jo no sóc racista i vostè segur que tampoc. El racisme sempre és un mal que pateixen els altres. De fet el racisme és com una mena de narcisisme col·lectiu, hereu d'aquell pensament que posava l'home al centre de l'univers. Si l'home és al centre de tot, els que són com nosaltres estem al centre del centre i jo, que en sóc l'expressió més genuïna, m'alço com el pal de paller de la humanitat.
El racisme és un virus endèmic del nostre cos que ens fa veure els altres no com són en realitat sinó únicament per la seva aparença, pel seu origen i, a vegades també, per la seva classe social. I contra el racisme només hi podem lluitar mirant-nos precisament a nosaltres mateixos i mesurant els que ens envolten només pel que valen, que en general és molt més del que sovint tendim a imaginar-nos de primer cop d'ull.
Fins a cert punt és normal distingir els humans per la seva aparença, ningú pot negar diferències entre un japonès i un guineà, o entre un nòrdic i un meridional, però anar més enllà és entrar en categoritzacions pròpies de ramaders i comerciants. Setanta anys després de l'holocaust produït a causa del racisme durant la Segona Guerra Mundial, ja seria hora que abandonéssim definitivament aquesta nefasta maner de pensar.
La humanitat és un concepte tancat, som els que som: blancs, negres, grocs o vermells. Vivim en un mateix planeta que no és precisament el centre de l'univers, sinó un racó perdut en una galàxia perduda i, per si no en tinguéssim prou, a més, també el compartim amb altres espècies que mereixen el nostre respecte. La lluita contra el racisme és la darrera frontera de la humanitat, som una sola raça: la raça humana.
