L a meva mare sempre em deia que era un desordenat; no deixava mai res en el seu lloc: els mitjons bruts sobre la taula, la bossa amb els llibres de col·legi sota el llit, el tap del xampú obert i la capsa de les sabates mal tapada. Ara, cada dia, quan passo davant del mercat del Lleó i veig aquella silueta de caixa esguerrada, recordo tots els retrets de la meva mare i penso inevitablement en les progenitores dels arquitectes que van executar la reforma d´aquest emblemàtic i castigat edifici avantguardista, construït l´any 1944 per Ricard Giralt.

però, pel que veig, a dins del mercat, el record de les mares d´aquests moderns representants de la nova arquitectura, està també sempre present. Tant a l´hivern com a l´estiu, quan s´obren les portes automàtiques que donen a la cara nord de l´edifici, entren bafarades de tramuntana que deixen garratibat més d´un i acaben d´assecar el bacallà si és que no ho estava prou. Malgrat tot la gent del mercat són alegres de mena, la convivència diària els ha fet diferents de la resta de botiguers gironins, són desimbolts, oberts i solidaris. Cada any per Carnestoltes la gent del mercat despatxen disfressats i ens ofereixen un plus de bogeria que sempre és ben rebut. La tapa del seu teulat llueix aquests dies com una mena de barret de clown, decantat amb estil per la banda del cor. De la carència en fan virtut i per les seves portes obertes hi deixen passar el vent de la rauxa i de la jocunditat.

El mercat de la plaça del Lleó sempre m´ha semblat una nota de color -però del color de veritat- enmig d´una ciutat fonamentalment grisa. Espero que ben aviat els de l´ajuntament comprenguin que no s´han de deixar escapar aquestes preuades essències i facin col·locar una doble porta que permeti entrar i sortir tothom del mercat, sense tenir sempre presents les pobres mares dels uns i dels altres.