Com protegir el patrimoni i no arruïnar l'Ajuntament

En la memòria col·lectiva es manté viu el record de la indemnització pel xalet Tarrús (al final van ser 1,4 milions d'euros) pel qual es va haver de demanar un crèdit i, ara, planeja l'ombra del garatge Forné que amenaça amb eixugar uns quants milions d'euros més d'unes arques municipals ja prou afectades.

Per analitzar com s'ha arribat fins aquí i per evitar que torni a succeir en un futur, reputats arquitectes de la ciutat opinen sobre quin patrimoni s'ha de protegir, com s'ha de fer i quins passos donar. Tot, per trobar un equilibri entre la protecció d'un patrimoni arquitectònic col·lectiu i el benefici particular (així com el reconeixement als propietaris de la singularitat dels seus edificis).

Per què es va catalogar el garatge Forné, el xalet Tarrús i d'altres edificis moderns? Quin valor arquitectònic tenen? Aquestes són algunes consideracions prèvies que el president de la demarcació de Girona del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), Frederic Cabré, posa sobre la taula. "Hi ha coses sobre les quals no tindríem dubtes en preservar com a patrimoni de tots, són indiscutibles, i d'altres, com aquests casos d'arquitectura del moviment modern, que costa més compartir el seu interès". Si a aquest desconeixement se li sumen les indemnitzacions milionàries, al ciutadà encara li costa més entendre el seu valor. Tot i això, als experts els pertoca decidir quins edificis catalogar perquè "no podem renunciar a la preservació d'aquest patrimoni, que és cert, i que amb el temps guanyarà".

Els propietaris d'edificis protegits han anat al jutjat esgrimint que la catalogació els ha privat d'uns possibles rendiments (ja sigui perquè hi volien edificar habitatges o qualsevol altre projecte). I la justícia els ha donat la raó. L'arquitecte Arcadi Pla ho té clar: "el més greu és que un ajuntament sigui incapaç de negociar i exigir al propietari que vol fer una intervenció sobre un edifici catalogat un projecte ben fet". "Si la negociació és tirar-ho tot a terra (posició del particular) o no tocar res (ajuntament), la negociació és zero", diu.

Per Pla són "perfectament compatibles" els interessos del propietari i de l'Ajuntament perquè "es pot mantenir una part catalogada de l'edifici amb un projecte nou que beneficiï al particular".

Per tant, "aquests problemes que van sortint són per la manca de capacitat negociadora de l'Ajuntament i del propietari", afirma Pla qui posa exemples exitosos de restauracions en edificis protegits com l'hotel Mandarin de Barcelona, la Farinera Teixidor, la facultat d'Educació de la UdG feta sobre l'antic seminari o la seu del rectorat de la universitat.

L'arquitecte Kim Bover també és de l'opinió que "s'ha de saber negociar" i per l'experiència que tenim "l'administració ha trepitjat per damunt pensant que tenia la veritat absoluta i recursos il·limitats". "Primer hem de reconèixer la sensibilitat dels primers propietaris que van encarregar un edifici a un arquitecte que, amb el temps, ha estat catalogat", prossegueix Bover. Per conservar-lo, "hem de saber dialogar i trobar vies perquè aquest senyor preservi el patrimoni i se'n senti orgullós de tenir-lo". "En els darrers temps ha faltat sensibilitat i diàleg. No es pot imposar a cops de pluma i la major part de les sentències que arriben ho confirmen", diu.

Per això Bover considera que les ordenances han de ser flexibles. "Res, a banda del fet de néixer i morir, és per tota la vida. Hem de modular a les necessitats", assegura per insistir, com els seus companys, que edificis com el garatge Forné i el xalet Tarrús tenen o tenien projecte. "Hem de trobar una sortida, a través de la iniciativa privada o la col·lectiva", afirma.

D'aquesta manera, qui va dissenyar el Pla General i successius plans especials va apostar pel "tot o res" i no va mirar més enllà, consideren els experts. El president del COAC a Girona, a banda de la mala planificació, considera un error que l'Ajuntament no fes una revisió pressupostària. "S'havia de pensar que potser caldria indemnitzar una part" perquè sinó ens trobem que "ho hem de falcar ens uns pressupostos". "Si cataloguem i creiem ens unes peces patrimonials també hem de posar els recursos econòmics", afirma Cabré i "hi ha d'haver una voluntat de pensar que és un patrimoni pel qual val la pena treballar".

Però a banda de les indemnitzacions hi ha alternatives, per exemple, amb bestretes, que s'haurien d'haver pensat amb anterioritat. "Hi han d'haver elements per compensar", valora Cabré. "El simple fet de planificar un creixement de la ciutat crea uns greugs comparatius" entre el propietari al qui li cataloguen un edifici (i per extensió, un terreny) i al que no. Així, "falta una política de més nivell d'ajuts sobre els edificis catalogats", prossegueix el president del COAC a Girona, amb bestretes als propietaris, com amb la "creació de polígons discontinus en el qual on tu perds un lloc ho puguis recuperar en un altre". És a dir, "processos de compensació".

Per exemple, al xalet Tarrús "hi havia vies com per poder compensar l'edificabilitat que perdien amb unes finques al costat". Arcadi Pla ho veu igual, "va ser incapacitat negociadora perquè es podria haver mantingut donant una edificabilitat que al final els han hagut de donar, i estaria arreglat i no fet una pena com ara està".

Tot això s'aconsegueix amb les negociacions que han mancat i que permetrien conservar un patrimoni i, a la vegada, compensar el propietari. De no ser així, el sistema jurídic els dóna la raó.

Haurem necessitat, doncs, uns quants milions en indemnitzacions per adonar-nos que cal planificar, dialogar i, sobretot, definir projectes, perquè "els edificis -afirma Pla- necessiten la vida de la gent, per molt protegits que estiguin". O com diu Cabré, "és molt difícil defensar un patrimoni mort, inútil i no utilitzable". Això es tradueix en decidir què catalogar, dialogar, pensar en un projecte i defensar-lo, dotar-lo d'ajuts, mirar quin rendiment se li pot treure i si s'ha de compensar, es fa.

"Segurament si tractem més les coses, les dialoguem i ens anticipem no ens trobarem amb resultats de sentències, que és el pitjor dels panorames", segons Cabré i, com afirma Bover, "sobretot hi ha d'haver una gran imaginació i disposició, tant pel que regula com pel que rep la regulació".

Pel futur, "la protecció no priva de la intervenció", sosté Pla, i les "problemàtiques de Girona són per incapacitat de negociar dels propietaris i de l'Ajuntament, sense donar les culpes a ningú o, potser, a tots dos", sentencia.

De moment, l'equip de govern intenta minimitzar els efectes dels "nyaps" urbanístics del Pla General que no només inclouen edificis catalogats sinó d'altres requalificacions, com el cas de l 'escola Bambini, que pot costar un milió d'euros, o les expropiacions a l'antic mercat de Santa Eugènia, que han costat més de 600.000 euros.

L'any 2002, la revisió del Pla General va mantenir-li una catalogació que impedia als propietaris poder edificar-hi, creant un greuge comparatiu amb les finques del costat. Una sentència va fixar la indemnització en 2,3 milions d'euros però les negociacions van rebaixar la xifra en 1,4 milions. Els experts ho veuen com un cas flagrant de falta de diàleg perquè "es podria haver mantingut donant una edificabilitat -compensació- que al final els van haver de donar".

Els propietaris del garatge Forné, a la cantonada entre la carretera de Barcelona i el carrer Lorenzana, demanen fins a vuit milions d'euros al consistori com a compensació pels danys que consideren que els ha causat la protecció parcial de l'edifici, quan la van fer entrar al Pla Especial de protecció l'any 2008. Ara negocien la xifra amb l'Ajuntament tot i que els experts opinen que amb diàleg i oferint alternatives el garatge hauria tingut un projecte i estaria protegit.