L'alcalde d'Evry, Manuel Valls, és també un dels pocs diputats del Parlament francès naturalitzats. Nascut a Barcelona l'any 1962, és fill del pintor català Xavier Valls, és un dels referents del nou socialisme francès i sona com aspirant a ser president de la República el 2012. Valls parla un català gairebé perfecte i admet que ha estiuejat moltes vegades a la Costa Brava i a l'Empordà quan venia de visita a veure els seus familiars de Barcelona.

Sarkozy congrega al seu voltant gent que va des de l'extrema esquerra i els verds ecologistes fins a la dreta ortodoxa i els conservadors tradicionals. Els partits socialdemòcrates han deixat de ser una opció d'esperança?

Crec que l'esquerra, la socialdemocràcia europea, no va saber respondre a dos fenòmens que van arribar gairebé al mateix temps, la caiguda del mur de Berlín i la globalització econòmica. L'estat del benestar ha estat fet malbé per la globalització. Els canvis han provocat tensions socials molt fortes i la gent ha tingut por de l'atur, por que els seus fills visquin pitjor que ells mateixos i por de la immigració i de l'Islam. Això ha provocat pujades del nacionalpopulisme d'extramadreta, sobretot entre la classe obrera.

En països com Gran Bretanya, França i Alemanya, molts votants els consideren còmplices de la desregulació financera i el liberalisme econòmic.

És exacte. Molta gent pensa que tothom ha portat les mateixes polítiques, que han provocat aquesta desregulació, però el neoliberalisme va començar als anys 70 en el que va ser la onada de Reagan i de Tatcher, avalada per economistes ultraliberals com Milton Friedman. Van imposar la idea que l'Estat tenia un paper important i que havia de fer desregularització, amb experiències terribles. La socialdemocràcia, amb l'estat de benestar amb grans dificultats, no ha sabut construir una altra via alternativa. Però cada país té el seu cicle electoral i per exemple, a França, per diferents raons, el model de Sarkozy del 2007, un model molt liberal, avui està en una situació política de rebuig absolut i total. En les eleccions regionals alemanes, la socialdemocràcia està guanyant.

Canvia la percepció?

Estic convençut que la resposta que els socialistes i l'esquerra porten als municipis és la que el món espera. Un nova dinàmica econòmica que dóna prioritat a la universitat, l'escola, la joventut i al mateix temps, aposta per la cohesió social. El que ha passat al món, a Europa, a França i a Espanya és que el capital ha guanyat cada vegada més sobre el treball i que les desigualtats són cada vegada més fortes. I això la gent no ho suporta. L'esquerra ha de saber portar un discurs que agafa totes aquestes temàtiques: economia, cohesió social, però també tenir un discurs motl clar sobre l'ordre i la seguretat. Els polítics han d'explicar per què aquest món canvia, però no només culpar el món, Europa o l'Estat central. Al final, la gent té la sensació que els polítics no assumeixen les seves responsabilitats.

Zapatero i Montilla van ser incapaços d'oferir un discurs creïble sobre la crisi econòmica.

No hi ha una altra solució que la de trobar una nova via, que no és la de Blair, que sigui una resposta a les conseqüències de la crisi. El problema número 1 per l'esquerra és com establir la relació entre la inspiració individual i l'aspiració col·lectiva. No és només individualisme. Cadascú vol per ell mateix, per la seva família, pels seus nens, per la seva feina, tothom té aspiracions molt fortes i les hem d'escoltar. Les polítiques públiques han de ser més adaptades a aquestes aspiracions inviduals i al mateix temps hem de fer cohesió social. I això és molt difícil. La dreta té una resposta que és més seguretat, menys Estat -cosa que és molt contradictòria- i té una resposta dura, però hem d'admetre que és més coherent.

Els governs d'esquerra no són vistos com capaços de donar una resposta creïble a les retallades per reduir l'Administració.

Hi ha crisi i quan hi ha crisi hi ha menys diners que entren a l'Estat. Crec que l'esquerra pot dir clarament que la despesa pública ha de ser coherent i útil per la gent i amb prioritats: educació, sanitat, seguretat, justícia. Però a França la resposta ha estat un funcionari sobre 2 que es jubila no se'l substitueix. És una resposta absurda perquè és mecànica, que fa que avui, amb menys policies, menys professors, menys infermeres sigui quan la gent demana més infermeres, més professors i més policies. A França passa per una reforma de l'Estat més descentralitzat. Aqui teniu un sistema descentralitzat d'autonomies molt potent. Però hi ha la possibilitat d'economitzar i de fer una despesa pública coherent i concreta. En un moment de crisi hem d'anar amb cura que no siguin els més febles els que no puguin sortir-se'n. A més, la despesa pública ha d'anar per preparar el futur.

La creixent desigualtat en els ingressos ha frustrat l'ambició de l'esquerra de redistribuir la riquesa?

La crisi fa perdre dues il·lusions. Una és aquesta de la redistribució de la riquesa. Però la crisi també mata la il·lusió en el futur. La marca d'Europa avui és la por. La gent té por de les reformes perquè moltes vegades les reformes representen menys coses. Quan vas a Xina, que no és un model per mi perquè no és una democràcia, la gent té fe en el futur. La gent que treballa ho inverteix en l'educació del seus nanos. Tenen la idea que la societat pot canviar i millorar la vida de cadascú. Les nostres societats han perdut molt d'això. Cal donar una altra vegada una esperança, molt concreta, a la societat.