25 de novembre de 2008
25.11.2008
el nas de la bruixa

el riu verd, ocre i color de llimona

25.11.2008 | 01:00
el riu verd, ocre i color de llimona

Es va acomplir diumenge el 20è aniversari de la mort del poeta Marià Manent i Cisa, noucentista, supervivent de la censura franquista, excel·lent traductor i excels escriptor: "la seva obra s'ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del s. XX, servida amb un llenguatge ple de matisos, d'una extrema puresa i d'una volguda contenció". (enciclopedia.cat). El 1985 li fou atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
L'Atles Literari de les terres de Girona recull un parell de citacions del poeta referides a la ciutat de Girona. L'una, d'un dia fred de desembre i l'Onyar: "Girona, cap al tard, en el vent glaçat de desembre, es mira en el riu verd, ocre i color de llimona..."; l'altra, de la casa de l'arquitecte Masó: "La llar d'en Masó, obra seva, és una mica germànica, però amb troballes decoratives d'una gran originalitat. I, Déu meu, aquella reixa amb glicines que s'enfilen galeria amunt! M'hi he atansat, gairebé trèmul (...) Ha estat com si la Primavera passés vora meu i em deixondís amb un batec de la seva vesta".
Les metàfores i les figures literàries de Manent són producte d'una inspiració precisa i d'una tècnica acuradíssima: "Cada fulla dels boixos és un petit mirall/ brunyit per la rosada, i en gerd amagatall/ el rossinyol sospira." Cada vers és una subtil evocació, un estat d'ànim, una harmonia de paraules: "Hi ha un polsim de lluna als olivers"; "Tristesa perfumada, rossinyol de la nit"... És el que té l'anomenada poesia pura, la dels grans poetes. El 7 de desembre de 1988, Joan Basté va signar al Diari de Girona un sentit panegíric: "Ha mort el poeta Marià Manent: Amb quina prodigalitat apliquem el nom de poeta a qualsevol que es dediqui a no dir res en línies desiguals. Però si l'usem amb propietat, poques persones del nostre segle l'hauran merescut tant com en Manent." Vint-i-dos anys després de la seva mort, el gran poeta torna a morir. És la segona mort, la més dolorosa, la de l'oblit dels vius. Ja no es llegeixen ni Espriu, ni Ruyra, ni Manent...; els joves -i ja molts adults- no llegeixen els clàssics, perquè costa d'entendre'ls, perquè no s'entenen. Ja no només a la bàrbara Barcelona, ja tampoc a la parva i catalana Girona, no s'entenen. No només la llengua està en perill d'extinció a les ribes de l'Onyar; també la intel·ligència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema