A les acaballes del franquisme arribava a aquest món qui sotasigna aquestes ratlles. Eren temps de jocs, genolls pelats i trapelleries pels carrerons del Barri Vell de Girona, que recordo viu i farcit de contradiccions. Un barri que va ser testimoni de la resistència antifranquista.

Eren temps de degradació al Barri Vell i la població amb pocs recursos fou expulsada cap a l'extraradi. Els meus pares es van traslladar a Salt, poble on vam clavar arrels, tot prenent consciència de les lluites ciutadanes. Eren els primers anys de la independència saltenca, de la defensa de la Vall de Sant Daniel, de l'entrada a l'OTAN i de l'emergència del moviment antinuclear.

Des de llavors han passat moltes coses: campanyes en defensa del territori, en contra del TAV, la irrupció del moviment insubmís, l'ocupació d'immobles abandonats, la lluita contra les ETT, mobilitzacions contra les reformes laborals, campanyes en defensa del català, creació d'assemblees d'estudiants a la UdG...

I així vam arribar als inicis del segle XXI, amb un govern autoritari del PP a Espanya. Constants atacs a Catalunya que van rebre respostes ciutadanes, com ara les plantades de Lluís Maria Xirinacs, exemple que va esperonar un moviment de desobediència civil i d'alliberament nacional que es va escampar arreu dels Països Catalans. Més tard va sorgir el Moviment de Resistència Global, una experiència d'abast mundial.

La darrera dècada ha estat marcada per agressions constants al territori, una dinàmica de creixement urbanístic i immobiliari que ha portat el país a la ruïna i que ha deixat una cicatriu territorial difícil de guarir. Un procés que ha anat acompanyat d'una resposta ciutadana exemplar i que ha tingut en la plataforma No a la MAT un dels seus màxims exponents.

A Girona ciutat hi ha hagut una vertadera efervescència d'implicació ciutadana: la campanya en defensa de les Hortes de Santa Eugènia, les reivindicacions populars als barris, la campanya d'oposició a la construcció d'un pavelló esportiu a la Devesa, la implicació de milers de gironins i gironines al teixit associatiu de la ciutat, manifestacions contra la guerra, l'organització de la consulta per la independència, vagues generals, concentracions antimonàrquiques, manifestacions en contra de les retallades...

Tot plegat ho explico per il·lustrar una mica el reflex d'una època, la que a mi m'ha tocat viure; un temps en què la indignació popular s'ha vehiculat de moltes maneres. Remarco aquest fet perquè penso que el moviment de les acampades, de les indignades i indignats, ha de prendre nota de la història recent. Venim de molt lluny i noves fornades de joves amb inquietuds prenen consciència de la complexitat del món injust en què vivim: aquest fet és enormement positiu. Tanmateix, la lluita és llarga i dura, i per respecte a les generacions que s'hi han deixat la pell ens correspon a tots plegats ser humils i oberts. Hem de reconèixer tota la tasca feta fins ara, i no defallir en la lluita, des de tots els fronts on sigui necessària.