La cuina, però també la vida, et torna el que li dones

eu ser justícia històrica que pràcticament allà mateix on fa mig segle s'aixecaven barraques d'immigrants que prou feina tenien a trobar res per queixalar, hi hagi el que és des de dilluns el millor restaurant del món. Falta saber si aquella pobra gent hauria sabut apreciar el "Colomí amb mole i maduixots a la brasa i roses" que forma part -entre tretze plats més- del menú a El Celler de Can Roca. Probablement no. Probablement el colomí hauria anat de cap a la cassola sense ni aproximar-se al mole i als maduixots, amb el temps just de perdre les plomes i encara piulant.

I deu ser també justícia històrica que El Celler de Can Roca sigui a tocar del que en la meva infantesa era el millor restaurant del món: Can Dalmau, cita ineludible de tota celebració familiar a la Girona dels anys 60 i 70 -batejos, casaments, comunions- excepció feta de funerals. Ineludible era així mateix el menú: canelons i pollastre a l'ast. Des d'aleshores sé que un restaurant és de categoria si al darrere disposa d'un avi suant i rostint pollastres.

Tan elevats pensaments tenia ahir mentre em dirigia a El Celler -que no només no té un sol avi, ni suat ni sec, entre el seu joveníssim equip, sinó que brilla per la seva absència la màquina de pollastres a l'ast, detall que per fortuna va passar desapercebut als responsables de la revista Restaurant-, tot recordant que hi he menjat en una sola ocasió, i d'infaust record. Infaust perquè el casament que s'hi celebrava va acabar en divorci. No a causa de l'àpat, que va ser excel·lent.

Al contrari del que acostuma a passar amb els restaurants d'alta cuina, El Celler -remodelat fa poc temps- és un espai on la llum natural entra a dojo, i on la fusta -moderna, clara- transmet sensació de calidesa. Aquestes primeres sensacions vaig tenir en accedir-hi ahir, un dimarts al migdia en què excepcionalment -la gresca de la vigília a Londres devia ser èpica- estava tancat.

L'equip dels germans Roca no només és joveníssim sinó que, més important, és amabilíssim com ells. Sempre amb un somriure, m'indiquen que puc entrar i visitar el que vulgui. És així com -costums del servei militar- opto en primer lloc per fer una ullada al lavabo: efectivament hi ha paper, el contrari hauria sigut imperdonable, i a primera vista prou suau per a culs de tres estrelles Michelin. Més detalls: tovalloles individuals netes i plegades, així com uns quants kits d'un sol ús per rentar-se les dents. Impecable.

Un pati amb tota una paret construïda amb caixes de vi i cava, un menjador que envolta un jardí d'arbres, una carta de vins que sembla un incunable del segle XI fins al punt que s'ha de transportar amb faristol incorporat, amb un sommelier -Josep Roca- que segons un testimoni no només té olfacte pel vi sinó també per la butxaca del client, fent a cadascú la recomanació que més li avé, vinícola i econòmica, amb la discreció de qui ni ho ha de preguntar (incís: el testimoni de qui parlo va quedar-li enormement agraït). I un menú amb plats que acontenen a la vegada tradició catalana i avantguarda. Un exemple: gamba a la brasa, suc del cap amb algues, aigua de mar i pa de pessic de plàncton, en un sol plat. Només hi falta una boia per creure's al mar.

Després d'hores d'espera que van donar per examinar minuciosament el local, els germans Roca van fer la seva aparició en el mateix instant que acabava el partit Reial Madrid-Borussia, amb la qual cosa els petards i coets que els esperaven van tenir doble funció. Desenes de gironins s'havien aplegat al restaurant per felicitar-los. Entre ells els seus pares, amb llàgrimes als ulls, s'intuïa que més que pel premi, per l'estimació que professa la gent als tres germans: costaria de trobar una sola persona, ni tan sols en un món tan competitiu com el de la cuina, que en parli malament.

Atents, educats i amables amb tothom, sigui un ministre o un proveïdor, això els és retornat amb escreix. Dilluns van escriure agraïts al seu Facebook que "La cuina et torna tot el que li dónes". I la vida també, i la vida també.