Al ritme que es desenvolupen els fets (uns, desacampen; d'altres, ho diuen però no ho fan; d'altres, ni ho diuen ni ho fan) i atesa la dimensió dels acords que es van prenent als campaments d'indignats (l'assemblea de Barcelona s'encalla en les deliberacions sobre autodeterminació; la de Madrid en la diferència entre agressió sexual i violència contra la dona), no es pot pas dir que la revolució sigui imminent.

Tothom veu que la cosa va per llarg. Els gironins que recorden que a la plaça Catalunya hi havia un brollador i uns bancs i uns coloms pendents de les veces i molles de pa dels avis, arrufen el nas. També els col·leccionistes de la fira dels diumenges i, per descomptat, les parelles que hi feien manetes. Se sumen a l'arrufament general de nassos els botiguers de tot volt. Els propers a la font de sota les voltes perquè comproven la quantitat d'utilitats inaudites que pot arribar a tenir un doll d'aigua tan civilitzat i potabilitzat en dies d'indignació: abeurador, pica per al cassolam, rentavaixelles, rentadora, lavabo i bidet. Els altres botiguers i veïns també comproven com, sense gaires preàmbuls ni avisos, el pany de paret de casa seva ha esdevingut un miccionador a diferents alçades: la de l'escala dels gossos i la dels humans. La ferum de concentració i comunió humana de l'ambient se suma a les habituals fragàncies i aromes de la plaça.

Mentre la "revolució" avança a la velocitat d'un llimac reumàtic, i a la plaça hi ha més cartons que a la cèlebre parracaireria de la Pepa Maca a Pedret, el sol, imparable i impenitent, és va ubicant per a l'estiu. Si hi ha un indret insolat, aquest és la plaça Catalunya. Si la revolució no agafa empenta, aviat es quedarà sense clients, o els tindrà tots torrats. Viure a sol i serena, com en l'art de fer ratafia, exigeix un cert nivell de maduració dels components.