14 de març de 2014
14.03.2014

L'expedient de presó de Rahola

Una part del document fou consumida per agents naturals; l'altra se l'endugueren uns empresonats que volien preservar la memòria del crim

16.03.2014 | 06:36
L'expedient de presó de Rahola

75 anys de l'execució de Rahola

  • «Estimadíssima Rosa, fills meus idolatrats, Ferran, Maria i Carolina: m´acomiado de vosaltres per a l´Eternitat. Tots vosaltres sabeu com la meva vida és pura i lluminosa; tots sabeu com he viscut en l´honestedat (...) No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d´ella». Aquestes frases formen part de l´últim escrit de Carles Rahola (Cadaqués, 28 de juny de 1881-Girona, 15 de març de 1939), redactat mentre esperava l´hora de situar-se davant de l´escamot d´afusellament. L´escriptor i periodista gironí, una persona «bona i pacífica» segons els que el varen tractar i un destacat intel·lectual demòcrata, liberal i catalanista, havia estat condemnat a mort a primers de març en un consell de guerra sumaríssim d´urgència, en la sentència del qual se´l descrivia com «uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta localidad "L´Autonomista" en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. (...) Influyente entre los elementos marxistas, favoreció a determinadas personas de derechas. Distinguió con su particular animosidad a los italianos y alemanes». La condemna a mort va comptar amb el vot particular del president del tribunal –un fet excepcional en l´Espanya d´aquell moment–, que considerava que els «delictes» de Rahola havien de ser castigats de manera més benigna. Però no va servir de res, aquest vot particular, i després de diversos intents infructuosos perquè la pena fos commutada, Rahola va ser executat a les tàpies del cementiri de Girona el 15 de març del 1939 (dissabte en fa 75 anys), a les cinc de la matinada.

Els fons documentals de les presons de Girona i Figueres, dipositats a l´Arxiu Històric de Girona i a l´Arxiu Comarcal de l´Alt Empordà, respectivament, conserven una munió d´expedients de presos que foren víctimes de la repressió franquista. L´estat de conservació és desigual. Els expedients de Figueres contrasten amb els de Girona perquè l´estat de preservació dels documents és molt millor. En el cas del centre penitenciari de Girona, el lloc on es deixaren els papers no va ser el més adequat i força expedients es van perdre abans que el conjunt documental ingressés a l´arxiu. El de Carles Rahola no hi és.

Però ens podem preguntar: no hi és perquè la humitat el va fer malbé o per altres causes?

Un expedient de presó conté diversos fulls que anoten la vida del pres. A més de les dades bàsiques de filiació (nom, edat, professió, domicili€), hi figura des de l´entrada del pres a l´establiment fins a la sortida, i també un conjunt de papers oficials que justifiquen les anotacions: l´ordre d´entrada, l´ordre de sortida i les vicissituds ocorregudes al reclús durant l´etapa de manca de llibertat. També pot haver-hi un testimoniatge de la sentència que el va castigar.

Responent la pregunta anterior, és probable que una part de l´expedient de Carles Rahola fos consumida espontàniament per les forces que deterioren el paper quan hom no li dedica la cura necessària. Però l´altra part, la dels documents annexos, almenys uns quants, va sortir de la presó, durant els mateixos anys de repressió, perquè algun pres atrevit va arriscar-se a l´hora d´endur-se a casa fragments d´un certificat d´ignomínia. Jo conec dues de les persones que ho van fer. Una fou el jove polític Josep Pallach, natural de Figueres, antic militant del POUM; l´altra, el meu oncle.

Josep Pallach Carolà (1920-1977), llicenciat en filosofia i lletres, ingressà a la presó de Girona, situada al convent de les monges clarisses de Salt, el 17 de febrer de 1945. L´havien detingut a Barcelona el desembre de 1944 i havia passat uns dies a la presó de Figueres. Estava a disposició del jutge militar que li va instruir una causa per pas clandestí de la frontera, actuació en temps de guerra i activitats clandestines a Barcelona.

Com que era una persona amb estudis, els carcellers que havien de fer oposicions per consolidar la plaça o ascendir de categoria li demanaren que els preparés per a l´examen. La confiança va ser tan gran que de vegades sortien plegats al carrer per anar a fer el toc a l´establiment que hi havia al davant. De fet, la presó de Girona era un lloc tranquil, perquè només hi havia un centenar de reclusos.

El 14 de febrer de 1946, Pallach va aprofitar la confiança dels funcionaris i l´ajuda de Marià Solanas Checa, el Pistoletes, company de partit, que l´esperava a l´exterior, per evadir-se de la presó acompanyat de dos presos més: Francesc Marguí Sala, obrer tèxtil, de Ripoll, vinculat a la CNT, i Isidre Perau Brias, electricista, natural d´Almenar, que residia a Manresa i havia estat militant comunista. El primer havia estat condemnat a mort i se li havia rebaixat la pena a trenta anys i el segon tenia també la condemna de trenta anys. L´operació assolí l´èxit complet i els tres presos arribaren sans i estalvis a l´altra banda de la frontera. Com que la planificació de l´evasió havia estat preparada a temps, Pallach –per denunciar la justícia de Franco– es va endur la sentència de Carles Rahola i oficis que documentaven els consells de guerra col·lectius i l´afusellament d´altres presos a Girona.

La notícia de la fugida va donar-la el periòdic Endavant, portaveu del Moviment Socialista de Catalunya, publicat a Perpinyà, el dia 9 de març de 1946. En aquell mateix número, Josep Pallach hi va escriure un article –titulat «Franco continua assassinant! La continuïtat en el crim: heus ací la política franquista»– en el qual glossà la seva estada a la presó de Girona i donà a conèixer els documents que se n´havia endut per denunciar la repressió més dura de la dictadura de Franco. El facsímil de la sentència de mort de Carles Rahola va servir per il·lustrar rodonament la denúncia. El comentari oportú reblà el clau:

«Per haver escrit articles de caràcter literari i històric€ Per haver esmerçat la seva influència en profit de determinades persones de dreta€ I per haver-se distingit per una animositat particular contra els italians i alemanys€ –diu la sentència– Carles Rahola fou condemnat a mort pels tribunals militars franquistes.
Heus ací la justícia de Franco! Heus ací la veritable fesonomia de l´Espanya franquista!».

El meu oncle, Ferran Clara Dalmau (1907-1989), va passar dos períodes de privació de llibertat a la presó de Girona. La primera etapa fou entre 1939 i 1943, quan els militars que aplicaven del Codi de Justícia Militar a l´inrevés el condemnaren, a 20 d´anys de reclusió, per auxili a la rebel·lió. La segona –coincidint amb l´estada de Josep Pallach– va ser entre el 22 d´abril de 1945 i el 10 de maig de 1946, per associació il·legal, és a dir, per l´intent de reconstituir el PSUC.

Si a Pallach les classes als funcionaris li donaren una posició especial, el fet de ser comptable de professió reportà al meu oncle una destinació d´escrivent a l´oficina del centre, una determinada familiaritat amb els funcionaris i una llibertat de moviment dins el clos de la presó. Jo suposo que va ser en la segona ocasió quan ell s´emportà el document signat pel governador militar de Girona, Emilio Gómez del Villar, que ordenava el lliurament de Carles Rahola a la força que havia de conduir-lo al cementiri per a l´execució.

La publicació d´aquest text que impressiona per la feredat del llenguatge va trigar més que el document extret per Pallach. El meu oncle no en va fer mai res, però me´l va lliurar el 1982 i jo vaig publicar-lo, per primera vegada, el 1983, en el llibre sobre l´actuació del bisbe Cartañà durant la Guerra Civil. Val a dir que el prelat coneixia Carles Rahola i, en saber-ne la condemna a la darrera pena, només s´atreví a fer una petició de clemència a Franco, de caràcter general, sense especificar el seu nom.

Tant Pallach com el meu oncle sabien el símbol que representava Carles Rahola a la Girona republicana i la necessitat de denunciar, en el moment oportú, l´episodi execrable de la seva mort. El crim injustificable de l´Espanya negra que per sempre s´associarà al règim franquista. Un crim de la mateixa categoria que el que segà la vida de Federico García Lorca a Granada, però que continuà amb una llarga llista de noms més anònims que lluitaren per la República.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook