Escolteu bé, tàpies de Barcelona; parets mestres, parets seques i envans de Girona; murs de la pàtria nostra! Manen veus assenyades que s'exalti aquests dies l'enorme figura de qui tingué nom de simple construcció però renom de complex gratacels (alhora que tothom comprovi, una vegada més, que l'èxit més gran d'un artista és la composició i execució de la pròpia mort).

La memòria col·lectiva d'aquest país, capriciosa, ditiràmbica i tanatogenerosa, exalta avui, no pas la moto xupupapa del gran Pere Tàpias, un bufó simpàtic i animador de la guitarra, sinó el mitjó descosit i el núvol del terrat de Barcelona, sinó la creu de bronze de 700 kg de la façana de l'antiga seu de Caixa de Girona al xamfrà Creu-Migdia de Girona, sinó l'artista plàstic, pintor genial i rellevant figura del país.

Per a la font de les Tàpies de Calders i el torrent de les Tàpies del Bages, per a l'església de Tàpies a Maçanet de Cabrenys, per al ball de la patacada del carrer de les Tàpies de Barcelona, per a totes les tàpies sordes com peroles, i per a totes les parets del món (les aplomades i les atalussades; les cegues, les de càrrega i les mitgeres; les de maó de tres quarts, les de pam i mig, les de maó a la caputxina i les de ceràmica armada; les parets de carreus, carreuons, paredats i tàpies); per a totes les tàpies i tots els Tapis del món, per a tots nosaltres: se n'ha anat l'Antoni.

Ens quedarà als gironins la creu de bronze de la façana de l'edifici de la Caixa a l'Eixample, la pesada creu de la difunta Caixa de Girona. Realitat, al·legoria i memòria. Logotip, desmesura i piràmide tombal. Divuit milions de la seu i no sabem quants més de la Creu. Tàpies en devia estar orgullós.

El 20 de gener de 1968, a la revista Presencia (sense accent ni Punt, encara), Eugeni Ribalta, és a dir, Enric Marquès i Ribalta de Santa Eugènia de Ter, hi escrigué aquesta crítica, que avui és un homenatge: "(...) Son fragments del món real planificats amb dramàtica ambició realista davant nostre, trossos de la grisalla quotidiana que el pintor ens llença a la cara en desmitificadora intenció. Fragments d'un context social -el nostre- del qual ens és impossible de separar-los, un context viu -amb passat i esdevenidor- que Tàpies ens el fa present. Ens mostra clarament que mes enllà de la limitada dimensió de la tela, la realitat segueix existint, es transforma".