Qui no ha tingut alguna resistència per anar a cal dentista ? La por que et facin mal et condiciona d'anar-hi. Un queixal, un ullal, una inflamació, una extracció que no preveies, es converteixen en la raó vital de la visita. És cert que la visita pot tenir un resultat imprevist. Entrar a la consulta perquè et facin una neteja bucal pot acabar amb un queixal tret. I aquesta, sembla mentida, és la representació mental que fem del dentista. Arribats a certa edat les peces bucals es desgasten i pateixen la pròpia decadència del cos. I l'imaginari col·lectiu es preocupa de recordar-nos-ho a partir d'acudits que ara no vénen al cas però que tots coneixem.
Qui va a cal dentista, no hi va per plaer. Tots hi anem per necessitat. A cal dentista s'hi va per fer una neteja bucal, per tapar algun queixal, per extreure'n o per fer alguna implantació, normalment en aquest ordre. No és una opció fàcil de prendre quan el que es debat no és en la salut, sinó en el dolor d'unes de les parts del cos amb més sensibilitat i que utilitzem cada dia amb freqüència. Sense el dolor de les punxades ni la fressa dels instruments que rastregen les genives sense pietat, els fils de sang i l'aspiradora penjada del llavi inferior, boca oberta i puny tancat, anar a cal dentista no tindria la seva gràcia. L'estat letàrgic, temporal, en què et queda part de la cara, t'impedeix les funcions normals i pròpies d'aquesta part del cos. Som, en aquest context, els més indefensos del món. Res a dir i res a fer. És, de llarg, la més maltractada de totes les especialitats mèdiques.
Però jo vull trencar una llança a favor del dentista, del meu. És el que m'escolta, el que no pateix pel meu sofriment, el que valora sempre la part positiva del dolor, el que m'aconsella i em fa sentir més bé, malgrat tot. Cal tenir en compte tots els factors escènics, la música de fons, els tons neutres de les estances, les imatges bucòliques del televisor engegat a la sala d'espera i les paraules amables que sempre tenen cap a tu. L'equilibri ambiental presideix un entorn que es basa en el desequilibri personal. Uns ulls femenins es fixen en les parts més pregones de la meva boca. És la part executiva de la reparació bucal. Sols veig els seus ulls. Serà que el toc femení és més amable i acollidor? La resta són estris, esquitxos d'aigua i uns persistents sorolls aguts. Glopejo sense sensibilitat. L'anestèsia fa el seu efecte, per sort, i tinc temps per pensar. Penso que la salut bucal és un producte car. A Girona ha crescut molt la presència de dentistes estrangers i de clíniques dentals. No menys de vint-i-cinc clíniques s'han implantat a Girona en la darrera dècada. Vol dir que és aquest un negoci en el millor sentit de la paraula. Els reclams solen ser l'oferta de primera visita gratuïta, intervencions ràpides i econòmiques. Cal esperar el tracte humà i digne que han de tenir totes les persones amb independència de la seva edat i condició econòmica. La salut pública ho ha de tenir en compte. Davant d'això hem de saber en quines mans posem la nostra boca. La meva és en bones mans. I la vostra? Bon Nadal i compte amb els torrons!.
