i una puntuació (i classificació) rècord. Però això s'ha esfumat de cop i volta. Tot, per culpa d'un tram final de curs indigne: per rendiment i per resultats.

El 6 d'abril, el Girona va guanyar el Vila-real a l'estadi (1-0) i va tancar la jornada 30 del campionat instal·lat en la dotzena posició, amb 37 punts i a una distància còmoda de les places de descens: 8 punts. Més lluny que no pas Europa, que estava a 7 punts de marge mirant-s'ho per damunt. Faltava rematar la feina. Però Míchel i els seus jugadors n'han estat incapaços. I de marge, n'han tingut. Les últimes 8 jornades de Lliga han estat un camí cap al purgatori en tota regla. I això que just després de guanyar el Vila-real es va rascar un valuós empat al Bernabéu que multiplicava, i de quina manera, la il·lusió per al futur a curt termini dels blanc-i-vermells. Res d'això. Fins aleshores, unes quantes derrotes (2-3 contra el Betis, 2-1 a València, 0-1 amb el Mallorca i 1-0 al camp de l'Atlètic) i un botí ben escàs de punts (tan sols els empats amb el Rayo, la Reial Societat i el d'avui amb l'Elx) han provocat una davallada en temps rècord que s'ha traduït en una pèrdua de posicions a la classificació. El Girona s'ha desinflat i ho ha acabat pagant molt car. Com també li va passar el 2019, quan per primera vegada va perdre el seu lloc d'honor a la màxima categoria. Un descens que també semblava improbable, i que va acabar sent una realitat per culpa d'unes últimes setmanes de competició per oblidar. Si fa no fa, com ara. Però encara pitjor.

Entrenat aleshores per Eusebio Sacristán, aquell Girona va arribar a una aturada de la Lliga per compromisos internacionals amb els deures gairebé fets. A mitjan març, acabava de guanyar a Leganés (0-2) i tenia 34 punts, amb una desena de jornades encara per disputar-se i a 9 punts de les places de descens. El que va passar aleshores és digne d'estudi. L'equip va acumular mals resultats i a la inèrcia negativa se li va sumar una angoixa que es va anar multiplicant a mesura que avançava el calendari. Fruit de tot plegat, només va sumar 3 punts dels últims 30, patint 9 derrotes en els darrers 10 partits. El descens era un fet. El primer a Primera. Una experiència que ningú volia repetir, però que s'ha acabat reproduint una altra vegada. L'actual Girona, el que enllaçava quatre cursos a la màxima categoria, ha tornat a patinar de nou. El desè màxim pressupost de Primera; un club que fa quatre dies mal comptants va debutar a la Lliga de Campions; el mateix escut que fins fa res li parlava de tu a tu a Reial Madrid, Atlètic i Barça. El que ha desaprofitat un còmode avantatge i ha caigut al pou. Ho ha fet per mèrits propis, amb un desenllaç nefast (4 punts dels últims 24). Contra l'Elx, era un cara o creu. El tot o el res. El problema ha estat jugar-s'ho tot a una última carta. I s'ha pagat car. El descens és un fet, set anys després de l'última vegada. I ara, feinada per tornar-hi.

Subscriu-te per seguir llegint