«Només m’he enfadat amb els jugadors pels seus assumptes amb els àrbitres»

En una altra entrevista a Diari de Girona, l’any 2023, va dir que esperava jubilar-se havent estat amb el Girona a Europa. Li ha faltat algun somni per complir?

Somni per complir? Al futbol, la veritat sigui dita, tant en la meva etapa d’àrbitre com a la resta crec que he arribat al màxim on podia arribar: jugar una Champions, quedar tercer de la lliga espanyola… Ha estat el màxim.

Imagino, però, que no preveia deixar el Girona a Segona divisió.

Doncs no, la veritat és que no. Em sap molt de greu. El que passa és que jo, en realitat, com que em jubilo el 30 de juny i, és quan acaba la temporada, encara em jubilo a Primera divisió! (Riu) Ja estava tot previst… Em sap molt de greu i, a part, ho he passat molt malament. Aquest descens m’ha tocat la fibra més del que hauria imaginat.

Sempre ha estat una persona molt optimista. Quan es va baixar a Segona divisió l’any 2019, esperava una golejada al camp de l’Alabès; aquesta vegada també confiava en la victòria contra l’Elx?

I aquell dia li havíem de fer cinc gols a l’Alabès, i a Vitòria..! Una cosa és el que vols i el que penses, i l’altra, doncs, el que en realitat passa. El futbol és futbol.

Ha necessitat més temps per pair-ho?

M’ha costat moltíssim perquè penso en tota la gent que se n’anirà i sé que pot tenir problemes per les circumstàncies del club. Tot això, influeix força. Pot afectar a treballadors, futbolistes, fisios, entrenadors, encarregats de material… Tothom. Ara hi haurà una reestructuració i em sap greu per tot això. Al cap i a la fi, jo me n’anava i ja està.

On li correspon estar al Girona?

Jo crec que el Girona ha d’estar a Primera divisió. El que passa és que aquí som o molt optimistes o molt derrotistes, i no som ni una cosa ni l’altra. Som un equip que ha d’estar lluitant per pujar, a la meitat de la taula a Primera divisió lluitant per no baixar, baixant, pujant, algun any que soni com va sonar amb Europa… Miri vostè, som el que som.

Ha viscut tota la història del club a la LFP, després d’arribar el 2008 coincidint amb el debut a Segona divisió, amb crisis, impagaments… Tot i el descens, es podria dir que el Girona travessa el «millor moment» pel que fa a l’estabilitat econòmica?

Moltes crisis, moltes… És clar que es troba en el millor moment. No cal ni dubtar-ho perquè si jo li expliqués… Ens hem passat mesos i mesos sense cobrar; m’ha tocat afrontar converses amb el conductor de l’autobús el mateix dia de sortir de viatge perquè ens deia que si no pagàvem, no sortíem; anar a pagar els entrenaments als camps d’entrenament on anàvem i amb els diners per avançat perquè si no no entrenàvem; en puc explicar mil i una. Imagini’s si és el millor moment de la història!

Està en bones mans el Girona?

No esportivament pel que ha passat, però té estabilitat econòmica.

«La mà de Juan Carlos a Burgos ha estat un dels moments més importants; el Girona estava tocant fons»

També ha viscut dos ascensos, la Champions... Amb quin moment es queda de tots aquests anys?

Amb la jugada de l’últim partit de lliga de l’any de l’últim ascens (2022). Abans del play-off. Crec que va ser clau perquè ens trobàvem en un moment en el qual anàvem de capa caiguda i no sé què hauria passat si no arribem a pujar. Això ho dic jo, bé, però aquí queda. Si no arriba a ser per la mà que ens va posar JuanCarlos a Burgos, que després va comportar els golarros de Borja, Stuani i Arnau en tot el play-off que ens van fer pujar, doncs... Crec que ha estat un dels moments més importants perquè el Girona estava tocant fons, si no arribem a pujar.

Juan Carlos s’ha acomiadat aquesta setmana. Els «nous» jugadors ja no deixen la samarreta penjada al bar Pencil (lloc escollit per Galiano per fer l’entrevista) com ho ha fet ell.

Hi ha les d’Arnau, Stuani... Són d’una altra època, però han vingut tots per aquí a menjar-se un pintxo de pollastre. A mi no m’agrada el pollastre, però no sé què tindrà el pintxo de pollastre d’en Pedro i en Richard que els encanta! Hi ha jugadors com Coro, per exemple, que quan ve a Banyoles passa per aquí i s’emporta el tupper. La quantitat de nens que han començat a caminar per la pujada aquesta (assenyala un racó), ni li explico. De Jandro, Dani Mallo, Chus Herrero, David García... Tots han passat pel Pencil. També és veritat que abans entrenàvem aquí i els jugadors vivien a la ciutat. Després de l’entrenament, els esperaven les dones amb els nens al Pencil, fèiem el vermut i ens explicàvem les nostres penes i alegries.

El vestidor s’ha convertit en una bombolla en l’actualitat?

És un altre món. Abans, com que vivien tots a la ciutat, era una altra cosa. Ara, és clar, viuen al PGA, Fornells, tal... Vulguis o no, la connexió amb la ciutat és una altra cosa. Això sí, per aquí han passat Stuani i la resta. Tots. De tant en tant venen i ens prenem el que s’hagi de prendre. (Riu)

Ha trobat a faltar en Jota aquesta temporada?

Molt. Sobretot, els últims mesos. Seguim en contacte. D’aquí una estona entrarà per la porta del Pencil, o sigui que... Érem amics abans i ho seguim sent, vaja.

Li ha tocat a vostè fer el crit de guerra al vestidor, sense ell.

Amb la gola que tinc, imagini’s el que m’ha tocat fer! (Riu)

Qui el farà a partir d’ara?

Doncs no ho sé. Suposo que un dels encarregats de material: o en Pere o en Julius... No sé qui el farà.

En Jota li va donar algun truc per preparar la veu?

No, però portava escoltant-lo tota la vida! A part, no era el primer cop que el feia perquè quan ell havia tingut problemes de Covid o tal ja m’havia tocat fer-lo a mi.

I li ha xivat com es viu la jubilació?

No! Ara no et jubiles, comences a treballar a la IBM -‘y veme a por esto, y veme a por lo otro’-. (Riu) És el que fa la meva dona amb mi. (Riu)

És una etapa per gaudir-la.

Sí. Senzillament de relax.

El Girona perd molt sense vostès. Ho considera així? O també cal donar pas a les futures generacions?

Crec que això ho hauria de respondre algú altre. Ningú és imprescindible, eh? Sempre n’hi haurà d’altres que ho faran igual o millor.

Quin consell li donaria al futur delegat?

El consell que li donaria és que el que ha de saber la mà dreta no ho ha de saber la mà esquerra també. O sigui, el que passa al vestuari es queda al vestuari; i el que passa al club de cara al vestuari, es queda al club i ja està. Discreció, sempre. Ajudar tothom, escoltar, veure i callar, en una frase.

Què és el més impensable que li ha tocat fer?

A veure, a veure. (Riu) El que passa al vestuari es queda al vestuari!

Ha mantingut un vincle molt estret amb els jugadors, els seus «nens». Sovint els ha fet de confessor.

De confessor i de tot els he fet. En els moments fumuts de la gent, quan no jugues, et lesiones o el que sigui, s’ha d’estar allà amb ells i donar-los un cop de mà. Després es genera una amistat que perdura al llarg dels anys, encara que ja no siguin aquí.

A vostè qui l’escolta quan té un mal dia?

Jo no tinc mal dia. Jo em cago en la mare que els va parir i ja està! (Riu) No, no. Només m’he enfadat amb ells pel seu tema amb el món arbitral, però, bé, era la meva feina també. Els havia de parar, encara que sabés que tenien raó perquè no me’ls expulsessin, amonestessin o el que fos.

L’entenien quan els aturava?

Sí, sí.

Míchel, al principi, tenia moltes expulsions per protestar.

I miri com hem acabat, aquesta temporada només ha vist una targeta groga. Senzillament, el que li vaig dir a Míchel va ser: ‘tot això que els dius, digues-m’ho a mi perquè no et facin fora i, com que m’ho estaràs dient a mi, també t’escoltaran’. Ara bé, després m’emportava unes bronques que semblava que fos jo qui no hagués xiulat el penal o el fora de joc! Va ser cosa meva. Li vaig dir: ‘fes-ho cap aquí, no de cara cap allà’. De dues vermelles cada any, hem passat a una groga.

«Stuani és la persona més important en la història del club. Li deia: ‘Ricardito, arregla-ho’. I ho feia»

Li va fer il·lusió que Stuani el mencionés al discurs de la Champions?

A Stuani l’estimo molt. Els estimo molt a tots, però Stuani és la persona més important que hi ha hagut en la història d’aquest club. Crec que molta gent no sap el que arriba a moure a nivell de sentiment, força, lluita i companyerisme, tot el que representa. Sosté l’equip, juntament amb la resta de capitans: Juan Carlos, Iván, Arnau, Portu i David López encara que no ho sigui. Abans d’entrar al camp li deia: ‘Ricardito -perquè es diu Cristhian Ricardo Stuani- arregla-ho’. I ho arreglava. Aquest any no ha arribat, però quasi quasi ho arregla també.

Què necessiten els jugadors en el dia a dia?

Cadascú és un món. Cadascú té la seva família, parella o no, cultures diferents perquè són de qualsevol part del món. Senzillament, t’has d’adaptar una mica a tots, estar per ells, pendent, i tenir paraules per cadascú. Krejci es va quedar amb ‘torero’ i la primera paraula que Dovbyk va començar a dir en castellà va ser ‘chavalitos’ perquè sempre els deia ‘chavalitos, som-hi’ o Tsygankov, ‘salao’. (Riu)

Vostè s’encarregava de posar el bon humor al vestidor.

Exacte!

Els trobarà a faltar?

Ens seguirem veient, però sí que trobaré a faltar el mate del matí amb ells. Stuani em va regalar una matera i pel matí amb ell, Gazzaniga i la resta ens preníem el nostre mate per calmar-nos una miqueta o per pujar les revolucions.

Esmorzar plegats formava part del sentiment de pertinença del qual parlava Míchel?

El sentiment de pertinença és a còpia d’estar, de pertànyer. Tots nosaltres. Els treballadors del club, encarregats de material, fisios, metges, jugadors, cos tècnic... És l’obligació de tots els qui formem part del Girona. Crec que en algun moment no l’hem tingut tots.

Cada vegada hi ha més gent de fora, també.

Però això és natural. La majoria de jugadors són de fora. Ara per exemple, de gironí només teníem en Ricard Artero i en Joel Roca; l’Arnau és nostre, però és de Vilassar, no? Altres anys hem tingut més representació perquè hi havia l’Eloi, Àlex Granell, Pere Pons... Hi havia molta gent, però eren altres temps. Tot té una evolució i un per què.

Malgrat tot, la família sempre guanya.

No hem deixat de ser-ho. L’Eloi i l’Àlex venen cada dos per tres. Continuem sent els mateixos. A vegades m’agradaria que estiguéssim tots molt més units, però també és veritat que abans érem quatre i ara som 400. No és el mateix. Abans foties un crit als quatre vents i tothom se n’assabentava. Ja no, per l’evolució del club. Qui molt abraça, poc estreny.

Deixar de viatjar en autobús per agafar un xàrter forma part d’aquesta evolució que diu. És molt més còmode!

Coi! No vegi si és còmode. Havíem arribat a fer entre vuit i nou hores d’autobús, mentre que ara és acabar el partit i tornar. A més a més, jo m’encarregava d’organitzar els viatges.

Com va el llibre que estava escrivint? Ja té l’última pàgina?

No, no. Jo escriure un llibre, no, articlets. Un llibre dona molta feina. Tinc els meus apunts i aniré fent tuits. Per exemple, quan el Girona s’enfronti a l’Almeria explicaré el primer play-off el qual va canviar la història del Girona amb Rubi, per cert. Aquell any va ser quan vam començar a mirar cap amunt i no cap avall. Fins i tot els mals moments són feliços al final.

Subscriu-te per seguir llegint