El problema és que a l'Estadi de Montilivi es tornen a vendre pipes amb clova. Com que la gent té el nivell que té, les mastega i ensaliva, ben mastegades i ben ensalivades, i n'escup les cloves ben bavoses cap a terra, amb sort a prop, però normalment escampades arreu. No hi ha cosa més fastigosa que un terra encatifat de pipes llefiscoses. Com volem pujar a primera menjant pipes com vulgars periquitos (comparació sense segones)? Que no recorden el lamentable espectacle d'en Gerard Piqué menjant pipes a tribuna del Camp Nou escopint-les al clatell dels empleats? A Girona, no volem ser equip filial del Barça (ni a escopir pipes, ni en l'aspecte esportiu). Fins fa poc, la clova era sensatament prohibida a Montilivi.

L'altra gran quid de l'afició és portar de casa, ben amagats a les butxaques, alguns taps d'ampolles d'aigua per poder tapar les ampolletes que se serveixen als bars de l'estadi (se serveixen sense tap per evitar que els envasos plens s'utilitzin d'objectes llancívols). Una ampolla sense tap es buida en el seu trajecte aeri. Una ampolla plena i tapada és un objecte contundent de 250 grams de pes. Si ja és trist que tothom hagi de passar per "individu capaç de llançar pel cap d'algú altre un guimbarro de quart de quilo", encara ho és més "fer-se el savi" duent taps a la butxaca perquè "a mi ningú m'ha de fer guardar l'aigua destapada". El joc que s'estableix entre vigilants i "llestos" és d'un patetisme total.

Patètica és la marxa dels busos municipals que a 0 euros baixen els aficionats de l'Estadi. Sense carril-bus, la baluerna pública, plena de gent que ha seguit les consignes municipals i ha deixat el cotxe a casa, queda atrapada enmig del densíssim trànsit de sortida. Es produeix la paradoxa que 50 ciutadans conscienciats i responsables que ocupen 10 metres de via han de deixar passar 50 ciutadans que n'ocupen 150. A veure si les autoritats municipals s'hi aclareixen...

Finalment, dissabte passat, per si no n'hi hagués prou de rebre un bany futbolístic per part del Xerès, últim de 2a Divisió i ja matemàticament descendit de categoria, una bona part del públic gironí, enrabiat amb l'àrbitre i l'equip rival, i per pura impotència, va començar a cantar als jugadors de Jerez allò de: "A Segunda B, a Segunda B". Com volent dir: "Ens guanyeu però no sou ningú". Estupend. Aquests nois fa mesos que no cobren, és possible que hagin rebut una prima per intentar guanyar (rebre diners per guanyar és tan lícit com rebre una prima del propi club); o no, i simplement defensen la seva dignitat personal i professional com han fet en d'altres partits, però el que és autènticament mesquí i de pocapenes és humiliar-los. El càntic es feia en castellà perquè ho entenguessin bé.

Ni aquests càntics, ni l'absència de carril bus, ni la baralla dels taps, ni la marranada de les pipes ens acosten a Primera.