Aquest famós quotidià no va pas ser el primer diari de la ciutat de Girona. L'havien precedit dos bisetmanaris apareguts el darrer terç del segle XVIII, la Gazeta de Gerona que s'editava el 1793 i pel que sembla va publicar-se fins l'any 1800 almenys, i el Correo de Gerona, que sortí l'any 1795 i donava informació militar en temps de la ?Guerra Gran. El tercer periòdic gironí, el Diario de Gerona, que tractarem aquí, va aparèixer també en temps de guerra: la que anomenem comunament a Catalunya la Guerra del Francès, que va durar de 1808 a 1814. Va ser una publicació que esdevingué famosa per ser el paper que s'imprimia a la ciutat durant els cèlebres assetjaments de 1808 i 1809 i va ser, de fet, un instrument excepcional en aquells moments per donar raons a la resistència, per estimular la capacitat d'aguantar els atacs, els bombardeigs i l'evidència de les destruccions i la mortaldat.

Parlem, doncs, d'un periòdic excepcional, per l'època en què va sortir i per la funció que va exercir, que també era d'excepció. Al marge que, per la seva persistència i voluntat impertorbable és en ell mateix un document vertaderament extraordinari. Era un diari que tenia un objectiu clar: sostenir enlaire l'esperit dels defensors de la ciutat en aquella situació de tensió i sofriment pels encerclats dins Girona. El to del diari responia a les informacions i valoracions que necessitaven els gironins per imposar-se al desafiament d'estar envoltats i atacats per un ?exèrcit potent i habituat a la conquesta com el francès. És un diari patriòtic a ultrança dedicat exclusivament, en totes les seves pàgines, a donar notícies i opinions que ajudin a refermar els assetjats en la conveniència de resistir i en reforçament de les seves condicions.

Tenia vocació de diari encara que en moments concrets no va sortir cada dia, en octau i quatre pàgines, tot en castellà. El primer número va aparèixer el dia 20 de juliol de 1808 en començar el primer setge i el darrer número (el 344), el dia 10 de desembre de 1809, dia de la capitulació de Girona. Es troba ?gairebé en tota la seva integritat entre els diferents arxius. I hem de dir que es tracta d'un material de primer ordre per estudiar el que va passar en aquelles hores extremes per a la ciutat i sobretot permet copsar molt bé les idees bàsiques que defensaven aquells que volien resistir com fos a l'invasor.

El diari presenta en quasi cada exemplar un primer text sota l'escut municipal que és un breu editorial informatiu sobre el que passa a Girona mateix i al voltant del setge així com els avatars de la guerra per aquestes contrades.

És normalment un text que permet seguir més o menys el que passava a Girona i el que s'opinava sobre el que passava. És un text bàsic si volen estudiar els setges. El pare Cúndaro en la seva memòria dels setges i Emili Grahit, l'historiador del nou-cents que va ressenyar amb detall el famós assetjament, van utilitzar aquest diari com a font directa ja que malgrat el seu decantament evident continua essent, junt amb els diferents memorialistes, un document essencial pel coneixement dels fets.

En moltes ocasions en aquest espai s'expliquen els enfrontaments dels dies anterior, les sortides de la tropa i els informes dels caps militars que es considera interessants de publicar ja que són el relat d'èxits militars i petites gestes. Es dóna aquí notícia de l'acció de les partides que col·laboren des de fora per dificultar el setge dels imperials: són citats i reproduïts els informes sobre actuacions de Clarós, Rovira i altres caps de sometents i miquelets. De vegades aquesta part del periòdic és molt genèrica i fins i tot breu, mentre que a voltes s'allarga en els detalls d'un esdeveniment, en l'elogi d'un personatge (normalment militar) i tampoc no manca algun article polític sobre els avenços de la causa. En alguna ocasió la informació sobre fets de guerra és substituïda per articles d'opinió, crides al patriotisme, arengues i escrits antinapoleònics de tot ordre.

Una part substancial del diari és dedicat a les notícies dels esdeveniments bèl·lics a la resta de la península Ibèrica. Moltes notícies provenen d'Aragó, de Cartagena, Granada, Màlaga, Saragossa, Madrid, Cadis, Guipúscoa, Badajoz, Còrdova, Jaén, Múrcia, Conca, Ciudad Rodrigo, València, Sevilla, entre moltes d'altres. Normalment era la narració d'èxits militars i per tant eren ressenyes de victòries que podien animar els gironins i estimular la defensa de la seva causa que, no ho ?oblidem, era la causa d'Espanya i la monarquia de Ferran VII.

Per completar la informació forana hi havia nombroses notes provinents de l'estranger assenyaladament aquelles que políticament denigraven Napoleó o narraven les derrotes franceses quan n'hi havia. Venien de per tot arreu: Viena, Londres, Calgari, Gibraltar, Amsterdam, Berlín, Nova York, Buda, Frankfurt, Nàpols, Roma, Ausburg, Hamburg, Stuttgart i moltes més d'on arribaven gairebé sempre males notícies per a Napoleó o informacions que es podien interpretar com a positives des del bàndol contrari a l'emperador.

Hi sol haver a les darreres o darrera pàgina uns textos altament polítics que poden ser proclames militars, articles civils de fons ideològic, crides al patriotisme, reflexions ideològiques i polítiques sobre el valor o contravalor del sistema francès després de la revolució i de vegades cartes, inventades o no, de fort contingut antifrancès.

També hi ha escrits referits a l'heroisme i fidelitat dels gironins a Ferran VII. Des de tots costats i argumentacions el diari s'esforça a carregar les piles dels assetjats a fi que no afluixin en la seva determinació d'aguantar a tot preu. A voltes aquesta secció porta reproduïts els bans d'Álvarez de Castro.

Els textos forans publicats sembla evident que eren aquells de què es disposava i encara gràcies, ja que dins una ciutat bloquejada devia ser molt difícil rebre regularment escrits de tot arreu. Sovint es veu que intenten emplenar com poden les pàgines del diari i, a part dels dies que no surt, per dificultats imaginables enmig d'aquella guerra cruenta i les destruccions de la ciutat, probablement en algun cas els seus editors es devien trobar amb una autèntica manca de materials; alguna vegada en dies seguits es repeteix la mateixa informació que es considera prou important perquè sigui reproduïda o potser simplement perquè no hi havia textos suficients per emplenar tot un exemplar. No devia ser fàcil dins aquella ciutat devastada amb sobresalts constants aixecar cada dia una edició. El mèrit és indubtable.

Encara que de molt el contingut polític del diari ocupa el noranta per cent de l'espai del periòdic, fent un xic el paper de diari informatiu de tant en tant deixa pas en poques ratlles a algunes informacions generals. Cada número porta el nom del sant del dia, avisa de novenes, sermons i actes religiosos que es faran, de cop i volta fa publicitat de tinta i betums i altres productes, avisos de particulars, llistes dels donatius oferts per cobrir l'enorme cost de la defensa i fins i tot sovint es publiquen versos, poesies, totes d'alt voltatge patriòtic o del gènere burlesc sobre Napoleó i les idees que ell representa.

Els seus redactors principals eren dos canonges, Vicenç Jiménez i Martí Matute, i el fet que fossin dos eclesiàstics no és casual. En primer lloc perquè l'abundància de clergat a la ciutat era molt accentuada en aquells temps i també perquè l'Església era un dels principals ?enfrontats als napoleònides. En aquest sentit cal recordar que alguns dels arguments que van justificar més radicalment la lluita contra el francès eren entorn la idea d'una guerra en defensa de la religió.

Pel que fa a la literatura de les seves pàgines em sembla que es pot dir que era un diari culte, de referències bíbliques i de la cultura clàssica que tracta els afers amb una certa prudència en l'estil, certament abarrocat i retòric com correspon a l'escriptura de començaments del XIX, però lluny de la vulgaritat i el to de la majoria dels pamflets, fulls volants i escrits d'allò que anomenem la literatura popular, generalment menys continguda en el llenguatge. Malgrat que pretenia arribar a tota mena de gent era escrit amb cura i un estil de gran correcció.

El diari va ser un clàssic de la circumstància. No és un ordinari d'avisos i notícies, és un instrument polític al servei d'una causa. Pràcticament tot el seu contingut es dedica a donar informacions i opinions que poden ser favorables a la resistència, donant arguments contra l'enemic i presentant les coses de manera que la victòria és possible fins el darrer moment, molt sovint ben al marge del que era la dura realitat. No és l'objectivitat de les notícies ni l'especulació sobre les alternatives el que es busca : és la càrrega patriòtica, l'esperança permanent, la consigna oportuna, la correspondència o els bans de l'autoritat pura i simple, de vegades. Era una injecció permanent d'ànims i coratge.

Antifrancès en tots els aspectes, com és lògic, reiterava a cada moment la seva fidelitat a la monarquia absoluta en la persona de Ferran VII i a la "nació espanyola", així com a la fe absoluta en el creador i l'Església. Era un diari estrictament defensor del "Déu, Pàtria i Rei" la trilogia que definia la mentalitat majoritària del moment. De fet els impulsos patriòtics que impulsaven des del diari eren aquells que segons la interpretació dels canonges editors era l'actitud generalitzada del poble de Girona, cosa que en gran part era veritat.

Un element a consignar és la càrrega obsessivament providencialista de molts dels seus escrits, amb referències constants a la divina providència, als sants protectors, a la religió en tots els seus aspectes : el culte i els actes religiosos, la defensa de la fe en Déu nostre senyor, que estava per damunt de tot, i la seva representació a la terra, la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana i la lluita contra el francès convertit en enemic-diable.

Com hem dit, la religió catòlica amenaçada per un suposat intrús ateu serà un argument recurrent que va jugar un important paper en la voluntat de resistència durant els setges. El Diario de Gerona des de les seves pàgines va ajudar considerablement a mantenir aquell esperit de "guerra santa".

Ens hem de llegir aquest diari amb tot el que té de document autèntic, que estigué en mans dels gironins durant els famosos setges. És, com hem dit, un extraordinari testimoni d'aquell moment i això tant pel que diu com pel que no diu. És una referència ineludible pel que representa encara que el que ens mostra és més "una visió" dels setges i la resistència que no pas la visió completa. Un error seria -i alguna vegada ha passat- que ens prenguéssim el que trobem en aquestes venerables pàgines com una crònica històrica dels esdeveniments o la memòria fidedigna i objectiva. No; el Diario de Gerona va ser un instrument polític per conservar la moral alta de la tropa i la ciutadania, que mentia i enganyava si convenia als seus propòsits patriòtics i com era lògic amagava les males notícies per no ?desanimar. I, a més, atribuïa al més enllà una capacitat decisiva pel que feia a la sort de l'enfrontament. Amb aquests elements és evident que no ens podem prendre aquells textos com un guió acabat.

Hem de mirar-nos aquells vells papers a la llum del que diuen i del que no diuen tenint present que era la veu oficial de comandament i dels sectors més irredentistes. Si el llegim així, conscients que no cita certs episodis, ni parla de les discrepàncies, ni de les alternatives, ni expressa la menor crítica sobre les decisions que es prenen, ni parla dels episodis negatius o erronis dels fets d'armes o dels posicionaments militars, ni de les desercions, que oculta les victòries napoleòniqiues i els desastres del camp patriota a Catalunya i Espanya; si tenim en compte tot plegat i situem aquest extraordinari document en els seus termes històrics i polítics, podrem apreciar la importància d'aquell periòdic en ell mateix i aprendrem alguna cosa, ja que no totes, del que va ser aquella tràgica pàgina de la història de Girona.