Quan la revolució truca a la porta i la porta cau, és que la fusta està corcada. Vivim en una època en què els corcs de la corrupció s'han menjat gairebé tota la polpa del nostre sistema polític i només falta un gest, un alè per fer-ho caure tot.

La qüestió és que no caurà, si aquest gest no arriba de fora. Els que habiten la fortalesa de la corrupció no mouran ni un pèl, perquè si d'alguna cosa són conscients és que tot els pot caure a sobre.

Una revolució és una rebel·lió col·lectiva que no necessàriament és antagònica al conservadorisme o a les ideologies dretanes. A vegades per conservar el que es té, és necessari amotinar-se. El que passa és que els dos exemples revolucionaris que primer ens vénen al cap són la revolució francesa i la soviètica, uns volien canviar l'estat i els altres la societat, els primers van tenir més èxit que els segons, entre altres coses perquè és més fàcil canviar les lleis que canviar la humanitat.

Però també hi va haver la revolució americana, d'on va néixer el país més poderós del món. Pocs nord-americans es consideren encara hereus d'aquells revolucionaris de 1776, de fet, segons una enquesta que es va fer als Estats Units en la qual proposaven lectures comparades de fragments de la constitució de l'URSS i la pròpia dels Estats Units, molts no sabien distingir la seva de la del seu acèrrim enemic en la guerra freda. És el que tenen les revolucions que, en el fons, totes s'assemblen.

Si alguna cosa ens ha demostrat la història és que fer la revolució és relativament fàcil, el més difícil és mantenir-la, sostenir-la el temps necessari per canviar realment les coses i que no passi, com en el paradigma lampedusià, que tot canviï perquè no canviï res. Però, ara per ara, i tal com estan les coses només tenim aquesta alternativa, la qüestió és saber qui trucarà primer a la porta.