08 de maig de 2009
08.05.2009

El "Diario de Gerona" i els setges

La publicació del diari intentava mantenir alta la moral dels gironins durant l'encerclament

08.05.2009 | 02:00
El "Diario de Gerona" i els setges

El professor d'Història contemporània de la Universitat de Girona Genís Barnosell descriu el contingut i la raó de ser del "Diario de Gerona" publicat durant els setges de les tropes franceses a Girona, fa exactament dos segles. A partir de demà, "Diari de Girona" oferirà als seus lectors un col·leccionable consistent en reproduccions dels facsímils de la publicació antiga que permetran saber com es vivien els fets ocorreguts fa 200 anys

En la guerra del francès, Girona va sofrir dos setges importants. Després d'un primer assalt sofert per la ciutat entre el 20 i el 21 de juny de 1808, el primer setge es va produir el juliol-agost de 1808, i el segon, que va ser un dels setges més llargs de totes les guerres napoleòniques a tot el continent, el maig-desembre de 1809. Efectivament, aquell mes de maig de 1809 les tropes imperials van arribar a Campdorà. Van trigar una mica més d'un mes a encerclar la ciutat i iniciar-ne el bombardeig, però Girona no va capitular fins sis mesos més tard, el 10 de desembre de 1809, després de refusar dos grans assalts d'infanteria -l'un contra Montjuïc, la nit del 7 al 8 de juliol, i l'altre contra la mateixa ciutat, el 19 de setembre.
En el primer setge de 1808 i en el segon, de maig fins al novembre de 1809 -quan la resistència s'enfonsà i la presa de la ciutat va esdevenir només qüestió de dies- les autoritats militars, civils i eclesiàstiques de la ciutat varen mantenir la cohesió de la guarnició militar i de la població civil que no havia fugit amb l'objectiu de resistir tant com es pogués. Aquesta cohesió es va mantenir gràcies a diversos factors, el primer del quals va ser la determinació del nucli dirigent, organitzat en una Junta que va regir la ciutat des del juny de 1808 i en la qual sobresortiria el que, a partir de l'1 de febrer de 1809 seria el governador militar i polític de la ciutat: Mariano Álvarez de Castro. En segon lloc, és clar que existí una base social prou àmplia disposada a la lluita, en la qual fou essencial el clergat regular. En tercer lloc, hi havia a la ciutat un nucli de tropes professionals ben preparades, agrupades sobretot en el regiment d'Ultònia. I, finalment, es va reprimir molt durament tot intent de dissidència.
Per tal de difondre les seves consignes i les seves ordres, la Junta va disposar almenys de dos recursos fonamentals: la publicació de bans -molts dels quals es conserven a l'Arxiu municipal de la ciutat- i el Diario de Gerona.
El Diario de Gerona va aparèixer per primera vegada el 20 de juliol de 1808, arran del primer setge sofert per la ciutat -després que els francesos realitzessin un primer atac el 20 i 21 de juny de 1808. Malgrat les tràgiques circumstàncies que es van viure arran d'aquest primer setge de juliol-agost de 1808 i del segon setge de maig-desembre de 1809, el diari es va continuar publicant fins al 10 de desembre de 1809, quan la ciutat va capitular. En general, tenia quatre pàgines, encara que algun número extraordinari en tingué algunes més. Al llarg de la seva publicació, el diari va fer aparèixer diferents tipus de materials.
En primer lloc, va publicar totes aquelles ordres sortides de la Junta de Girona -o de les instàncies superiors, com la Junta Superior de Catalunya, la Junta Central o la Regència-, que abastaren temes ben diversos. Entre aquests sobresortí, per una banda, l'organització sanitària de la ciutat. Així, el 23 d'abril de 1809 es preveia que calia mantenir neta la ciutat, que els cadàvers s'havien d'enterrar fora de les muralles, que l'aigua dels fossats havia de córrer i que els hospitals havien de tenir prou "utensilios, xergones, cabezales, sábanas y camisas". Per altra banda, l'aplegament de recursos humans i materials per a la resistència, fet que implicà tant una gran càrrega fiscal sobre la mateixa ciutat com sobre les seves rodalies quan això fou possible, com el reclutament d'homes aptes per a la lluita. Així es podia demanar als gironins que anessin a aprofundir els fossats (14/12/1808), es publicaven ordres d'allistament provinents de la Junta Central (15/12/1809), s'encoratjava els empordanesos perquè s'allistessin (30/12/1808) o, en circumstàncies cada vegada més crítiques, es reclutaven més homes sota la forma de Cruzada Gerundense (11/6/1809), amenaçant els que no s'apuntessin voluntàriament, o s'amenaça durament als desertors des del quarter general de l'exèrcit espanyol a Tarragona (12/7/1809).
Si la primera tasca del Diario era, per tant, servir de corretja de transmissió de les ordres de les autoritats, la segona tasca era informar de la situació, tant a Girona, com a la resta de la monarquia i d'Europa. Molt bona part d'aquesta tasca es feia a través de la publicació dels "partes de guerra" que elaboraven els oficials que havien entrat en combat. Això provocava un biaix molt evident a la informació que arribava als gironins, perquè aquests "partes" convertien l'exageració en art, i, per malament que hagués anat l'enfrontament, en destacaven sempre les vessants positives i, si no n'hi havia, em temo que se l'inventaven. Per això es podia afirmar amb tota tranquil·litat que "unos pocos paysanos sin mas armas que palos y piedras han quitado los fusiles y hecho prisioneros á 75 franceses" (15/12/1808) o, davant "el descalabro que tuvo nuestro Exército en Granollers", consolar-se afirmant "que nuestra pérdida no llega á 50 muertos, y 200 prisioneros; siendo mas que triple la del enemigo" (25/12/1808). Relatant la situació d'Espanya o d'Europa, la perspectiva és la mateixa. S'exalcen les victòries pròpies o dels aliats, es minimitzen o s'oculten les de Napoleó, es titlla repetidament els francesos de mentiders i es desqualifiquen els seus "partes de guerra" mentre s'afirma la veracitat dels propis, i hom s'imagina un Napoleó totalment aïllat a França mateix: "Napoleón es generalmente aborrecido".
Finalment, una darrera tasca era fornir un cos teòric mínim per tal de justificar la resistència. En alguns casos, la resistència es dóna per suposada. Així, caigut Montjuïc, el redactor escriurà que "si el enemigo piensa que la Plaza de Gerona depende del castillo de Monjuich, vive muy engañado: confesamos que le es muy interesante este punt opero no que ocupado este se siga la ocupacion de aquella: quedan otros castillos, tiene murallas, tiene disposicion para disputar á palmos sus calles, hay resolucion en su guarnicion y habitantes, finalmente tienen los franceses muchos sacrificios que hacer hasta decirse Gerona conquistada" (13/8/1809). Però molt sovint apareixen les idees per les quals la ciutat resisteix. En resum, aquestes idees són la religió, el rei i la pàtria, contra els que, a parer seu, voldrien destruir la veritable religió, substituir un monarca bo i desitjat per un tirà, i esclavitzar a la pàtria, és a dir, instaurar un govern injust que no vetllaria pel bé de tots: "la causa que defendemos, es la causa de la Religion impiamente ultrajada y envilecida; es la de nuestro amado Rey Don Fernando VII perfidamente sorprehendido en su buena fé, y arrastrado por el primer criminal que han visto los siglos, á un esclavitud dura y vergonzosa; es la de nuestra amada Patria invadida cruelmente por exércitos de barbaros, que pretenden tiranizarla, y sembrar en ella la desolacion y el despotismo; es la de nuestro honor tan atrozmente injuriado; y es finalmente la de nuestra seguridad individual" (11/6/1809). Es comprèn que, si aquesta és la causa, totes les mesures per resistir hagin de ser considerades justificables.
Arribats a aquest punt, però, ens podem preguntar si un diari en castellà era la millor eina per convèncer una majoria de població analfabeta i catalanoparlant. Hem de tenir en compte que el diari agrupava i sistematizava per a aquells que sabien llegir -clergues, oficials, sectors benestants, sobretot- tota la informació necessària i que a través de molts mitjans aquesta es difonia a la resta de la població. Pregoners, prèdiques, lectures del diari, converses, ordres... eren mitjans d'aquest tipus. I el mateix podem dir de l'ús del castellà, ja que entre aquests sectors dirigents el coneixement, més o menys complet, del castellà era ja molt ampli. Aquests, per tant, servien tant de corretja de transmissió com de traductors. I no es pot oblidar que algunes consignes breus i senzilles eren enteses perfectament en castellà per a sectors molt amplis de la població. Però l'ús d'aquest idioma era, sobretot, un símbol polític. No es tractava només del seu prestigi literari i cultural, sinó que es tractava d'un símbol de l'adhesió a la monarquia considerada legítima a través de l'adhesió a la llengua del monarca. Per això, amb alts i baixos, els ocupants francesos van recuperar el català per a usos que els propis sectors dirigents catalans estaven abandonant, per exemple, per a la publicació de bans i circulars de les autoritats. Per això jo diria que el seu ús del català no es devia tant a alguna mena de "catalanisme" ni tampoc de simple pragmatisme, sinó a una qüestió de simbologia política. La desafecció en la llengua simbolitzava la desafecció en la fidelitat dinàstica i política.
En definitiva, com es pot veure, el Diario de Gerona és una font fonamental per entendre la resistència de Girona a les tropes imperials. Però abans de ser una font del que senzillament "va passar" és una font de les estratègies de les classes dirigents gironines per mantenir la resistència. Per això cal llegir-lo amb precaució i amb distància. Res de nou, al capdavall. El Diario de Gerona no és sinó la versió gironina i de començaments del segle XIX d'aquell adagi militar, aplicat tan sovint, que afirma que, en temps de guerra, mentir és una necessitat, i dir la veritat, una traïció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook