Ara fa 32 anys i alguns mesos un jove de 19 anys, aprenent de l´ofici de periodista, assistia a la sessió constitutiva del primer ajuntament de la ciutat de Girona sorgit d´unes eleccions plenament democràtiques després de la Guerra Civil.

Els meus records em porten a considerar aquella sessió, com una mena de festa, com un dia de festa major. L´ambient del saló de sessions era d´absoluta complicitat entre regidors, periodistes o ciutadans significats políticament (tots ens coneixíem). El to amable i constructiu de les intervencions dels portaveus municipals, la passejada de la nova corporació per les diferents dependències municipals: els bombers, la policia municipal, les brigades d´obres, etc. Dos discursos varen ajudar a donar la dimensió històrica a l´acte, l´apassionat i emotiu de Ricard Dalmau i el rigorós i precís d´en Joaquim Nadal, que aquell migdia seria escollit alcalde.

En Ricard Dalmau, per als qui no el van conèixer, fou un gironí i un ciutadà exemplar, la seva elegància no era només externa sinó un model del que calia que fos la relació entre els que pensen diferents. Probablement en viure en primera persona el desastre de la guerra va decidir predicar amb el civisme, amb la implicació en la vida catalanista i ciutadana, amb el seu tarannà personal, fins que en arribar les eleccions fou escollit regidor de CiU el 3 d´ abril del 79. Com que amb 65 anys era la persona de més edat va presidir la constitució de l´Ajuntament junt al més jove, Jaume Curbet, llavors de 26 anys i que va morir ara fa ben poques setmanes.

El discurs de Ricard Dalmau, a qui coneixia de petit per viure prop de casa, fou per a tots molt emotiu. Lògicament per ell el primer i el va acabar amb llàgrimes als ulls. És el testimoni del membre d´una generació que no fou, del que mai pot tornar i del futur i de la petició que el record d´ aquella joventut plena d´il·lusions frustrada per la guerra i pel que va venir després marqui la línia d'actuació i els valors dels que vénen. Es pot consultar a Internet, a l´hemeroteca del diari a l´arxiu de l´Ajuntament (pagina 5 de Los Sitios, divendres 20 d´ abril de 1979).

He aconseguit recuperar via Internet durant la redacció d´aquest article algunes fotografies del moment. La foto del nou consistori ens deixa el regust amarg dels molt regidors que ens han deixat i l´impacte de la seva extraordinària joventut llavors. Només tres regidors tenien més de 50 anys!

Les eleccions del 3 d´ abril varen ser una mica estranyes. En un parell de mesos vàrem tenir referèndum constitucional i per segona vegada des de la mort d´ en Franco unes eleccions generals. Per tant el Senat i el Congrés ja s´havien renovat i les eleccions municipals no arribaven perquè la situació política era difícil i feble i marcava unes altres preferències. Probablement per aquesta circumstància, aquest punt de saturació en pocs mesos, l´abstenció ja es va apuntar con un mal que afectaria en els següents anys la nostra democràcia, especialment a la vida local. A la nit electoral vaig recórrer la seu dels partits. Tots se sorprenien per la baixa participació, prop d´un 65% (al conjunt del país prop d´un 60%). S´esperava que els socialistes quedessin per davant a Girona i eixís fou amb 9 regidors per 7 de CiU, 5 de l´UCD i 4 del PSUC.

Recordo que vaig entrar al Teatre Municipal, on tenia la seu el PSC, quan hi arribava el cap de llista del PSUC Francesc Pararols, el qual va pujar a l´escenari i agafant del braç Quim Nadal va proclamar el pacte d´esquerres. La foto de Pablito amb Nadal i Pararols puny en alt va fer historia. Estava clar que les cartes es varen repartir aquella nit per molts anys. Fins ara, en què per primera vegada les cartes es reparteixen d´una altra manera, per voluntat dels ciutadans i per dir-ho gràficament fent que la truita es giri a Girona per primera vegada.

Després de la seva elecció com a alcalde, Joaquim Nadal, de 31 anys, començava dient que podia ser un recurs tronat dir que s´estava vivint un moment històric i transcendental per la vida de Girona per la consumació d´un procés llarg cap a la democràcia i la llibertat en l´àmbit local però també per la profunda significació política de l´etapa que s´obria. N´era ben conscient que s´obria una etapa un professor universitari de 31 anys, d´ una coneguda família gironina, d´un tarannà d´home d´ acció que marcaria la seva alcaldia. Foren 22 anys d´una etapa extraordinària i positiva que tothom li va reconèixer, en primer lloc els ciutadans que li atorgaven majories absolutes continuades que res tenien a veure amb la distribució ideològica dels gironins i si al suport la seva figura i a la seva gestió. Un predomini socialista que va continuar amb la seva successora Anna Pagans fins avui.

Per tot això, per l´extraordinària durada i intensitat de l´etapa socialista a Girona, el resultat obtingut per CiU i el seu candidat Carles Puigdemont no es només una volta de la truita municipal, sinó que per la seva dimensió pren, salvades les distàncies i el context, un to de gran moment per la ciutat com ara fa 32 anys. Conec Carles Puigdemont de fa molts anys, fou a Amer, a la fleca de casa seva, potser devia tenir ell 16 anys (jo un parell més). Exactament igual que il·lusionat com avui. I tu saps, com jo, qui avui estari