Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se'm fa més difícil deixar per escrit la meva opinió sobre una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d'un ensurt, n'arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en totes les seccions del diari. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d'aquest planeta errabund en la senda del nou mil·lenni.
Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S'ha d'intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d'això que en diuen "els mercats", un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder des de les clavegueres del crim organitzat -que no sempre es percep com a tal- i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.
Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l'interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen de desestabilitzar l'ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d'emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que ?únicament vetllen pels seus interessos.
Com ja he dit, cada vegada se'm fa més dificultós omplir els quatre paràgrafs de què es componen els meus articles, però ho seguiré fent, no tinc alternativa. Els humans ens deixem anar per aquesta mena de pulsions a vegades una mica irreflexives, però que mirades en el seu conjunt donen fe d'un estat de les coses que d'altra manera seria impossible de veure. Tot esperant que els cirerers tornin a florir en una nova primavera, aquí i al Japó, que quedi novament plantat el meu article per a tots vosaltres.
