Natividad Román té 41 anys i viu a La Sopa. No havia estat mai en un centre d’acollida però ella opina que és millor que estar al carrer. Ara fa un any es va intentar suïcidar després de veure com la desnonaven de casa seva i com el Govern es feia càrrec de la custòdia dels seus dos fills, Uncas i Elisa.

Es va voler treure la vida amb un còctel de pastilles però va fracassar i va patir diverses lesions que la van deixar postrada en una cadira de rodes i amb el risc de no tornar a caminar. Amb tot en contra, Natividad va escollir sobreviure, sens dubte la via més difícil en aquell moment. I tot per complir un objectiu: recuperar els seus fills, i també la seva vida.

Quatre anys enrere, Natividad havia aconseguit tenir una família «normal». El pare dels seus fills els va deixar quan eren petits, però ella tenia una feina, una llar i es cuidava dels nens. Portava les criatures a l’escola Marta Mata, on assistia a les reunions de l’AMPA i pagava el menjador i les excursions. Res fora de l’habitual, tot normal fins que una depressió va encarregar-se de dinamitar aquest equilibri.

Natividad considera que es va originar a partir de les relacions amb la seva família, que ja estaven força deteriorades. «Quan va començar la depressió, vaig deixar la feina i la meva mare vivia molt a prop de casa meva. No m’agradava l’ambient d’aquella casa amb tanta gent, tot el dia criticant i sense fer res. No ens portàvem ­gaire bé», explica.

La depressió de Natividad va empitjorar fins al punt d’acabar internada al psiquiàtric durant una temporada i contra la seva ­voluntat. Se’n va sortir, tot i que no va tornar a trobar feina i, per tant, la seva situació econòmica va empitjorar significativament. Això va repercutir de forma inevitable en els nens, tot i que segons ­testimonis de l’escola, «sempre van estar molt units a la mare i totes les seves necessitats van estar cobertes».

Aprendre a caminar

La butxaca de Natividad va col·lapsar el febrer de l’any passat. El seu desnonament va activar l’alarma dels serveis socials, que es van fer càrrec dels seus fills. Sense feina, sense casa i sense nens, Natividad va tocar fons. «Més que el desnonament, el que portar al suïcidi va ser que em separessin dels meus fills. Aquí sí que vaig dir prou», assegura.

Les pastilles no van poder acabar amb la seva vida però sí que van deixar-li greus lesions que li impedien caminar. «Mentre estava al Trueta en cadira de rodes vaig veure que podia sortir-me’n. Només depenia de mi».

Natividad explica que va passar hores i hores fent rehabilitació a les barres paral·leles per tornar a ­caminar. «Em va costar moltíssim però al cap d’uns mesos, ho vaig aconseguir amb moltes ganes i l’ajuda d’unes pròtesi». Després de sortir a l’hospital, va passar una temporada a casa d’una cosina «però em deia que m’acollia per pena. Vaig acabar per anar-me’n».

A finals de 2012 va passar dos dies al carrer, depressiva i convalescent de les lesions provocades per l’intent de suïcidi. No es va enfonsar. Va entrar voluntàriament al centre psiquiàtric de Salt, conscient dels perills de recaure de la depressió. «Allà hi he estat fins dimarts de la setmana passada. He de dir que m’han ajudat moltíssim a fer-me més forta».

Al sortir del psiquiàtric, Natividad estava llesta per reiniciar la seva vida en una societat marcada per atur, retallades i crisi. Va ­decidir entrar-hi. Va posar-se en mans dels Serveis Socials de ­l’Ajuntament de Girona amb l’objectiu de tornar a estar al costat de l’Uncas i l’Elisa. Per aconseguir-ho però, van aconsellar-li que primer hauria de trobar una vivenda digna i un mínim coixí econòmic.

Una cursa contra rellotge

És el projecte que Natividad té a dia d’avui entre mans. Només va a menjar i dormir a La Sopa, la resta del temps se’l passa enviant currículums i visitant-se amb els serveis socials i la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA).

Vol obtenir un pis de protecció oficial i un subsidi per minusvalidesa mentre no treballi ja que, de moment, només rep el Pirmi. Els dissabtes pot estar una estona amb els seus fills «però en no tenir casa, sovint estem tots tres al carrer i fa fred».

Natividad té l’esperança que malgrat la crisi, acabarà trobant el que busca. «No demano que ningú em regali res. Només una oportunitat per recuperar tot allò que he perdut». Fins i tot ha escrit una respectuosa carta al president de la Generalitat, Artur Mas, en la qual li exposa la situació i li demana que l’ajudi «en tot el que estigui a les seves mans».

El temps, però, no juga al seu favor. El termini per estar a la Sopa va vèncer el passat 20 de gener i només s’hi pot quedar uns dies més. Sense el suport de la seva família, el seu futur és ara més incert que mai, però això no l’espanta. «Només depèn de mi. Si sóc forta, me’n sortiré», conclou.