Ser de l’equip que estimes en l’alegria i la tristesa

Defensar un escut no és qualsevol cosa. Implica sentiment. També responsabilitat. És el fet de sentir-se part d’una comunitat. El vincle que cadascú genera amb si mateix i amb els altres és un pacte no verbal de fidelitat. De lleialtat en l’alegria i la tristesa. Un jurament en una classificació per a la Champions i en un descens a Segona Divisió. Si tirem una mica enrere, gairebé dues dècades, no eren molts els gironins que signaven aquest compromís amb l’equip de futbol de la ciutat, que va tornar a la Lliga de Futbol Professional el 2008. El Girona, abans, no era el primer equip de la majoria. Això, afortunadament, ha canviat.

I ho ha fet per moltes raons. La principal, potser, és que tothom ha empatitzat amb els problemes que ha tingut. Les derrotes uneixen, a la vida. I el Girona n’ha patit, a quina més dolorosa i cruel. En l’actualitat en viu una més, inesperada o no, merescuda o no, què més dona. El cas és que és vulnerable, com tots i cadascun de nosaltres. I no fa l’esforç d’amagar-ho. El que fa és suportar el dolor, resistir i, quan ha pogut, aixecar-se. És un club tossut, el gironí. El seu no és un eslògan buit. Hi ha molts exemples que ho demostren.

Dimecres, 35 aficionats del Girona van deixar per una estona les llàgrimes que vessen des de dissabte i van estimar un pèl més a l’entitat. Ho van fer de la mà de CaixaBank, un dels seus patrocinadors oficials i que en la seva identitat defensa patrons idèntics als del club. D’aquesta manera, va voler agrair la fidelitat dels seus clients amb una nova vivència diferencial: la de sentir-se jugador del Girona per un dia. Aquesta campanya s’uneix a altres accions innovadores dirigides a l’aficionat, com el meet and greet amb futbolistes, fotografies oficials a peu de camp en la prèvia dels partits, localitats preferents per gaudir d’una jornada en condicions excepcionals o la participació en múltiples activitats lúdiques impulsades per l’entitat financera.

Els afortunats van viure en primera persona part de l’activitat que s’arriba a generar en una jornada de partit. Van arribar a Montilivi al voltant de les 17 hores. Cadascú amb el seu vehicle, que van deixar a l’aparcament on la memòria testifica que en una època anterior hi havia el camp annex, que tantes vegades va veure rodar la pilota. Acompanyats de familiars, van enfilar-se cap a zona mixta, van recollir la seva acreditació i van baixar a la sala de premsa. Allà els esperaven les primeres càmeres i un parell de reporters, que van dedicar-se a enregistrar tot el que passava i a entrevistar als protagonistes al llarg de la tarda.

Després d’una breu explicació protocol·lària, es van dividir en dos grups i va arribar el moment d’anar cap als vestidors, on els esperava una equipació oficial personalitzada. Els més agraciats van canviar-se a les taquilles dels futbolistes del Girona; d’altres van haver-ho de fer a l’espai visitant. Era inevitable recordar l’Elx. De fet, alguns van tenir un nus a l’estómac quan la imatge de l’estadi se’ls va aparèixer a l’entrada. La ferida és massa recent.

L’experiència va ser tan intensa que fins i tot va haver-hi consignes prepartit. Cada equip tenia un dels entrenadors que, en la vida real, està integrat en l’acadèmia blanc-i-vermella. Més enllà del trencaclosques per la posició al camp de cadascú i reconèixer que «ens hauria agradat molt que l’energia fos diferent», en al·lusió a la patacada del primer equip, també van explicar historietes del passat. Com la del futbolí, per exemple, aterrat entre protestes i tancaments dels futbolistes, que menjaven i dormien al vestidor perquè no cobraven. N’ha viscut moltes, el Girona, i les ha sobreviscut totes. La d’ara no serà una excepció: també la passarà.

El punt més àlgid va ser quan tots dos equips van recórrer el túnel de vestidors i van saltar a la gespa de Montilivi sota l’himne del Girona i l’anunci de les alineacions per part d’Albert Bassas, l’speaker oficial. La seva gespa i també el seu himne. Pell de gallina per als qui ho senten de veritat. Torn de les fotografies, un breu escalfament i a córrer, que el món s’acaba. Uns i altres, sense importar ni el talent ni el físic, que n’hi havia per tots els gustos, s’ho van passar pipa.

La jornada va finalitzar amb un generós àpat, mentre els participants debatien sobre el que havien viscut i respecte a què passarà a partir d’ara, amb el seu Girona. Per una tarda, però, van apartar el neguit gràcies a CaixaBank. «Volíem apropar el club als seus aficionats», valoren des de l’entitat financera. Ho van aconseguir.

Subscriu-te per seguir llegint