Sembla un mot inventat pels seus detractors, de fet ningú s'autodefineix com a capitalista i molts com a tot el contrari. Semblava que el temps havia posat definitivament les coses al seu lloc i aquests grans conceptes s'havien diluït en les clavegueres de la història. Però el capitalisme, com aquell dinosaure de Monterroso, continuava allà després del nostre somni d'igualtat i de prosperitat.

El capitalisme, gairebé assumit a tot el món, és un sistema econòmic fonamentat en la propietat privada dels mitjans de producció i que es podria dibuixar en forma de triangle: els clients i els assalariats són la base, els accionistes, el vèrtex superior. Però el capitalisme també es podria resumir en una frase molt simple: és un sistema que serveix bàsicament -i simplement- perquè el diner produeixi més diner.

Al contrari del que es podria pensar a primera vista, un no és capitalista per tenir un feix de bitllets guardats sota una rajola, perquè aquests diners no produeixen res. En canvi, si tens, encara que sigui una modesta quantitat de diners invertits en una societat gestora d'inversions o en el teu banc, aleshores ets una capitalista, probablement no ets ric, però has posat els teus diners en l'engranatge del capitalisme.

Però desenganyem-nos, la riquesa només es va acumulant en mans dels més rics, el propòsit del capitalisme no és la justícia. No podrem confiar mai en el mercat perquè faci justícia per nosaltres, perquè el mercat -els mercats- el que volen és crear riquesa i no distribuir-la, i nosaltres si volem continuar existint com a espècie haurem de trobar la manera de controlar-lo. Potser ara és el moment de treure el marxisme del calaix dels malendreços, on l'havia deixat injustament la socialdemocràcia.